Efímers 29/08/2014

Dividits per la festa major

L’èxit de la rivalitat entre els Blancs i els Blaus a Granollers ha permès propagar a altres poblacions del país un model de festivitat popular i de competició

Albert Riera Pons
7 min

Barcelona“Des dels Jocs Olímpics que no s’omplia el Palau d’Esports”. És la millor imatge que troba Ramon Forns, cap de colla dels Blancs de Granollers, per evidenciar l’èxit aconseguit amb la festa major de la ciutat. El model es basa en la rivalitat i la competició entre els Blancs i els Blaus, és pioner a Catalunya i s’ha convertit en una referència per revitalitzar festes majors. De moment s’ha exportat a una dotzena de ciutats i pobles, majoritàriament del Vallès i el Maresme, com Mollet del Vallès, Sant Celoni i Premià de Mar. Des de dissabte i fins diumenge se celebra la 31a edició granollerina, i ja s’han venut més de 8.000 mocadors blancs i blaus.

El mateix Palau d’Esports, construït per acollir la competició olímpica d’handbol dels Jocs del 92, cada any a finals d’agost torna a omplir-se de gent a vessar quan té lloc una de les proves emblemàtiques i puntuables de la festa, el Concurs de Rajolers. L’origen es remunta a una juguesca documentada de finals del segle XIX entre dos rajolers de Granollers, Rayo i Mainou, per veure quin dels dos podia fabricar més rajoles en una hora. Diferenciats pels colors blanc i blau, va ser l’excusa que un grup de veïns va repescar el 1983 per revifar una festa major que “s’estava morint” per falta de participació entre els mateixos granollerins. Durant el franquisme l’organització popular d’activitats havia decaigut i la festa major havia quedat reduïda gairebé a l’ofici solemne i a l’envelat. “La gent d’aquí fins i tot marxava de vacances durant aquests dies d’agost”, exclama Forns.

Al principi es dubtava que el nou model de rivalitat pogués tenir èxit. Ho explica Paco Cruz, un dels seus fundadors, a més d’estudiós del món de les festes populars: “Feia poc que hi havia democràcia, i tornar a dividir Granollers després de la Guerra Civil podia ser un problema. La ciutat sempre havia estat molt enfrontada, entre liberals i carlins o entre rojos i nacionals, i hi havia certa por inicial. Però l’èxit ve pel fet que ser blanc o blau no depèn de quina família tinguis o en quin barri visquis”. Qualsevol pot triar ser d’un color o de l’altre.

Per a l’Àlex Gontanillo, de trenta anys, aquest any és el quart com a cap de colla dels Blaus, però des dels 9 que en forma part: “És una divisió amistosa en què pertànyer a un color o a un altre crea un sentiment molt fort. Durant aquests dies seguim sent amics blancs i blaus, però no anem pels mateixos llocs. En el meu cas, una setmana abans que comenci deixo de veure els meus amics blancs. Però la gràcia d’aquesta festa major és que no és un programa servit des de l’Ajuntament, sinó que la fa el poble per al poble, i és transversal”.

Si bé a nivell organitzatiu cada entitat compta amb centenars de persones que hi estan implicades, durant la festa major els participants, tant blancs com blaus, es compten per milers. “La clau de l’èxit és que la festa es basa en la participació de la gent de la ciutat i en la competició, i això fa que cada any les dues colles vulguin superar-se”, matisa Gontanillo.

Quines són les proves?

Hi ha nou activitats de competició quantitativa, i la resta del cartell està format per uns 200 actes, que puntua qualitativament un jurat independent i anònim, seguint criteris com el grau d’animació al carrer, la innovació i la participació. “Això fa que cada any hàgim d’innovar més i ser el màxim d’originals per no repetir-nos. Aquest any, per exemple, els Blaus fem un tast de calimotxos”, explica el cap de colla. Qui guanya té l’honor d’escollir el pregoner de l’any que ve.

Després del Concurs de Rajolers, un dels moments més èpics de la competició entre els Blancs i els Blaus és l’Estirada de Corda. Per cada color, entre 200 i 300 persones lluiten estirant una corda gruixuda de cent metres de llargada. És una de les proves que concentra més públic al centre de Granollers i que genera més tensió i emoció.

La tradició rajolera de la ciutat es fa present en més proves de la festa major. Fa cent anys Granollers tenia més d’una dotzena de bòbiles, però ara això ha quedat reduït a una anècdota. A la Passada de Rajoles cal transportar la màxima quantitat de maons d’una punta a l’altra del carrer, i cada participant ha de passar-los d’un en un. També hi ha una prova de llançament de rajoles. I en l’apartat de competició, cal mencionar l’anomenada Gran Correguda, una agosarada cursa nocturna amb l’al·licient que els corredors que hi participen van despullats.

Pel que fa als actes qualitatius, el més emblemàtic per part dels Blancs és el Correaigua, una explosió d’aigua des dels extrems de la plaça de la Porxada, ambientat amb música en directe. Pel que fa als Blaus, aquest any el seu cap de colla destaca l’activitat Granollers Oblidat, un cercatasques pels espais més marginals de la ciutat amb espectacle, beguda i sopar.

