Eva Bach: “El 90% de les adolescències acaben bé, i tots patim per ser del 10%”

Què és educar?

No és posar alguna cosa de fora a dins, sinó ajudar a treure-ho i fer-ho florir i brillar. És orientar, cuidar, fertilitzar, acompanyar... I respectar els temps, les necessitats, les potencialitats, els moments, les limitacions, els sentiments...

I estimar?

És imprescindible, és la clau. L’educador ha d’estimar el que fa, però ha d’estimar encara més les persones que no pas la feina.

Com ens veus als pares?

De vegades hi ha angoixa, els has d’ajudar a tranquil·litzar-se, estan preocupats perquè pensen que no ho fan prou bé. Hi ha moltes consignes contradictòries. Què has de fer amb el nen quan plora? Te l’has de posar a dormir amb tu o deixar que plori? Tenim representants de les dues tendències, i els pares es pregunten per on han de tirar.

I per on han de tirar?

Han de mirar què els diuen la intuïció i el sentit comú, i al mateix temps mirar què li va bé a la criatura.

Ven-me l’educació emocional.

Ha de tenir tres objectius: el primer és ajudar a sentir-me bé amb mi mateix, el segons és veure com estan els altres amb mi i el tercer és l’empremta que la meva manera de ser i de gestionar les emocions deixen al meu pas: si deixo harmonia o genero tempestes.

I per què cal inventar l’educació emocional? L’educació a seques no ho és?

Hem tendit a reprimir el que ara es diu món de la interioritat. Tradicionalment se’ns ha educat perquè això ens ho quedem per a nosaltres i ho arreglem com puguem. Però els nens i nenes, si tenen un garbuix d’emocions considerable, no poden concentrar-se en l’aprenentatge, a créixer com a persones, i hem hagut de mirar a dins, i ha aparegut una cosa que se n’ha dit educació emocional.

Proposes uns drets dels infants diferents. El primer és el dret a ser educat i considerat com una persona que pensa i sent, i a ser estimat pel que és.

Si tenim expectatives que no s’ajusten a la seva realitat i només els estimem si s’ajusten a les expectatives, els frustrarem moltíssim, els generarem inseguretat i desconfiança i els malmetrem l’autoestima.

Dret a ser considerat emocionalment capaç.

Neixen amb un wifi emocionalment potent. Si els ensenyem a processar les dificultats, pèrdues i caigudes, tindran recursos per, quan caiguin, aixecar-se.

Dret a expressar el que sent, i també a no expressar-ho.

Sempre poso l’exemple d’una mestra que em deia que no havia aconseguit que un alumne plorés la mort del seu pare. I jo li deia que el que havia d’aconseguir és que sabés que si volia, podia plorar. Cadascú que plori quan vulgui, quan en tingui ganes i com li sembli adequat.

L’últim és el dret a ser consolat i rescatat de l’adversitat amb paraules balsàmiques i carícies físiques i de l’ànima.

Un dels malentesos de l’educació emocional, entre molts, és el “No ploris, nen”, o el “Plora tant com vulguis, si necessites plorar, plora”. No es tracta ni d’una cosa ni de l’altra. L’adult ha de mirar que no es plori de qualsevol manera, que no es plori fins a les últimes conseqüències, amb segons quina intensitat i durada... Ha de ser allà per consolar, fer costat i acaronar amb la mirada.

¿És possible tenir autoritat sent afectuosos sempre?

Afecte, sentit de l’humor i serietat són una combinació ideal. Pots cridar a un fill i dir: “Estic molt enfadada però sàpigues que t’estimo un munt”. I quan se’n va a l’habitació i tanca la porta, anar-hi i dir: “Només vinc per recordar-te que et segueixo estimant, encara que ara no ens puguem ni veure. Però, tot i això, saps que t’adoro”. Això també és educar des de l’afecte.

¿Continues creient que l’adolescència és meravellosa?

El 90% de les adolescències acaben bé, i en algun moment tots els pares temem que els nostres fills siguin del 10% restant. No ho hem de veure com si estiguessin passant una malaltia que haurien de passar com més aviat millor, sinó com una etapa de la vida de la qual s’han d’endur coses a la butxaca que els faran falta per a la vida adulta. La passió, la creativitat, l’esperit crític, l’agudesa perceptiva...

Eduquem millor que abans?

Tinc els meus dubtes si no som una societat tan multifuncional que estem cada cop més dispersos i perdem de vista l’essencial.

¿Els adults, com estem d’emocions i sensibilitat?

Més aviat malament. Quan vivim una cosa que ens toca a dins, fixa’t que les coses que diem són “que heavy”, “que fort”, “al·lucino”, “flipa”, “brutal”... Ens falta un llenguatge més ampli, ric, depurat, més bell i amb més sensibilitat... Tenim ànima de bomber o de jutge i poca ànima de poeta.