Dos flaixos del meu Casaldàliga

Conseller a l’exili1. Al llibre En rebelde fidelidad, Pere Casaldàliga va recollir els diaris personals que havia escrit, en castellà, entre 1977 i 1983. A la pàgina del 19 de desembre de 1980 hi anotava: “ Goiânia. Estoy esperando viajar a São Félix. [...] Llueve. Las inundaciones serán fuertes y prematuras, quizás. Van a cumplirse las profecías. [...] Me acompaña en esta espera el número de la revista ‘El Ciervo’ dedicado a Alfonso Carlos Comín. [...] Comín, ahora muerto, vive con nueva fuerza en la conciencia y en la fe de los que lo conocieron, de los que, sin conocerlo, lo amamos. Siempre sintonicé con él, a través de sus escritos. [...] Si no fuera pretensión, me gustaría considerarme gemelo de sus sueños y de sus luchas, de su radical confesión de fe. He besado su fotografía como se besa la estampa de un santo. Como Jesús [...], Comín supo ensamblar contrastes, equilibrar contrarios. Leo los testimonios de sus amigos, releo sus textos - «a modo de memoria» - y me parece más posible la lucha en esperanza. Su retrato - ahora muerto, glorioso ahora Alfonso Carlos Comín - se me presenta como un Jesús de Pasolini, pero con los ojos iluminados de Dios hacia dentro. Comín, hermano, testigo fiel, radical cristiano y comunista, lleno de Gracia y de lucha; ¡ahora evangélica seña!, para muchos, tú que has sido para tantos señal de contradicción. Descansa en la paz de la Patria. Y acompáñanos. Un día te conoceré personalmente, en plena luz. Te abrazo en Dios, Alfonso hermano ”.

2. Gener del 2003. De tornada del Fòrum Social de Porto Alegre, on m’havia escapat amb el meu germà (eren els dies de l’apogeu del moviment altermundialista), anem a passar uns dies a São Félix do Araguaia. Finalment coneixeré el Pere en persona. Ens havíem escrit, havíem parlat tantes vegades per telèfon, però no ens havíem abraçat mai. Ja en aquell moment era el que en podríem dir (de manera un pèl cursi) el meu principal referent ètic i espiritual. La viva encarnació de la meva manera d’entendre la fe cristiana, la que jo havia après dels pares i el seu entorn de cristians progressistes. La teologia de l’alliberament posada en pràctica. Dies intensos, dies inoblidables. En el cas del Pere, tot és coherent: la seva fe, la seva biografia, les seves idees (les polítiques i les no polítiques), la seva poesia, la seva veu, la seva conversa, el seu gest i la seva mirada, la seva manera de relacionar-se amb el món, el seu tracte cap als altres, fins i tot en les coses més petites, les seves rutines quotidianes. Una coherència total, però que no ofega gens ni mica, perquè està construïda sobre la més sincera humilitat, una humilitat senzilla, natural i alegre. Si en el món real existeixen els sants, el Pere n’és l’exemple més clar que jo pugui arribar a imaginar.

L’última tarda parlem una estona els dos sols:

-I ara quan tornis, què faràs?

-En Pasqual Maragall m’ha proposat anar a la seva llista, com a independent, a les eleccions al Parlament que se celebraran al desembre. Fa mesos que m’ho va dir i li he promès que li donaré una resposta quan torni del Brasil. Crec que li diré que no, perquè em sembla que el meu lloc és més aviat la tasca intel·lectual i acadèmica.

-Mira, Toni, jo crec que li hauries de dir que sí. Per una raó i amb una condició. Jo llegeixo cada mes els articles que escrius a El Ciervo i tinc clar que la teva passió és posar el teu pensament al servei de la transformació social per fer un món més just. Molt bé. Sobre el paper tot llisca amb facilitat, totes les revolucions són possibles. Però en el món real, totes les revolucions queden a mitges, perquè la realitat social és dura i sempre es resisteix a ser transformada. Els canvis reals sempre són molt més difícils que els canvis projectats en la teoria. Això és molt frustrant. I has de dir-li que sí al Pasqual justament per això: perquè has de viure l’experiència de la frustració. Només així podràs canviar de veritat, la realitat.

-Ostres, m’ho pensaré, doncs. I la condició, quina és?

-No deixar mai d’escriure articles! És important que, mentre experimentes com la realitat es resisteix, segueixis tenint la mirada posada en un horitzó utòpic. Això només t’ho donarà la reflexió teòrica. Si no, la resistència de la realitat t’acabaria vencent.

Sempre he pensat que és gràcies a aquesta conversa que vaig descartar una tranquil·la i continuada vida acadèmica i que cada vegada que la política m’ha trucat a la porta li he dit que sí. Una elecció de la qual -malgrat els costos personals, que no hauria imaginat mai tan immensos- no em penedeixo gens. Gràcies, Pere. Déu et beneeixi (com es deia abans per aquí i com tu encara dius sovint).

I deixa’m acabar amb un dels teus versos, un de tants, però que resumeix molt bé la teva espiritualitat, indestriable del teu compromís històric i social: “ Donde tú dices paz, justicia, amor, / ¡yo digo Dios! / Donde tú dices Dios / ¡yo digo libertad, / justicia, / amor”.