‘Si farcias del carordias, no remueldas las leporcias’
Escriptor I PeriodistaSembla que de totes les coses hagin passat vint anys i ja fa dues dècades que va morir Jaume Perich. Va ser l’1 de febrer del 1995 i recordo perfectament l’instant en què el meu pare em va dir el que havia passat. Poques vegades he vist el Manolo tan enfonsat. El Jaume, Jaime per a ell des que es van conèixer a finals dels seixanta, s’havia convertit en l’amic i confident des de l’època en què governaven Por Favor amb un whisky a la mà, i mai faltava la trucada setmanal amb un cert to confessional. Podien no veure’s, però sempre hi eren l’un per l’altre. La notícia em va deixar corprès.
Buscant l’aforisme
Hi ha gent que es mor i una part de la teva vida queda òrfena. Sense voler explicar històries de la puta mili, els que ja tenim una certa edat i venim de famílies en què la política era el pa nostre de cada dia, vam tenir la sort de créixer il·luminats per la provèrbia de Jaume Perich. Ningú com ell va necessitar tan poques paraules per explicar l’essència de la Barcelona dels setanta, la ciutat de les corregudes, de les bales de goma, de la proclama “llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” convertida en banda sonora, dels governadors civils d’ulleres fosques i braços armats assenyalant un cel que s’obria lentament. El Perich en va tenir prou amb vuit paraules: “ Disparan al aire y matan a un espeleólogo ”. L’humor del Jaume era valent, mordaç i càustic. Cremava lentament com el tabac de les cigarretes que fumava quan necessitava trobar l’aforisme brillant observant les giragonses de fum.
Parlo molt dels setanta perquè va ser l’època en què vam conviure més intensament amb l’Anna, la Raquel i el Jaume. La dècada convulsa mereixia una transició menys maniquea, i tots els que s’hi van jugar la integritat física, i els homes de Por Favor ho van fer aguantant amb sarcasme les constants amenaces de la ultradreta i les citacions setmanals als jutjats, van acceptar els anys vuitanta amb resignació. El Perich va anar deixant la combativitat, segurament, i agafant un títol de Kundera, convençut que la insuportable lleugeresa de l’ésser feia que els humans tinguéssim el món que ens mereixíem. Hi ha un acudit del Perich en què es veuen dos homes parlant mentre llegeixen el diari: “ ¡Qué espantoso fracaso del comunismo: gente pasando hambre ante tiendas vacías! ”, diu un. “ Es cierto, un triste fracaso. Pero, ¿qué me dice del capitalismo?: ¡Gente pasando hambre ante tiendas llenas! ”, respon l’altre. Davant d’una realitat tan poc enlluernadora, el millor era exiliar-se a la seva casa de Premià i viure d’una popularitat guanyada a pols.
Mentre escric aquest article, entro a internet i busco fotografies de Laura Antonelli -l’actriu italiana de Malizia i Peccato veniale va ser un dels mites sexuals dels homes de l’Espanya que va fer passar Salvador Puig Antich pel garrot vil- i també d’en Marlon Brando i d’en Robert Redford, que és la fotografia que van posar a la contraportada del primer volum de Lo mejor de Por Favor Jaume Perich i Manolo V el Empecinado. Com deien ells: “ Nosotros también somos altos y rubios, pero nos miráis mal ”. I buscant fotografies de l’Antonelli, antiga professora d’escola abans de convertir-se en musa de l’erotisme, recordo aquell intercanvi d’opinions entre un noi a les portes de l’adolescència i els nostrats Marlon Brando i Robert Redford. “A vosaltres us agraden les ties gordes”, va dir el noi en referència a l’Antonelli. En Brando i en Redford el van mirar com si aquell marrec hagués dit una blasfèmia i van passar al contraatac. “ Ya te dije Manolo que les hemos educado mal, les gustan las tías sin culo y sin tetas ”, va respondre el Jaume mirant el cel amb resignació. Amb gairebé cinquanta anys, em continua agradant més Natasha Kinski que Laura Antonelli. Ningú es perfecte.
A la paret del despatx del meu pare hi ha un dibuix emmarcat del Jaume que li va regalar després d’una operació a cor obert. “ Manolo, el que avisa no es traïdor... o te pones bien o me cabreo ”, diu un Perich de vinyeta acompanyat del gat i que acaba amb una postdata: “ Que el comunismo se vaya a la mierda, bien, pero los comunistas tenéis que cuidaros, ¿vale? ” Un consell firmat un setembre del 1994 i que no va poder tenir la rèplica sentimental que es mereixia per la mort sobtada del seu amic aquell ominós 1 de febrer del 1995. Com deia el Jaume, “ si farcias del carordias, no remueldas las leporcias ”.