Evocació de Nogueras Oller

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHe llegit amb molt d’interès, i fins amb una certa emoció, l’article que Tomàs Garcès dedica (en el número de juliol de Serra d’Or ) a l’obra i a la curiosa figura del poeta i “exaltat periodista” Nogueras Oller. És un bon treball. La seva lectura m’ha fet tornar, imaginàriament, quaranta anys enrere (jo en tenia quinze), quan vaig comprar a un barber del meu poble (que, de més a més, venia llibres catalans) el modest exemplar de Les Tenebroses, editat per La Novel·la d’Ara. Suposo que, tant -o més- com el títol, em devia impressionar el retrat de l’autor, que apareixia, tal com diu Garcès, a la contraportada del volumet de seguida llegit i rellegit i del qual vaig arribar a saber de cor alguns versos, com és ara aquell que comença (cito de memòria): “ Com que el pare fa el que pot / i la mare frega escales, / jo, pel barri del Ninot, / tot el dia jugo a bales ”. És més: recordo també una frase del pròleg potser perquè encara no havia llegit mai una expressió tan crua. Tot fent constar que Barcelona no era el que semblava i tancava molta misèria, el poeta afegia: “Tal com sota la pell de setí del ventre d’una verge s’amaga tota la farra dels budells”. Imagineu l’efecte que aqueixa frase havia de fer en un minyó que no coneixia cap gran ciutat i que només llegia el Patufet! El cert és que no vaig oblidar aquell llibret ni el nom del seu autor. Van passar els anys. El 1936, al principi de la guerra, jo treballava a la secretaria de la Conselleria de Sanitat, i rebia el públic que volia parlar amb el conseller. Un dels visitants va fer passar la seva targeta: “Rafael Nogueras Oller”. Deu ser aquell? -vaig pensar. L’era. És a dir... en aquell moment era el delegat, o el representant, d’un Sindicat de matancers que tenia un conflicte amb un altre sindicat sobre un problema relacionat amb l’escorxador... Breument: quelcom tenebrós. [...] L’home que tenia al davant -alt, encorbat, balbucejant, humilment vestit, trist, cansat- no tenia res a veure amb la imatge romàntica (la del retrat) que jo guardava a la memòria. [...]