Fins a quin punt és possible concebre fills ‘low cost’?

Directora de l’Institut MarquèsL’aparició de centres de fertilitat low cost està canviant la situació de la reproducció assistida a Catalunya. Alguns són nous i d’altres han adoptat aquesta fórmula per esquivar la crisi. Els pacients em pregunten com és possible que el cost d’un mateix tractament de fecundació in vitro oscil·li entre 2.800 i 4.800 euros segons el centre. La meva resposta és que aquesta variabilitat no és possible. No pot ser el mateix.

Estic preocupada perquè cada vegada rebem més pacients amb tractaments de reproducció previs mal orientats i mal realitzats. En els centres amb baix pressupost treballen metges i biòlegs amb menys experiència o capacitat professional i les instal·lacions, el material sanitari i la tecnologia també són de baix cost. Tot plegat té conseqüències per a les pacients.

La primera és sobre la indicació del tractament adequat. En els últims mesos ens han arribat pacients que han seguit tractaments amb possibilitats d’èxit gairebé nul·les. Hi ha una dada molt preocupant, i és que en els centres més barats no es descarten cicles per mala resposta i sempre hi ha transferència d’embrions, encara que siguin de molt mala qualitat, un comportament que només respon a la lògica d’assegurar-se el cobrament.

També hi ha efectes sobre els resultats de cada centre, que depenen de la perícia dels biòlegs i de la seva especialització. En els centres de baix pressupost el mateix biòleg ha de fer-ho tot, però els ovaris i els embrions no hi entenen de dies festius i per tant l’activitat hauria de ser sempre igual. Per contra, hi ha centres que només recuperen oòcits alguns dies de la setmana! L’èxit del cicle depèn en moltes ocasions dels tractaments complementaris, que poden variar. A més a més, en la seguretat del procés també hi ha potencials conseqüències. Algunes persones pensen que el pitjor que els pot passar és que la prova d’embaràs sigui negativa, però malauradament hi ha coses pitjors.

Per assegurar-nos inseminar cada oòcit amb el semen corresponent o per transferir els embrions de cada pacient sense possibles confusions, en els centres d’alt nivell no permetem que un biòleg estigui sol en cap tasca, ni tan sols durant el cap de setmana. Sempre n’hi ha un altre que supervisa el procés. És més car, però redueix el risc d’error. Sobre aquest punt, l’elecció de donants de semen i d’òvuls és igualment essencial. Cada centre descarta els candidats en funció dels seus estàndards de qualitat, però els descartats que volen rebre la compensació econòmica acaben en altres centres amb criteris de selecció menys exigents. En el nostre banc de semen, per exemple, només s’admeten com a donants al 4% dels candidats que s’hi presenten inicialment.

Fama mundial

Gràcies a l’esforç de molts professionals, la medicina reproductiva catalana ha assolit fama mundial. Més de la meitat dels tractaments són a dones estrangeres, que van començar a venir per una llei més liberal i ara vénen per l’excel·lència. La medicina no hauria de ser un negoci en què empreses de capital risc foranes inverteixin només per obtenir rendibilitat a curt termini. Només volen treure beneficis i no els importa la qualitat ni les queixes o denúncies, perquè en tres o quatre anys hauran marxat.

M’horroritza veure com intenten atreure persones amb pocs recursos oferint-los el seu gran somni a preu de saldo. No dubten a presentar els resultats i els pressupostos amb enganys i estalviant en tot el que els pacients no veuen. Com a metge, m’avergonyeixo de tot això.