Guia per a indecisos: un vot que val per quatre

Barcelona“Sóc conscient que molts de vostès encara no han decidit el seu vot. Estan a temps de canvis i de dubtes”. Amb aquest diagnòstic, encertat, començava dijous a la nit al debat de TV3 l’apel·lació final al vot el candidat del PSC a Barcelona, Jaume Collboni. La doble crisi econòmica i institucional per l’esclat dels casos de corrupció -que en el cas català incorpora un esgotament del model de relació amb l’Estat i una aposta molt majoritària pel dret a decidir, que el PP i el PSOE veten- ha derivat en el “temps de canvis” de què parlava el candidat. I de la necessitat compartida de canvi al dubte de com fer-lo i amb quina eina. La campanya ha fet evident la lluita entre el que és nou -allò que ve- i el que, sent vell, es presenta com a valor refugi o regenerat. S’hi afegeixen els que prometen una revolució en forma de canvi de regles del joc o d’independència. En alguns casos una cosa complementa l’altra. Tot plegat ha comportat que després d’una campanya que a Barcelona i al conjunt de l’Estat no té vencedors ni vençuts (no hi ha hagut grans relliscades) encara hi hagi molts indecisos entre dues o més opcions. Els nervis i la cridòria de dijous a TV3 va evidenciar que ningú les té totes.

La campanya va començar marcada pel CIS, que pronosticava una clara victòria d’Ada Colau i un bon resultat per a la CUP i C’s -segurament els votants d’aquestes opcions són ara els més satisfets i, per tant, mobilitzats-. En aquell baròmetre, fet entre finals de març i primers d’abril, un 39% dels barcelonins deien que no sabien a qui votar. La xifra es reduïa al 25,7% en el sondeig que, ja en campanya, feia El Periódico,i Collboni parlava obertament -segurament per rebatre els sondejos adversos- de més de 300.000 barcelonins indecisos. A Madrid, amb menys partits en escena (quatre, enfront dels set de Barcelona), l’efecte és més baix. Ahir els estrategs de diversos partits afirmaven que som en un escenari similar al de les catalanes del 2012, quan tot es va decidir a última hora i les enquestes no van predir el transvasament de CiU a ERC. Aquests dos partits són els que tenen la frontera més gran, però en aquesta ocasió no és necessàriament la més permeable.

A l’hora de triar, els votants, sobretot els poc ideologitzats, dubten entre opcions contradictòries o decideixen per raons inversemblants. Però sobre la taula hi ha quatre temes: triar alcaldes, l’impacte sobre el procés, el rumb econòmic i la pervivència del sistema polític.

Quin alcalde tindrem?

Les opcions majoritàries criden més que mai al vot útil

L’apel·lació al vot útil és tradicional. A les municipals té més sentit perquè un candidat amb més vots té més fàcil ser alcalde. En un ajuntament no pot passar com a Andalusia, on la socialista Susana Díaz ja ha viscut tres debats d’investidura sense ser investida per falta de suports. El 13 de juny, quan es constitueixin els ajuntaments i els regidors votin, en primera volta serà alcalde qui obtingui la majoria absoluta al ple. En segona volta ho serà qui tingui més regidors, encara que siguin, per exemple, 11 de 41, com podria passar a Barcelona si Trias o Colau guanyen amb poc més de deu regidors i no hi ha alternativa.

Per això els dos candidats amb més possibilitats van fer-se forts en aquest discurs. El convergent busca monopolitzar el vot que té por de Colau i que creu que, sense CiU al govern de la ciutat, el procés podria embarrancar. Fent una opa a ERC d’una banda, i al PP i el PSC de l’altra, Trias va afirmar ahir que no vol formar govern si no és el més votat. Fer-ho, a més, seria incongruent amb el que va predicar Artur Mas a l’oposició -Maragall era president amb menys escons i Montilla amb menys vots i escons- i amb el criteri adoptat fa quatre anys, que per exemple va fer que la federació deixés governar Xavier García Albiol a Badalona.

Colau va dir que “cada vot és fonamental perquè només la llista més votada podrà governar”. Aquesta no és, però, la tradició de l’esquerra, que sovint s’aferra a la seva endèmica pluralitat per desallotjar la dreta encara que tingui la llista guanyadora. És, per exemple, el gran temor de Mariano Rajoy, que ha atiat la por als pactes multipartits contra el PP liderats per “l’esquerra radical”. D’aquí que mimi Ciutadans. Colau trenca la norma per aglutinar vot progressista i que no se li escapi cap dels que ja tenia fa dos mesos, i perquè sap que per governar necessitarà ERC. Els republicans, que ara tenen com a prioritat el procés, només es plantegen pactar amb el vencedor.

Un examen al procés?

Els ajuntaments són claus... i la bona o mala salut de CiU també

CiU ha atacat Colau, però ERC ha furgat en la franja fronterera amb la federació per no quedar per sota dels cinc o sis regidors. Treure’n menys debilitaria Oriol Junqueras de cara al 27-S i, potser, faria ERC més feble davant l’embat sobre la llista conjunta liderada per Mas, que es podria tornar a obrir després de les eleccions. Mas afirma que el procés depèn de qui lideri Barcelona, malgrat que Trias ha evitat convertir-ho en element central per no allunyar cap vot. Els estrategs de la federació fan notar, a més, que una derrota obligaria a replantejar-ho tot, també votar el 27-S, i que, a més, seria llegida com un fracàs del procés que reforçaria Josep A. Duran i Lleida a Unió cara a la consulta interna del 14 de juny.

Colau i el seu número 2, Gerardo Pisarello, van votar sí-sí el 9-N, però en campanya només han defensat el dret a decidir quan se’ls interpel·lava. La indefinició ha sigut màxima perquè el tema, ara, ja és independència sí o no. Això alimenta CiU, ERC i la CUP, que volen que Barcelona remi. La capital, però també les diputacions i la resta d’ajuntaments, són necessaris per tirar endavant estructures d’estat com la Hisenda i podrien ser l’únic refugi institucional davant d’una eventual intervenció de l’autogovern.

Motor de canvi econòmic?

Els consistoris poden ser l’avantsala d’un canvi de model

Darrere de la confrontació de ciutat hi ha, en la majoria dels casos, la de models socials i econòmics en temes com la seguretat, el turisme i l’urbanisme. A Barcelona es veu amb claredat, però també a Madrid. En el cas català els ajuntaments, sobretot els de CiU, han fet de caixa de la Generalitat i, tenallats per la llei d’estabilitat pressupostària espanyola, han hagut de fer retallades socials. El camí que es marqui demà pot aplanar el que se seguirà en l’àmbit espanyol a la tardor.

Nova o vella política?

La corrupció i jubilar l’‘statu quo’ de la Transició també juguen

A la Transició i al que representa des del punt de vista polític se la pot jubilar de dues maneres: apostant per partits que promouen canvis de fons o amb un nou estat. Les eleccions seran, per a molts ciutadans, una ocasió per passar comptes amb els grans casos de corrupció. Últimament els de Rato i Rus, que esquitxen el PP, però encara s’arrosseguen els casos Gürtel, Mercuri, Pretòria, Palau i Pujol. Aquest últim ha tingut un fort impacte a Catalunya i obliga CDC a refundar-se. Els nous partits tampoc s’escapen de tics del passat. És el cas de Ciutadans, que a Catalunya ha viscut un tram final de campanya marcat per la presència de militants ultres a les seves llistes.