Vint edicions de Morats i Torrats

De retruc, amb el pas dels anys altres poblacions pròximes a Granollers s’han emmirallat en aquesta ciutat per celebrar la seva festa major. Com a exemple consolidat i de gran convocatòria hi ha Mollet del Vallès i la competició entre els Morats i els Torrats. Fa un parell de setmanes van celebrar-ne la vintena edició.

De la mateixa manera que a Granollers, a Mollet també va arribar un moment en què un grup de gent es va cansar que la festa major fos rutinària i poc viscuda entre els veïns, que també aprofitaven per marxar de vacances per la Mare de Déu d’Agost. “Era una cosa gairebé normal en tothom, ja que no hi havia res excepcional a la ciutat”, comenta Marta Vilardebó, actual cap de colla dels Morats.

Dani Novo, exregidor de Cultura a l’Ajuntament de Mollet i un dels impulsors de Morats i Torrats, admet que el 1995 es va adoptar el model de Granollers, englobat dins d’una mateixa entitat. No va ser fins dos anys després que l’organització es va dividir formalment en dues, la morada i la torrada. Llavors es van començar a puntuar les proves i la participació de les colles a la festa va anar augmentant.

Els Morats són “la colla dels que els agrada menjar”, i els Torrats, “la dels que els agrada beure”, resumeix la cap de colla dels Morats. Durant l’any, unes cent persones formen el nucli dur de cadascuna. Una xifra que es multiplica per cinc o per deu a cada colla en la participació durant els dies festius d’agost. Formar part dels Morats o dels Torrats és de lliure elecció, i normalment es tria en funció d’on es tingui els amics o la família, però “fins i tot hi ha hagut gent morada que ha passat a torrada perquè aquests últims anaven perdent”, diu Dani Novo. La rivalitat, però, hi és present: “Com a regidor de Cultura recordo haver hagut de separar gent de dues colles diferents perquè havien arribat a les mans. A vegades la competició ens ha donat més d’un ensurt”. I ara mateix, la festa major està tan arrelada que, després de vint edicions, “els joves ja no l’entenen sense les colles”, segons Vilardebó.

A Mollet, els Morats i els Torrats es disputen un total de quinze punts a través d’un seguit de proves de competició. En paral·lel, la major part del cartell festiu es basa en actes i activitats organitzades pels dos colors. Dins l’apartat de competició, la prova més emblemàtica és l’Estirada del Camió (de Cotxe, en la modalitat infantil). Per separat, cada colla ha d’estirar el vehicle amb l’ajuda d’una corda fins a superar els 200 metres d’arrossegament. Qui ho aconsegueix en menys temps, guanya.

Altres proves destacades són l’Afartada, en la qual l’objectiu dels Morats i els Torrats és menjar-se 200 flams com més ràpid millor; la Despertada, en què cada colla, un matí a les set, ha de fer de despertador de la ciutat i el jurat puntua en funció de qui aplega més gent, qui fa més soroll o qui és més original. L’enginy i la competitivitat ha fet que es passés de picar cassoles i timbres a desfilar amb carrosses de carnaval amb música en directe i batucades. I un dels moments més emotius i solidaris és la Capta de Sang. Des de fa pocs anys qualsevol persona pot fer una donació i després decideix a quina colla la lliura. Gràcies a la competició, aquest any, amb 245 donacions, s’ha batut un rècord.

Quan el jurat dóna a conèixer la colla guanyadora, els caps de colla s’intercanvien els mocadors, després de sis dies de lluita intensa, en senyal d’amistat un cop acabada la competició. Però tan bon punt s’acaba una edició, no poden evitar començar a pensar en com podran aconseguir sortir victoriosos del camp de batalla en l’edició de l’any següent.

El mapa de les rivalitats

Segons Paco Cruz, coneixedor d’aquest tipus de festes majors, actualment els Blaus i els Blancs a Granollers i els Morats i els Torrats a Mollet són els dos únics models en què gairebé la totalitat del cartell de la festa major es basa en la rivalitat de colles. No obstant, l’efecte Granollers s’ha propagat per la comarca i per altres indrets pròxims, i ara mateix podem situar al mapa un grapat de festes majors que s’han animat a programar algunes activitats de competició. A Montmeló hi ha els Melons i els Creuats; a Llinars del Vallès la disputa és entre els Blaus i els Vermells; a Sant Celoni, els Senys i els Negres competiran al setembre a la festa major; a Santa Eulàlia de Ronçana la festa es disputa entre quatre colles, en el marc del Joc dels Colors; a Premià de Mar, la competició és entre els Pirates i els Premianencs; a Castellbisbal, Poble Amunt contra Poble Avall; al nucli de Bellavista, al municipi de les Franqueses del Vallès, la rivalitat és entre els Suats i els Guillots; a Sabadell, la batalla es lliura entre Llamps i Trons per la festa major de la Creu Alta; a Canovelles la pugna és entre Cans i Ovelles; a Sant Fost de Campsentelles, el model de competició festiu compleix vuit anys i té nou colles, i a la Llagosta, des de l’any passat s’ha instaurat la competició entre els Saltats i els Volats.

stats