El futbol

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] Veure un partit de futbol, un dia així, és una joia constant per als ulls. He anat al camp de l’Arsenal a veure un partit. El futbol té un cert punt de tristesa a Londres. És dissabte a la tarda. La gent surt del treball i corre al camp. El diumenge, en una gran ciutat, la gent es diferencia. Però el dia de feina tothom és igual. [...] El diumenge, en canvi, diríeu que cadascú reprèn la seva personalitat. Doncs bé; aquí, el futbol és cosa de dia de feina. Per això té aquella invencible tristesa que té la societat moderna, on el treball està organitzat sobre la base del màxim menyspreu per la personalitat humana. Per anar al camp de l’Arsenal cal prendre un metropolità. Mentre hi anem sento discutir sobre el possible resultat del partit, però sense aquella magnífica desproporció en l’apassionament que caracteritza el nostre públic. A l’hora de baixar, les galeries del metropolità són petites per a contenir tanta gent. [...] Una cua de gent va sortint, sense parlar, de la porta del metropolità. Diríeu que són minaires als quals, tot just sortits de la mina, els és ofert un divertiment pel patró. [...] Som trenta mil. Trenta mil proletaris, diria jo, Una banda de música toca marxes populars. La impressió de tristesa i -diguem-ho clar- de misèria augmenta. Però surten els jugadors i us oblideu del públic i de tot. Heu vist com és bell a casa nostra l’espectacle d’un partit quan el sol es comença a pondre? Doncs aquesta claror de sol és la que cau ara sobre el camp. El sol és alt, però roig, d’aquell roig de posta, i us el podeu mirar sense que els seus raigs us facin mal. L’herba del camp és d’un verd fosc. Els jugadors de l’Arsenal porten jerseis vermells i pantalons blancs. L’efecte d’aquestes taques vermelles i blanques sobre el verd del camp és meravellós. I el partit? El partit, amics, avui és cosa secundària. Per a un modest caçador d’emocions, la caça d’avui ja és prou grossa.