La dona ‘curvy’ sedueix el món de la moda

BarcelonaUna rebel·lió està sacsejant el món de la moda. L’últim toc d’atenció es va produir fa dues setmanes, quan la firma de llenceria nord-americana Lane Bryant treia a la llum una controvertida resposta a la campanya publicitària dels habituals àngels estilitzats de Victoria’s Secret. En aquesta ocasió, els àngels de Bryant eren models de talles grans, sense complexos, que reivindicaven una nova definició dels cànons de bellesa imposats en el món de la moda. El resultat: milers de dones amb talles normals i grans van enviar a Instagram les seves fotografies en roba interior amb el hashtag #ImNoAngel [No sóc àngel ].

El fet és que, des de ja fa un temps, el sector de la confecció de moda ha trobat un nou nínxol de mercat en l’anomenada moda curvy, és a dir, moda per a dones amb talles superiors a la 44 que no volen renunciar a vestir-se amb les últimes tendències. Com en molts altres àmbits, és als Estats Units -un país amb un alt índex de població amb sobrepès- on es va iniciar aquest moviment. Empreses d’alt nivell com Ralph Lauren i Calvin Klein ja fa anys que ofereixen línies especials extra-large, per no dir que la població femenina té reconegudes models XL com a referents. Noms com Tara Lynn, Katya Zharkova, Candice Huffine i Bett Ditto es troben gairebé al mateix nivell de referència que les models de talles estàndard.

Sense oblidar el gran nombre de blocs especialitzats en les dones curvies, com el de Nadia Aboulhosn, considerada la Kim Kardashian del plus-size ; el de la britànica Bethany Rutter, el blog de referència My arched eyebrow ; o el de Gabi Fresh, que es va fer famós l’any 2013 després d’impulsar la campanya viral #Fatkini, amb la qual animava totes les dones amb corbes a publicar les seves fotos a les xarxes socials vestides amb biquini.

En el fons, el que als Estats Units es coneix com a curvies als països llatinoamericans i a casa nostra es coneix més com a gordibuenas. Cansades de veure com al nostre país els pocs blogs enfocats a dones XL es limitaven a mostrar marques i models de roba, les joves Elena Devesa i Rebeca Gómez van decidir crear juntes ara fa dos anys la comunitat We Lover Size.

Un impuls a l’autoestima

Els 140 caràcters que descriu aquesta plataforma a Twitter ho expliquen tot: “Bienvenidos a nuestro mundo, donde la talla es lo de menos y la autoestima, lo de más ”. En paraules d’Elena Devesa, el blog “no només mostra els últims referents de la moda”, sinó que també “vol donar un impuls a l’autoestima d’aquestes dones a l’hora de llançar-se al món i aprendre a estimar-se”. El resultat és que actualment les gairebé un milió de seguidores mensuals del blog no només utilitzen talles grans, sinó que també hi ha “moltes dones que alguna vegada han estat acomplexades, és a dir, totes”, afirma Devesa. Una altra bloguera del nostre panorama és la bilbaïna Ana Pizarro. Aquesta estudiant de fotografia artística de 21 anys ja en fa tres que escriu el blog The duchess. “Vull transmetre la demanda de canvi necessari en la indústria de la moda i en els estereotips de bellesa imposats en la nostra societat -explica Pizarro-. Amb el blog també vull demostrar a les noies que no cal seguir el cànon de bellesa establert per sentir-se còmoda amb una mateixa”.

Més negoci

Les dones fa massa temps que estan influïdes pels evidents retocs de Photoshop que promouen les firmes de moda. Així ho veu Dolors Giró, responsable de la unitat de moda de l’Escola Superior de Disseny (ESDI). Giró, que ha treballat per a dues empreses nacionals que fabriquen talles grans, creu que, finalment, “les marques estan prenent consciència que hi ha molts consumidors potencials que no compleixen els cànons de tallatge estàndards, però que volen anar vestits a la moda”. “El problema -explica Giró-és que fins ara s’associava el concepte de talla gran a gent gran, cosa que és un gran error”. Tot això tenint el compte que el patronatge per a talles grans “resulta una mica més complicat, ja que les mesures no creixen en la mateixa proporció en què ho fan fins a la talla 44 o 46”. El repte, doncs, no és només vendre talles grans, sinó poder oferir la possibilitat a les dones curvies de poder vestir-se amb roba que els agradi. Per sort, a poc a poc el mercat nacional ja està veient el potencial de negoci que s’amaga darrere d’aquesta necessitat i ha anat traient noves firmes especialitzades. Per exemple, hi ha les línies de talles grans d’Elena Miró, Marina Rinaldi, Persona, NYDJ, Ralph Lauren, Adolfo Domínguez (AD+) o Violeta by Mango.

