El diumenge... a fora!
De Robert Robert (Barcelona, 1830 - Madrid, 1873) a Un Tros de Paper (13-VIII-1865). Avui fa 150 anys de la publicació d’aquest article, quan ja havia arrelat la dèria del cap de setmana.
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEm sabrien dir què hi fa la gent, a fora? Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No, senyor. Molt al contrari, m’agrada la bravesa del torrent, l’ímpetu de ses aigües bramadores; em complauen els diversos graus de color verd que a la vista presenten les airoses espigues de blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadres d’hortalisses, i encara, encara! em sento l’ànim penetrat de melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquil·la i solitària, sona lluny el rústic flabiol, repetint una d’aquelles follies senzilles i gemegoses, com la que diu: “Adéu-siau, mon pare. Adéu, mare i germans...”, que sempre escolto amb esgarrifances mentre dura la llarga modulació de l’última nota. Però, vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb agua viva a Barcelona... com és que va a fora els diumenges? Li demano per favor, home: què hi fa vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l’estanc i de l’església; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estavella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena? Vostè se’n va a fora amb la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xocolata, amb ciurons, i fins peix... (no m’ho negui!) i fins llard... ho sé de cert... [...] S’aixeca amb la cara embotornada, es grata tot l’enorme cos, i dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i notant a les veïnes. Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de: “Ens en haurem d’anar”; “Diumenge hem de dur tal cosa”; “Ei, tanca bé!”; “No et descuides pas de res?”, s’acaba la tarda, i abans d’arribar a mig camí, comença a dir: “Ja voldria ser a casa”. Suposem que ja hi és. Ara l’hi torno a preguntar: quin gust hi troba, a anar a fora? [...]