“Unió s’enfurisma de nou amb CDC”, el titular de la nostra obertura de política no pot ser més exacte.
“S’enfurisma”, perquè només cal veure ahir Sánchez Llibre amb aquell ardor despentinador de què només ell és capaç, exigint a Convergència una rectificació del que van dir els alcaldes de Mataró a La Xarxa i l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip, a l’ARA abans d’ahir. El de Mataró, Joan Mora, va suggerir que Duran no fos cap de llista de CiU perquè no se sent còmode en el procés. L’alcaldessa de Figueres, Marta Felip va dir aquí que Duran podria ser l’obstacle entre Convergència i la independència. Això, com diem, ha enfurismat Unió. “De nou”, diu el titular. Perquè des de fa dècades, les crisis entre els dos partits de la federació són recurrents. Però atenció, perquè ara sí que és diferent: som en un punt de la Història, en majúscula, en què cal una definició igualment històrica sobre el futur del país: independència sí o no. CDC hi està orgànicament, i Unió, com a partit, no. Duran ha muntat una plataforma amb tota la pinta de convertir-se en un partit polític, mentre dirigents del seu partit estan pel sí-sí. I per cert, la número dos del Govern i militant d’Unió, Joan Ortega, està imputada pel 9-N.
Avui, a TV3, Josep Rull, preguntat per si rectificaria, ha dit que no, que amb el to de Sánchez Llibre, no, que fer rectificar els alcaldes, no. Com diu avui el cap de política Ferran Casas, “Les crítiques a Duran no són una conxorxa. No hi ha mà negra. Hi ha militants i quadres convergents, sobretot entre els que trepitgen carrer, que estan tips del líder d’Unió. Però, conclou Casas, que recordi CDC que hi guanya Duran, perquè el victimitza. El pronòstic és incert. A CiU saben que a la gent no li interessen els problemes interns dels partits, sinó que els partits treballin per solucionar els problemes de la gent. Ara han de decidir si han arribat al final de la seva vida en comú o si poden treballar per aguantar un matrimoni de conveniència, que com el seu nom indica, són les unions que acostumen a ser més perdurables. Fins que deixen de ser convenients.
Parlant de matrimonis de conveniència, ja deuen haver vist aquest vídeo del delegat del govern espanyol a Andalusia i militant del PP, Antonio Sanz.
Ara imaginin-se per un moment que en comptes de dir que no vol que un català que es diu Albert mani a Andalusia, diu que no vol que un negre, o un jueu, o un gitano manin a Andalusia. Seria gravíssim, oi? Discriminar per raó d’origen. I, en canvi, ho diu d’un català, i no passa res. Per què és això? Perquè ens agradi o no, la cultura política espanyola s’ha construït partint de la idea que només és espanyol allò que és castellà. El senyor Sanz s’afegeix a una llista que fa segles que va afegint noms: “Son los catalanes el ladrón de tres manos” (Francisco de Quevedo, segle XVII), “Todos los catalanes son una mierda” (Luis de Galinsoga, director de ‘La Vanguardia’, 1959), “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano” (Joan Carles de Borbó, 2001). La relació Espanya-Catalunya no pot ser reduïda a aquestes frases –o similars–, però aquestes frases l’expliquen bastant bé. Per això, quan Monedero diu a TV3 que portem “cinc segles d’aventura en comú”, fa una descripció jurídica però no sempre afectiva. Per cert, Catalunya ha tingut un president nascut a Iznájar que es deia José. On és el problema.