“No es va fer cap ‘mea culpa’, a Espanya”
Mentre a Europa se celebraven els Judicis de Nuremberg, a Espanya la dictadura de Franco continuava represaliant i imposant. “Els alemanys van haver d’entonar un mea culpa, en part perquè no els va quedar cap més remei: havien perdut la guerra i ells no posaven les condicions. El món els va jutjar sense miraments -explica Luisa Elena Delgado, catedràtica de literatura i teoria crítica a la Universitat d’Illinois i investigadora del Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona-. A Espanya el judici va durar poc, igual que la condemna i l’aïllament. El món va oblidar per què havien lluitat tots aquells homes i dones que defensaven la democràcia i van acabar abandonats en camps de refugiats. No interessava recordar de quin bàndol estava Franco durant la Segona Guerra Mundial. Òbviament no va ser neutral. Però la democràcia més poderosa del món, els Estats Units, va decidir mirar cap a una altra banda”, detalla Delgado.
Democràcia no vol dir consens
Els Estats Units, immersos en la Guerra Freda, estaven sobretot interessats a assegurar-se les bases militars a Espanya. “Ningú ens va obligar a qüestionar les nostres narratives hegemòniques, i continuen sense qüestionar-se a nivell oficial. No té res a veure el patriotisme constitucional, que ha ressorgit com a identitat cívica als anys 90 a Alemanya, amb la interpretació molt sui generis que en fa Espanya. No es tracta de defensar una cultura constitucional en què el document es torna un dogma de fe, una cosa inqüestionable. El patriotisme constitucional de veritat assumeix que hi pot haver discussions sobre punts essencials de la constitucionalitat, i que aquestes diferències substancials es poden discutir perquè el desacord és absolutament legítim”, detalla la catedràtica.
En opinió de Delgado, la unitat inqüestionable és una concepció “infantilitzada i acrítica” de la ciutadania: “Ser un bon ciutadà no vol dir aplaudir sempre els líders”. “El problema d’Espanya -resumeix Delgado- és que s’està tan poc acostumat a negociar la discrepància o afrontar el conflicte que davant qualsevol ofensa s’acut als tribunals”.
