El diumenge... a fora!

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEm sabrien dir què hi fa la gent, a fora? Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No, senyor. Molt al contrari, m’agrada la bravesa del torrent, l’ímpetu de ses aigües bramadores; em complauen els diversos graus de color verd que a la vista presenten les airoses espigues de blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadres d’hortalisses, i encara, encara! em sento l’ànim penetrat de melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquil·la i solitària, sona lluny el rústic flabiol, repetint una d’aquelles follies senzilles i gemegoses, com la que diu: “Adéu-siau, mon pare. Adéu, mare i germans...”, que sempre escolto amb esgarrifances mentre dura la llarga modulació de l’última nota. Però, vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb agua viva a Barcelona... com és que va a fora els diumenges? Li demano per favor, home: què hi fa vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l’estanc i de l’església; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estavella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena? Vostè se’n va a fora amb la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xocolata, amb ciurons, i fins peix... (no m’ho negui!) i fins llard... ho sé de cert... [...] S’aixeca amb la cara embotornada, es grata tot l’enorme cos, i dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i notant a les veïnes. Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de: “Ens en haurem d’anar”; “Diumenge hem de dur tal cosa”; “Ei, tanca bé!”; “No et descuides pas de res?”, s’acaba la tarda, i abans d’arribar a mig camí, comença a dir: “Ja voldria ser a casa”. Suposem que ja hi és. Ara l’hi torno a preguntar: quin gust hi troba, a anar a fora? [...]