El Corte Inglés tampoc ha desaprofitat l’ocasió i ja ha tret les línies Couchel, Síntesis XXL i Talla y Moda. Segons fonts oficials de l’empresa, “el sector demostra que hi ha un ampli mercat que demana peces de moda i a preus atractius”. “La competència, però, és ferotge davant del naixement de marques com ara Violeta by Mango”, diuen.

Qui sembla que encara no s’ha pronunciat sobre el tema és Inditex, que de moment es manté enfocat en un mercat més massiu. Un fet sorprenent si es miren les dades que arriben dels Estats Units de mà de la consultora NPD, que assegura que el mercat curvy a l’altra banda de l’Atlàntic va arribar als 17.000 milions de dòlars el 2014 i creix a una mitjana d’un 5% anual.

“Realment és un mercat molt bo -insisteix Dolors Giró-. El públic és molt fidel i quan una persona troba uns pantalons que li escauen bé és capaç de comprar-los en diferents colors, ja que no s’acaba de creure que hagi trobat una peça adequada a la seva mida i que, a més, estigui a la moda”.

A poc a poc alguns noms de models nacionals de talles grans ja comencen a sonar. Algunes d’elles són Cristina Serrato, Carmen Blasco, Carla Trujillo, Noemí Frías o Gemma Ansodi. Fins i tot a les passarel·les de moda s’està reservant un lloc per a les talles grans. Al febrer El Corte Inglés va organitzar la Passarel·la Curvy, en què van desfilar les marques del grup, així com AD+ o Elena Miró. D’altra banda, al Madrid Fashion Week es va dedicar un espai a la moda curvy i Violeta by Mango també va desfilar a l’última edició del 080 Barcelona Fashion.

Un llarg camí per recórrer

“Si miréssiu els nostres armaris veuríeu que el 90% de la roba que hi ha és estrangera -confessa Elena Devesa-. Mentre gegants com Amancio Ortega no cedeixin davant la demanda XL, no hi ha gaire cosa a fer”. Devesa, a més, pensa que aquesta moda de les talles grans “només està començant, però no se sap realment fins quan durarà”.

Una opinió semblant comparteix Ana Pizarro, que valora molt la dedicació de marques com Violeta by Mango o AD+, però que encara no se sent “identificada amb alguns dissenys”: “Crec que els falta atreviment i valentia a l’hora de dissenyar peces més modernes i més juvenils. Perquè no volem vestir-nos com les nostres mares”.

Pel que fa al canvi de percepció de la imatge d’una noia grassoneta a la societat, Devesa creu que, encara que a les revistes s’estigui normalitzant, “al carrer la noia curvy continua sent la més repudiada”. Ana Pizarro ho té clar: “El dia que una model XL aparegui al calendari Pirelli i ningú faci una notícia sobre això, voldrà dir que la nostra situació per fi s’haurà normalitzat”.

El decàleg d’una dona ‘curvy’

“Una curvy és una dona que no té por de la paraula grassa. Sap el que és, igual que sap el que és ser morena, tenir els peus grans o el nas torçat”. Amb aquestes paraules, la plataforma We Lover Size, gestionada per Elena Devesa i Rebeca Gómez, construeixen un discurs per donar a entendre el que significa ser una curvy: “L’objectiu és ser feliç estant grassa, treure partit de les coses bones i saber dissimular les dolentes”. Una dona curvy, a més, “no obliga els altres a acceptar-la, en té prou acceptant-se ella mateixa”.

“La majoria de noies que tenim sobrepès no n’estem orgulloses -reconeixen Devesa i Gómez-, però tampoc volem fustigar el nostre present. Potser un dia arribarem a la talla 38, però mentre no ho fem ens seguirem preocupant per veure’ns bé al mirall, cuidar-nos, respectar-nos i sentir-nos les millors”.

Segons les creadores de We Lover Size, “no són les corbes el que està de moda, sinó la seguretat en una mateixa, l’actitud”. “És l’hora de deixar de culpar el sobrepès de tots els mals de l’existència i gaudir del nostre cos i la nostra vida”, conclouen. Només pensant així, segons les dues noies, es pot formar part del “club de les dones curvies ”.

En una línia més crítica des d’un punt de vista social, el projecte Stop Gordofobia, creat per Carlos Savoie i Magda Piñeyro, lluita per difondre una reflexió sobre els cànons de bellesa establerts i contra la tirania de l’estètica des d’un punt de vista compromès amb el gènere, la sexualitat i la política. “L’acceptació de les persones grasses no significa defensar que s’ha de ser gras -defensen els creadors del projecte-. L’acceptació de les persones grasses parla de refusar una cultura que ens porta a sentir ràbia i a castigar els nostres cossos, fins i tot a odiar-los, per aconseguir estar en el camí correcte ”.