Fulla de dietari. Petita declaració

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsFa prop de cinc anys que escric, en castellà, una secció titulada “Hojas de Dietario”. D’avui en davant, si cap fatalitat no s’hi oposa, n’escriuré una en català sota un rètol equivalent. En aquest temps, més d’un cop, he rebut lletres amicals i lletres furioses, demanant-me: “Vós, tan catalanista, per què no escriviu en català?”. Adés públicament, adés privadament, he donat la meva resposta: “Perquè no em deixen!”. Un temperament heroic i impolític, vista aquesta coacció, m’hauria aconsellat que deixés d’escriure. No hauria seguit semblant consell. No. L’escriptor ha d’escriure, de la mateixa manera que l’advocat ha de pledejar i el metge visitar malalts. Vet ací una cosa que no tothom recorda. De més a més, fa més feina des d’un punt de mira pràctic el qui utilitza el castellà per dir que hem d’escriure, parlar i viure com a catalans que no el qui es tanca en un mutisme rebec. Cal que tothom, sense fer escarafalls, agafi les armes que bonament trobi a l’abast de la seva mà i en tregui tot el partit possible. Girant els ulls enrere, tinc la satisfacció de constatar que no he mancat a aquest principi. Així, no es sorprendrà ningú -ni el senyor Unamuno- si avui deixo amb entusiasme el “mausser” espanyol i prenc la gentil “espingarda” catalana.