Duran no es mou i s’aboca a un plebiscit
Cap de PolíticaDuran gairebé no s’ha mogut. L’any 2004 va arribar al Congrés com a portaveu de CiU, mesos abans que l’Estatut entrés per la porta. Ja aleshores demanava per a Catalunya un encaix singular -bàsicament, blindatge lingüístic i un finançament en la línia del concert-. Onze anys després, la política catalana i espanyola viu un moment de canvi profund. Es parla d’independència, sí, però també de partits amb parets de vidre i d’acostar debats a la ciutadania. Davant d’això, l’aportació de la Unió de Duran ha sigut escassa: s’ha valgut del seu ideari fundacional per abraçar el dret a decidir -sempre dins de la legalitat espanyola- i ha innovat incorporant la idea de tercera via.
Duran ha viscut el procés -ell creu que s’hi ha arribat per la inflexibilitat dels uns i la frivolitat dels altres- amb incomoditat i, fins i tot, ira. S’ha enfrontat a dirigents de CDC, com ara Josep Rull, amb l’ANC i amb ERC cada dos per tres i ha optat per erigir-se, gràcies als seus suports mediàtics, en la veu de l’establishment que aposta per la tercera via més com a antídot a la independència que per conviccions.
No posicionar-se ja és fer-ho
A mesura que s’acosta l’hora de la veritat (el 27-S) i que a Madrid res es mou en la direcció anhelada, les coses s’han complicat. I això ha fet que la direcció d’Unió tingui impossible no posicionar-se. I no posicionar-se, com va fer ahir el dividit comitè de govern democristià, ja és triar. S’obvia la paraula independència (i no es dóna, per tant, cap marge al full de ruta signat per CDC i amb el qual Artur Mas es presentarà el 27-S) i tot se supedita a un acord amb l’Estat.
Fins ara Duran havia arraconat l’oposició interna arromangant-se i titllant-los de submarins convergents. Ara la fractura és profunda i visible perquè tot té més trellat: el partit ha de decidir si defensa o no un estat independent. En aquest procés, a més, Duran ha comès dos errors. S’ha apartat i ha delegat en Ramon Espadaler. Tothom sabia que hi era, que movia fils, i anava apareixent a Twitter o en la carta web, però no s’ha prodigat en reunions amb militants per defensar la seva posició i ha ordenat no fer cap esforç de síntesi. El segon error ha sigut jugar amb dues baralles. D’una banda vol el control d’Unió i de l’altra -per si les coses no surten com voldria, perd el 14-J (el partit no ha previst què caldria fer) o tot acaba en un congrés extraordinari- s’ha preparat un mausoleu polític: Construïm. El líder d’Unió és el pare del partit tercerista, va fer servir persones vinculades a Unió per registrar-lo i va recollir personalment suports per a l’article fundacional publicat a La Vanguardia. Tot això l’ha desgastat com mai al partit.
La ‘golden share’ del president
La pregunta, que a diferència d’altres cops no pot acollir els independentistes, fa del 14-J un plebiscit sobre Duran. ¿I què hi dirà Mas, que, cal no oblidar-ho, és president de CiU? Ell i el seu entorn ja no volen Duran, perquè no segueix i projecta dubtes, però sí Unió. Per guanyar la marca cal invalidar la consulta o que la direcció perdi. La intervenció de Mas -que ha callat sobre Unió però ha opinat sobre què havia de fer ERC amb la llista de país o el PSC amb el 9-N- és necessària per decantar la balança. Si ara que l’ocasió s’ho val el president, ben valorat per les bases d’Unió, no fa servir la golden share (l’acció d’or de les grans operacions) i Duran guanya, ell haurà de recular en el full de ruta o anar al 27-S sense una de les dues potes de CiU. Dos escenaris que encara l’hi farien tot més difícil.
