Espanya: El país que ha d’aprendre a pactar

Delegat a MadridEspanya obre avui una nova etapa política en la manera de governar-se. Guanyi qui guanyi les eleccions no ho farà amb majoria absoluta i sí amb un resultat que obligarà a buscar coalicions. Els acords, que hauran de ser entre forces estatals (les crosses nacionalistes s’han acabat per la insuficiència del PNB i el canvi de xip de CDC), seran per compartir govern o no fer-ho. Però qui els lideri tindrà la tasca d’intentar que siguin estables i capaços de donar resposta a reptes polítics gegantins per enfilar la sortida de la crisi o posar al dia l’arquitectura institucional de l’Estat.

Els polítics espanyols hauran de començar a conjugar, a partir d’aquesta nit, verbs com dialogar, pactar, cedir o consensuar. I fer-ne pedagogia. Són uns verbs que van aparcar un cop acabada, amb satisfacció general aleshores, la Transició i que no s’han usat per resoldre assumptes que han alimentat l’actual crisi política. El debat territorial, i concretament el procés català, és el millor exponent de com han recorregut a apel·lacions al diàleg buides i a la falta d’iniciativa.

Motius de la corrosió

Mentre es vivia de les rendes de la Transició i el país creixia s’ha imposat la cultura del no acord i la confrontació. Les fotos a la Moncloa i alguns pactes d’estat temperaven l’opinió pública o complaïen Brussel·les arraconant les reformes estructurals. El PP, que des dels inicis de legislatura va veure com s’evaporava al carrer la seva majoria absoluta a les urnes, ha sigut conservador amb l’agenda legislativa i mandrós a l’hora de teixir consensos. La gestió d’una crisi devastadora amb el teixit industrial i que ha ensorrat la qualitat de vida d’algunes regions i ha retallat serveis i, sobretot, els escàndols de corrupció, que han afectat fins i tot la Corona, han allunyat els partits.

El PP i el PSOE, nerviosos, han endurit en la campanya el seu enfrontament, sobretot a partir de l’agre cara a cara entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Als dos partits els uneix que s’han alternat des del 1982 sense qüestionar els marcs i el model econòmic, així com el recel cap als partits nous, els “emergents”. Malgrat la buidor o el populisme d’alguns dels seus discursos, ara amenacen d’acabar amb un bipartidisme que no ha pogut contenir la marea de canvi. Caldrà veure’n els efectes polítics més enllà d’una renovació d’actors.

Campanya poc constructiva

La campanya no ha acostat posicions en temes com el futur de les pensions. El Pacte de Toledo és paper mullat i no hi ha un mínim comú denominador dels partits a l’hora d’abordar-ho malgrat que el terra s’esfondra sota els seus peus. Hi ha menys atur però la piràmide demogràfica, sumada a la precarietat laboral en forma de sous baixos, està buidant el Fons de Reserva de la Seguretat Social i amenaça de fer insostenible el sistema. A l’altre extrem generacional els joves, amb l’emigració massiva i la promesa -en aquest cas del PSOE- d’una nova reforma educativa. La llei Wert, igual que la Loe de Rodríguez Zapatero, es va aprovar sense consens, i si Pedro Sánchez guanya Mariano Rajoy tampoc sembla gaire preocupat per buscar acords.

En la campanya tampoc s’han acostat posicions en la reforma constitucional. Aquesta reforma, de retruc, hauria d’obrir noves finestres al procés català, que, malgrat les dificultats endògenes i exògenes, fa camí unilateralment però sempre esperant un acord amb l’Estat per votar. El PP perdrà la majoria absoluta i difícilment podrà estalviar-se la ponència de reforma constitucional. Canviar la carta magna requereix, però, uns consensos molt qualificats i que ara semblen impossibles.

El primer escull seran els pactes a partir de demà per evitar que la ingovernabilitat i la paràlisi facin embarrancar el sistema.