I ara què?, ens preguntem després del no de Grècia, i la resposta és que ningú no ho sap.
Com pot saber-se res del que passarà si aquest matí ha dimitit un dels que han guanyat, Varufakis, el tempestuós ministre d’Economia. Ha publicat una carta al seu blog en què diu que plega per facilitar la negociació. I sens dubte la facilitarà, perquè recordin que dissabte, la vigília del referèndum, Varufakis va acusar la gent amb qui negocia, els creditors de Grècia, de practicar "terrorisme", intentant "infondre por a la gent".
Ara s’entén més que insultés els seus interlocutors: era la manera més impactant de demanar el no, i cremats tots els ponts de diàleg, ara dimitia.
Si n’és d’incerta i de difícil la situació grega que, en aquesta mateixa entrevista, Varufakis va assegurar que dimitiria si sortia el sí, perquè el sí era una humiliació. Doncs ha sortit que no i ha dimitit.
Els grecs han votat que no, i tal com explica a la contraportada Carme Colomina, “el resultat d’ahir és un no que sona a «prou»”, que els grecs no volen cap més acord amb la mà que els escanya.
Paradoxalment, la mà que els escanya amb la seva austeritat és la que els està rescatant. O sigui que dir que no a aquesta mà, desempallegar-se’n i buscar-se la vida per una altra banda, és entrar en un territori desconegut: sortir de l’euro?, sortir-ne temporalment?, tornar al dracma?, sortir de la Unió Europea? Ningú no ho sap.
A més a més, estem parlant d’una situació d’urgència, d’avui, de demà. Als bancs grecs se’ls acabarà l’efectiu aquesta setmana, ja no en quedarà ni per pagar el corralito, ni per anar a treure 50 euros al caixer. I tot i així, els grecs han dit que no. Han dit que no perquè el present és tan dur i tan injust per a tanta gent, que s’estimen més la incertesa del futur que la cruel certesa del present. És allò d’aquella pintada en un carrer de Buenos Aires, en una de les enèsimes crisis econòmiques, aquella pintada que deia: “¡Basta de realidades, queremos promesas!”.
O sigui que els grecs tenen un problema greu. Han dit que no per dignitat però no saben les conseqüències reals de dir que no.
Però els grecs no són els únics que tenen un problema: també el té Europa, i quan diem Europa volem dir nosaltres, perquè aquesta és una crisi que afecta la moneda que vostè i jo portem a la butxaca i el passaport que tenim al calaix de casa.
Quina força té una moneda que perd un país pel camí quan tot just fa tretze anys que es va posar en circulació? Quina força té una Unió que es desuneix així que un dels seus membres té un problema econòmic greu?
Entenguem-nos: el no grec d'ahir no és només la típica situació que fa augmentar la prima de risc i fa baixar la cotització de l'euro davant el dòlar, és un cop molt dur per a la mateixa idea de la Unió Europea, on se suposava que no hi havia països guanyadors ni perdedors, i ara veiem que sí.
Vejam: Grècia deu diners, ens deu diners, han arribat a enganyar amb els seus comptes la Unió Europea, tenen una economia poc competitiva, no exporten gaire, però tot això no semblava que importés gaire a Europa durant els anys de la bonança anteriors a la crisi, i els bancs, sobretot els bancs alemanys, deixaven diners a Grècia. Sense oblidar que darrere les xifres hi ha persones, jubilats que només esperen cobrar la pensió que s'han guanyat. ¿Tot el que Europa té ara per oferir a Grècia, als grecs, és una mà que presta però escanya? I més imperdonable seria encara que conservadors i socialistes europeus deixessin caure Grècia només perquè un govern com el de Tsipras se'n surti.
I hi ha una última raó perquè no es trenqui el vincle entre la Unió Europea i Grècia. Grècia és la fundació mateixa del nostre pensament polític i filosòfic, gregues són paraules com àgora o com democràcia. Potser l'hora de salvar Europa.