França: crònica d'un malestar europeu

París"Es lliura una lluita entre la França inquieta que demana múltiples proteccions i la França optimista disposada a jugar al joc de l’obertura”, diu Pascal Perrineau, professor de ciència política. França té “una gran tradició bonapartista”, afirma el filòsof Étienne Balibar. França avui “és un país de rereguarda”, rebla la sociòloga turca, professora a París, Nilüfer Göle. I en un llibre tan interessant com poc estimulant - Socialisme i sociologia -, el filòsof Bruno Karsenti i el sociòleg Cyril Lemieux afirmen que el nacionalisme xenòfob ja ha guanyat l’hegemonia ideològica, no només a França, sinó també a Europa. Més contundent, el filòsof Bernard Stiegler adverteix: “Si guanya Le Pen, me’n vaig”. França viu unes eleccions que són una genuïna expressió del desconcert europeu i del profund malestar instal·lats a la nació europea per excel·lència.

A la taula dedicada a l’assaig de la llibreria L’Écume des Pages, un lloc ja clàssic del Boulevard Saint Germain, entre una cinquantena de llibres recents es poden llegir aquests títols: La France retrouvé, La France va se’n sortir, Dans quel France on vit, La France des solutions, Comprendre le malheur français, Une France soumise, Le crepuscule de la France d’en haut i Cronique d’une France blessé.

Que serveixi aquest repertori per confirmar que Karsenti i Lemieux apunten en la bona direcció: els francesos viuen en un estat de neurosi obsessiva sobre la seva condició nacional. És cert que França ha viscut sempre gelosa i inquieta per la seva identitat, convençuda, a més, de ser model universal del concepte de nació. I que la discussió sobre la nació i la República no té mai treva. Fins i tot l’esquerra radical s’hi ha hagut d’apuntar, seguint el consell de Chantal Mouffe que “hi ha una inversió libidinal molt forta en la identitat nacional” que no es pot deixar escapar.

La Pen s’ha erigit en dipositària de la bandera, desenvolupant un nacionalisme xenòfob i antieuropeu per capitalitzar la sensació d’intempèrie instal·lada en les classes populars. Torna el nacionalisme de sang en un país que no fa pas gaire s’enorgullia de ser terra d’acollida. La dreta s’hi ha apuntat, i els socialistes, especialment des de la massacre jihadista a Charlie Hebdo, han anat empetitint, també, la seva idea de nació. Amb aquest clima s’arriba a les urnes. I una pregunta es fa pertinent: “Hi ha alguna proposta per respondre al malestar ciutadà que el Front Nacional ha detectat i ha capitalitzat? ¿Oferir una alternativa real, començant per una idea oberta de nació? Si és cert que la batalla ideològica en aquest terreny ja l’ha guanyat Le Pen, la responsabilitat dels partits clàssics és enorme. I l’endemà de les eleccions moltes coses haurien de trontollar.

Caiguda dels partits tradicionals

El filòsof Étienne Balibar em descriu així l’escenari: “Dels cinc candidats que compten, els dos que representen les estructures dels partits antics estan en hores baixes. Fillon és una il·lustració caricaturesca de la corrupció. Hamon és un home excel·lent que agrada als intel·lectuals, però que paga la demolició del socialisme pel govern Hollande. Els altres tres es presenten com a salvadors, amb campanyes d’indubtable música populista en un sentit o un altre: Le Pen, Macron i Mélenchon estan en clar ascens. Però cada cas és particular i els continguts no són equivalents. El Front Nacional és un partit que ha estat molt temps fora del sistema de representació i que, a més, recull una part de l’herència dels comunistes, a mesura que la vella classe obrera, rosegada per l’atur i la desqualificació, esdevé més nacionalista. Jean-Luc Mélenchon es creu a l’Amèrica Llatina, però enganxa els desenganyats amb el seu estil de fer política. Macron també fa populisme de façana, amb una coloració més tecnocràtica. Ha sigut encoratjat per una xarxa bastant densa d’alts funcionaris, de responsables d’empresa, de banquers i de sindicalistes reformistes (com la revista Esprit i la CFDT). Però la qüestió és saber si tot això serà suficient per governar. Dependrà de factors imprevisibles, però sobretot del que digui Europa”.

Panorama d’incertesa

Aquest panorama es tradueix en una incertesa que es palpa al carrer. Als restaurants i als cafès sents llargues converses sobre si cal votar Hamon, Mélenchon, Macron, Le Pen o Fillon. No són disputes; consisteixen, simplement, a compartir el desconcert per decidir o confirmar el vot, en un moment que la desconfiança cap els polítics està perfectament instal·lada. Per això, llevat del convençuts de cada casa, ningú es mulla ni amb el pronòstic ni amb el vot. La tendència a optar pel candidat més pròxim ideològicament s’ha de combinar amb els dubtes que generen tots plegats i amb una prioritat tramposa: aturar Le Pen. És un afegit de protagonisme per a la candidata del FN i, al mateix temps, serveix als adversaris de coartada per amagar les seves misèries.

Fa un parell de setmanes es donava per fet que el duel final seria Le Pen-Macron. Ara hi dubtes: sense partit, fruit d’una opció ancorada estrictament en la persona, el vot Macron és molt d’al·luvió i, per tant, volàtil. Què passarà a l’hora de la veritat? Es votarà Macron per garantir la derrota de Le Pen o s’optarà pel vot ideològic? Aquest dubte és el que fa que no es descarti que Fillon acabi reflotant un vaixell que semblava enfonsat. El candidat està molt tocat, però la gent de dretes de tota la vida, els més incondicionals, què votaran a l’hora de la veritat? Ho diu la sociòloga Nilüfer Göle: “Fillon era la barrera catòlica, conservadora i patriòtica per frenar Le Pen des de la dreta. La reputació l’ha perdut, però el percentatge de vot fidel, passi el que passi, dels Republicans és encara gran”.

