La gran retallada, a canvi del primer sou
Els joves entren al mercat laboral amb uns sous equiparables als de fa 25 anys i pateixen més precarietat perquè ocupen més feines temporals
BarcelonaLa precarització de les feines és una de les herències que deixa la crisi a Espanya i mostra la seva cara més crua amb els joves, que es veuen encara, fins i tot quan moltes veus pregonen la recuperació econòmica, castigats per un triple motiu: voler entrar al mercat laboral en plena crisi, no tenir en molts casos experiència i tenir perfils que tendeixen a ocupar més percentatges de feines temporals, sovint les més precàries i mal retribuïdes. Aquesta és la tesi que defensa l’economista i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Sergi Jiménez, coautor d’un estudi que demostra “l’ensorrament dels salaris inicials” que han patit els joves que miren d’obrir-se pas al mercat laboral espanyol.
Segons l’estudi que ha publicat conjuntament amb José I. García i Marcel Jansen al bloc Nada es gratis, la mediana salarial d’un jove que entra al mercat laboral a jornada completa és de 801 euros, una xifra que equival a un poder adquisitiu de fa gairebé 25 anys, concretament el de 1990. Corregint la inflació, llavors un jove guanyava l’equivalent al que avui serien 797 euros. Aquesta mediana salarial, diferent de la mitjana aritmètica, correspon al salari que ocupa la posició central entre el jove que cobra menys i el que cobra més.
Després d’una destrucció de dos milions de llocs de treball a Espanya, són més evidents les diferències entre els que han aconseguit mantenir la feina -que tot i les retallades que hagin pogut patir tenen una situació més confortable- i els que troben una feina ara, en clara inferioritat de condicions laborals. Altra vegada els joves s’enduen la pitjor part perquè la majoria estan en aquest segon grup (molts arriben per primer cop al mercat). Si els sous dels nous contractes han caigut un 8% entre el 2008 i el 2013 a Espanya, segons l’estudi dels economistes, la caiguda s’intensifica fins a un 15% en els joves d’entre 16 i 29 anys. I la situació empitjora en les feines a temps parcial, en què la caiguda salarial ha sigut d’un 28% en els joves menors de 30 anys, que ocupen una part important d’aquestes vacants laborals. “La precarietat dels últims quatre anys ha sigut el pitjor que s’ha vist al mercat laboral en els últims 20 anys”, conclou Jiménez.
Les diferències s’eixamplen
La recuperació després d’aquesta caiguda important dels sous obre un escenari d’alt risc a Espanya: la polarització creixent entre els salaris lligats a feines de baixa qualificació i els que reben els empleats amb una formació i especialització mitjana o alta. “Els sous de les feines amb valor afegit, dels treballadors més qualificats, començaran a créixer, però els de les capes més baixes no ho faran”, certifica el secretari general de la Cecot, David Garrofé. Tota una amenaça per als joves sense estudis ni feina que afronten una taxa d’atur que supera el 50%. En paral·lel, Garrofé defensa l’esperança per a tots els que puguin demostrar capacitats i formació: “La fotografia del mercat laboral ara mateix és un miratge erroni, en el qual sembla que s’expulsa el talent dels joves preparats, però això canviarà”.
Les diferències salarials, doncs, corren el risc de perpetuar-se i l’atur, de convertir-se en un problema “crònic” per a una part de la població, amb el problema afegit que molts d’ells són joves, alerta Jiménez. Garrofé aposta per abocar molts més esforços a apujar el nivell de formació dels que, si no es formen, tenen baixes possibilitats de progressar laboralment i sortir dels estrats salarials més precaris.
La reforma laboral aprovada a Espanya el 2012 ha sigut caldo de cultiu per eixamplar les diferències al mercat laboral, critica la secretària de l’Àrea Socioeconòmica de CCOO de Catalunya, Cristina Faciaben. “D’una banda, hi ha els intocables, els treballadors amb més antiguitat i experiència, que estan blindats, i a l’altre extrem els nous contractats, que tenen condicions molt pitjors”, lamenta.
Aquest fenomen s’expressa de manera molt visible en les dobles escales salarials a les empreses, una pràctica que s’ha anat estenent des que la van començar a posar de moda les grans marques automobilístiques cap a l’any 2000, en plena espiral alcista dels salaris, indica l’advocat laboralista Marc Carrera, del bufet Sagardoy. Ara, afegeix, s’ha convertit en una pràctica estesa i acceptada en molts casos. La manera de modular-la ha sigut presentar-la com a situació transitòria en què els sous dels nous treballadors van equiparant-se als dels antics en un període de temps pactat.
El resultat, però, és una realitat més precària per als nous empleats que es combina amb una “unificació a la baixa de les condicions laborals”, ja que la reforma laboral també ha propiciat pèrdues de poder adquisitiu i condicions laborals entre els que han aconseguit salvar el lloc de treball. La mesura de la nova llei laboral que més han utilitzat les empreses ha sigut, de lluny, la clàusula que permet abaixar sous quan cau la facturació, reconeix l’advocat.
Una dècada per recuperar-se
La bona notícia és que el recorregut de caiguda ha quedat “pràcticament esgotat” i el 2014 es va entrar en una fase d’estabilització. Ara bé, la recuperació dels sous serà lenta: “Caldran, si no hi ha sorpreses, entre quatre i set anys per veure una tornada als sous d’abans de la crisi”, avisa Jiménez. Aquesta resignació s’observa en l’expectativa salarial que mostren els joves que busquen la seva primera feina. Si el 2008 un jove esperava entrar al mercat laboral amb un sou mínim brut de 1.200 euros, el 2013 aquesta expectativa s’havia enfonsat un 26%, fins als 890 euros, segons l’estudi.
Que els sous han tocat fons durant el 2014 ho corroboren diversos estudis. Un d’ells, publicat per l’escola de negocis Eada, detectava un increment d’un 1% en els salaris dels empleats rasos, mentre que en estrats superiors de les empreses (càrrecs intermedis) s’observava una congelació. La tendència encara no la mostren les estadístiques de l’INE (fins al tercer trimestre del 2014 els sous queien interanualment a Espanya), però avancen un final pròxim en la pèrdua de poder adquisitiu que algunes veus han defensat com un sacrifici per assegurar la competitivitat. Garrofé convida al mea culpa pels anys en què, ja en crisi i amb destrucció d’ocupació, els convenis col·lectius plurianuals pactats amb els sindicats forçaven encara pujades en els sous. “Fins al 2010 els sous a Espanya van créixer, tot i la recessió”, insisteix.
En canvi, Faciaben es mostra crítica amb la deriva de precarietat que s’ha instal·lat el mercat laboral. “La crisi ho ha justificat tot”, lamenta. Revertir aquesta situació costarà, afegeix, perquè ara hi ha llocs de treball “amb uns salaris baixíssims que fan la bola més gran” i creen una espiral més difícil de superar. Segons Sergi Jiménez, pel que fa a la recuperació dels sous, tot i que l’economia creixi, pot trigar una dècada que es restableixin els nivells d’abans de la crisi.
