EL FINAL D’ETA
Efímers19/10/2016

Euskadi, el llarg camí cap a la cinquena pau

Cinc anys després del final d’ETA, falta la reconciliació, el rescabalament de les víctimes i el retorn dels presos

Antoni Batista
i Antoni Batista

BarcelonaAquest dijous fa cinc anys. A les set de la tarda del 20 d’octubre del 2011, ETA feia públic el comunicat més esperat dels seus ja 62 anys d’història: cessava l’activitat armada. Després de tres paus truncades, la quarta pau va ser la definitiva. Monsenyor Uriarte, bisbe emèrit de Donostia, mediador entre ETA i el govern de José María Aznar, argumenta, però, que la pau encara està incompleta. Falta la cinquena i definitiva: la de la reconciliació, el rescabalament a les víctimes, el retorn dels presos i exiliats, el final d’ETA.

Tres dies abans d’aquell 20 d’octubre, al palau donostiarra d’Aiete tenia lloc una conferència internacional en la qual personalitats polítiques de diferents països avalaven la decisió de l’organització davant l’activa passivitat del govern espanyol. L’alta diplomàcia que va saber trenar Lokarri va quallar. Lokarri és una organització per la pau i la convivència, i sota l’assenyada direcció de Paul Ríos va lligar una ambiciosa operació amb actors rellevants de cancelleries i organismes internacionals que incloïen personalitats com Kofi Annan, Bertie Ahern, Gro Harlem Brundtland, Pierre Joxe, Gerry Adams, Jonathan Powell, Tony Blair i Jimmy Carter.

Cargando
No hay anuncios

Cinc anys després, el dret a la vida ja no està en joc i el cessament de la violència és irreversible, com confirmen els principals actors. ETA té pendents les assignatures del desarmament i la dissolució. El govern espanyol, facilitar que això sigui possible -l’esquerra abertzale els acusa de tot el contrari- i una política penitenciària garantista, d’acord amb les circumstàncies, com prescriu tota la legislació almenys des del Codi Civil de 1889.

La reflexió d’ETA

Cargando
No hay anuncios

La pau no va ser, però, només el resultat d’una performance amb catifa vermella a la ciutat d’un dels festivals de cinema de més cartell mundial. La pau va ser el resultat d’una suma de factors: la pressió jurídico-policíaca, el rebuig d’una societat basca mobilitzada contra el terrorisme, el replantejament de la cartografia geoestratègica a partir de l’extensió del jihadisme, i la reflexió encaputxada d’ETA i la social de l’esquerra abertzale.

La violència no només no ajudava l’independentisme basc sinó que el feia pràcticament inviable. Això ho va definir a primers de febrer del 2010 l’esquerra abertzale en el document Clarificant la fase política i l’estratègia, que va portar a un debat intens de tres mesos. Les conclusions abonaven un “canvi de cicle” exclusivament basat en les vies democràtiques i polítiques, que Arnaldo Otegi acabava d’afirmar des de la legitimitat d’enfrontar-se a sis anys de presó defensant la pau.

Cargando
No hay anuncios

La reflexió binària de “com més violència, menys independència” ve de lluny en el si de l’esquerra independentista. El portaveu d’ETA a les converses d’Alger amb el govern espanyol, Antton Etxebeste, va elaborar un text polític de prou volada, Contribució a l’autocrítica i a un debat necessari. Va ser la primera pau, però va fracassar: gener-abril, 1989. Antton ja anunciava el nou paradigma: “Perdre la batalla militar no ha de significar perdre la política”.

El Pacte de Lizarra, 12 de setembre del 1998, tornava a posar en circulació aquell tren, però no alimentat per la seva catenària, sinó per la via Ollora del PNB, basada en un llibre que el polític Juan María Ollora va publicar el 1996. Un pacte de legislatura que tanmateix es va estavellar a mig camí. L’eufòria de l’acord sobiranista, i que ETA abandonés la violència precisament en clau de consens nacional, els feia conjugar el verb il·lusionar. Per això un final tan sobtat va autoalimentar recels que encara duren entre el PNB i l’esquerraabertzale.

Cargando
No hay anuncios

El caseriu de Txillarre

La primera pau va ser governamental; la segona, nacional. El tercer intent de pau dialogada seria d’esquerres. Quan José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions, el març del 2004, ETA li fa arribar una carta, i uns mesos després ho fa Otegi. Diuen el mateix: disposició a dialogar. Després, Otegi protagonitza el ja històric míting d’Anoeta, el 14 de novembre del 2004, amb un discurs planer: pau i desmilitarització. Zapatero, amb una votació favorable al Congrés, autoritza converses.

Cargando
No hay anuncios

Els principals interlocutors són el mateix Arnaldo Otegi i el líder del socialisme basc, Jesús Eguiguren. Es coneixien del Parlament de Vitòria, i s’entenien bé des del marxisme compartit en converses al caliu del caseriu Txillarre, a Elgoibar, propietat d’un amic comú.

El 21 de juny del 2005 hi ha, però, una trobada no tan pròxima en cap sentit, amb mediació internacional. Jesús Eguiguren i Josu Ternera, el cap d’ETA, se citen a l’Hotel President Wilson de Ginebra, vora el llac Leman. Josu Ternera porta un llibre d’Eguiguren i li demana que l’hi dediqui, Los últimos españoles sin patria (y sin libertad). Li diu que si Zapatero n’assumeix el pròleg, el diàleg entre ETA i el PSOE ja té un punt de partida.

Cargando
No hay anuncios

El 22 de març del 2006, després de dos anys de converses oficials, ETA tornava a declarar un alto el foc sense terminis ni condicions. Però tot el que anaven avançant Otegi i Eguiguren, i també Eguiguren i Josu Ternera, de vegades amb la complicitat del PNB, amb qui es reunien a la casa dels jesuïtes de Loiola, s’encallava a Madrid. ETA deixava de matar i d’extorsionar i a poc a poc desmantellava la seva estructura de refugiats a la reserva. L’Estat, en canvi, no cedeix. El poder judicial segueix condemnant, el poder legislatiu no revoca la llei de partits, i el poder executiu continua detenint i no mou els presos.

ETA no té prou cintura per aguantar sense aconseguir contrapartides, i el 30 de desembre atempta contra la terminal 4 de Barajas. La seva intenció és amenaçar sense fer morts, però hi ha dues víctimes. El 5 de juny del 2007 l’alto el foc s’extingeix, després de 49 dies sense atemptats i 1.465 sense funerals. Però la travessia de la distensió ja no tenia marxa enrere. Tres anys després arribaria a destinació, i ara va cap a la cinquena pau.