La sorpresa del moment és l’ascens accelerat de Mélenchon, que, impulsat per la crisi dels socialistes, estalona els de dalt i deixa Hamon fora de joc. Hi ha coincidència que Mélenchon és el millor orador. “T’atrapa, encara que estiguis en desacord amb ell”, em diu un potencial votant de Fillon. Mélenchon juga la carta de la cultura i les grans paraules: els electors se senten afalagats. A Marsella, davant de cent mil persones, va demanar: “Escolteu el silenci el mar”. I quan es va fer la quietud va afegir: “La mort us parla”. “No sé qui votar, potser m’abstinc, però cal frenar Le Pen”. És una frase repetida per gent que estic segur que no s’abstindrà. Els fa vergonya dir que votaran Macron?

Nilüfer Göle diu que l’eclipsi d’Hamon es una llàstima, perquè havia intentat introduir temes de fons: el futur del treball, l’ecologia en la vida quotidiana, una laïcitat oberta. Tanmateix, la sociòloga creu que si guanya Macron, França es trobaria fent un pas de la rereguarda a l’avantguarda. Segons ella, la simplificació mediàtica treu llustre a un candidat que planteja opcions més que respostes. I que, a més d’una voluntat reformista, ha aportat un element molt important a causa dels canvis al món: un discurs desacomplexat sobre la descolonització, necessari quan Europa viu malament deixar de ser el centre. Tanmateix, Raphaël Glucksmann, autor d’un “manual de lluita contra els reaccionaris”, també creu que Hamon és el que té mes coses a dir, però que li tocarà pagar l’esfondrament del PS. Aquest escriptor veu Macron com el candidat de tots aquells als quals els van prou bé les coses com per no voler que res es mogui. Això és molt perillós, ja que Europa hauria de revisar amb urgència les seves polítiques dels últims anys. Guanyi qui guanyi, que Le Pen pugui estar per sobre del 40 per cent dels vots a la segona volta és molt greu. El mal francès és el mal europeu i no es resoldrà per separat. És a dir, s’equivoquen els que pensen que, sortint d’Europa, ho arreglaran tot.

Què hi ha en joc a les eleccions franceses?

1.

El futur immediat de la Unió Europea

Una victòria encara improbable de Le Pen, combinada amb Trump i Putin, podria fer retrocedir molt una Europa afeblida, amb uns tics corporatius i burocràtics que li resten capacitat de reacció. Una victòria de Macron alleujaria els que estan millor, però no serviria de res si s’imposa l’autocomplaença de l’immobilisme. Seguir amb el catecisme neoliberal és continuar enfortint els anomenats populismes identitaris i garantir la crisi de la democràcia. Amb Fillon, França seguiria el tram-tram europeu dels últims temps. I a Mélenchon li costaria trobar aliats a l’esquerra europea per fer un gir. En tot cas, la socialdemocràcia haurà d’assumir que ja hi ha qui està ocupant l’espai que ella ha abandonat.

2.

L’evolució del sistema francès i els homòlegs de l’entorn

La campanya ja ha demostrat la debilitat dels partits tradicionals, que s’han cremat a les primàries i volen donar senyal d’obertura. El seu esgotament i la seva divisió han esclatat. La dreta viu de les inèrcies i no ha sabut plantar cara a Le Pen, per por que les bases se li escapessin. I els socialistes, com a tot Europa, no saben on van, atrapats en el paradigma de l’hegemonia ideològica anomenada neoliberal. El resultat és que triomfen els projectes marcadament personals: Le Pen, Macron, Mélenchon. És possible que el peculiar caràcter de la presidència francesa ho porti, però en temps de demandes de més participació guanyen els lideratges carismàtics. La forma partit està en crisi.

L’endemà el president haurà de convocar eleccions que li permetin dotar-se d’una majoria parlamentària. I aquí els moviments d’ajust poden ser espectaculars, especialment si guanya Macron, que no té partit. Als republicans i als socialistes ja hi ha qui pensa més en l’endemà que en el dia de les eleccions. Serà l’hora de salvar els mobles i les cadires.

3.

La capacitat de donar resposta democràtica al populisme

¿França pot obrir un paradigma nou per a la política europea? Si guanya Le Pen o Fillon, el nou serà molt vell. I l’hegemonia del nacionalisme identitari pot consolidar-se, amb perspectives alarmants per a la democràcia. Si no, caldrà molt de coratge, perquè el que és cert és que tal com el món canvia, Europa no es pot limitar a seguir estirant la corda de les promeses de creixement i de les perspectives econòmiques il·limitades del nihilisme dels 90 que ens ha portat fins aquí.

Seria un disbarat que amb una derrota de Le Pen, la tecnocràcia europea decretés que ja es pot respirar tranquil, com si no hagués passat res. Ha passat i molt. I seguirà passant si no s’actua. Si Le Pen voreja el 40 per cent a la segon volta, o si es confirma que és la primera en el vot jove, el problema segueix sent gravíssim. No es pot fer veure que no es veu el perill, perquè és a la vista: es diu autoritarisme postdemocràtic i s’està apoderant del món: Trump, Putin, Erdogan i tants altres, muntats sobre el discurs de la revenja, abastament teoritzat pel president americà: qui la fa, la paga.