La distopia xinesa, consagrada

PeriodistaDrons que vigilen la població, mascaretes d’ús obligatori, portes de domicilis tancades amb cadenat per impedir el trànsit durant la quarantena, nous delictes... El Covid-19 ha potenciat fins a la seva màxima expressió la distopia xinesa, un estat policial digital que se serveix de la tecnologia per controlar qualsevol moviment que facin els seus ciutadans.

El mateix sistema de vigilància massiva que permet suprimir qualsevol indici de dissensió interna -les xarxes socials autoritzades i vigilades pel règim o els milions de càmeres de cap a cap del país, entre d’altres- facilita ara a Pequín la imposició de mesures draconianes per evitar l’expansió d’una epidèmia que ja posa en perill el seu creixement econòmic anual i, de retruc, amenaça amb provocar una recessió mundial.

Els contagiats que reben l’alta agraeixen primer al Partit Comunista i després als metges la seva recuperació. A la Xina, el gran germà és omnipresent i pocs gosen exposar-se a la seva ira.

Els avions no tripulats faciliten molt aquesta vigilància. A Weibo, l’equivalent de Twitter a la Xina, es poden veure vídeos delirants com el captat a Chengdu, a la província de Sichuan. Un grup juga al mahjong [un joc de taula molt popular] en un lloc públic quan un dron s’hi acosta i diu amb una veu metàl·lica: “Jugar al mahjong a l’aire lliure està prohibit durant l’epidèmia. Heu sigut descoberts. Pareu de jugar i marxeu com més aviat millor”. Quan un nen es queda mirant l’aparell, la veu de l’oficial que el tripula eleva el to. “No miris el dron, nen. Digues al teu pare que marxi immediatament”. En un altre vídeo de Shuyang, a la província de Jiangsu, una agent de policia fa servir un dron per vigilar si els vianants porten mascareta. “Aquest noi guapo del telèfon, ¿on és la teva mascareta? Sisplau, posa-te-la”, diu a través de l’altaveu.

Mascaretes obligatòries

L’ús de la mascareta -obligatori en dues províncies, encara que la mesura ja s’aplica en llocs públics d’altres ciutats, com Xangai- ha portat a no pocs incidents amb les persones que decideixen no fer-la servir, que han arribat a ser agredides per altres ciutadans o reduïdes per la policia.

Alhora, la mascareta impedeix el reconeixement facial, per la qual cosa l’ús en llocs públics dels mòbils que funcionen amb aquesta tecnologia és, per a molts, un malson. Però a la Xina, quan el Partit decideix una cosa, no hi ha opció de pensar el contrari: per obtenir un mandat legal que doni suport al seu control sanitari, la Fiscalia ha tipificat deu delictes, inclosos la resistència a les mesures de control de l’epidèmia, atacar el personal sanitari, elaborar medicaments falsos o aprofitar-se de la crisi per treure rèdits econòmics. També s’ha endurit la llei que persegueix el tràfic d’animals salvatges.

En un país amb 1.400 milions d’habitants el control sembla impossible, tot i els comitès veïnals autoritzats a prendre la temperatura dels residents casa per casa. Un bon exemple és el que ha passat a Jiapei, un poble de la província de Fujian. El 22 de gener, quan l’epidèmia estava en plena eclosió, es va autoritzar la celebració d’un banquet massiu. Hi van acudir la meitat dels seus 6.000 habitants, entre ells els membres d’una família que acabava de tornar de Wuhan: es van saltar la prohibició i van mentir a les autoritats, que revisen acuradament l’historial de viatges dels seus ciutadans rastrejant les dades dels seus telèfons. Set persones es van infectar, 4.000 van haver de ser posades en quarantena i cinc càrrecs públics van ser destituïts per negligència.

I les repercussions poden ser pitjors: atesa l’absència del concepte de privacitat, les dades personals i l’historial de viatges dels residents de Wuhan s’han filtrat a les xarxes, i alguns d’ells han rebut missatges amb amenaces o insults.

Corren temps de guerra vírica -una “guerra de poble”, com l’ha qualificat el president Xi Jinping-, i a la distopia xinesa la quarantena sona a arrest domiciliari. A Wenzhou, Hangzhou, Ningbo i Taizhou, a la província de Zhejiang, es garanteix que les famílies mantinguin l’aïllament, com a Wuhan, mitjançant cadenats a les portes dels domicilis, tot i el risc que un incendi devori tothom. Només una persona per família pot sortir a comprar cada dos dies, però per a això ha de tenir un document segellat emès per les autoritats a aquest efecte. Un oficial controla la sortida de cada edifici residencial. També s’han prohibit els casaments i els enterraments.

Dissipar el malestar

L’enduriment de les mesures va de bracet d’un canvi de la narrativa. Si abans la propaganda incidia en un país que lluita unit contra el virus, ara s’imposen les històries de les pomes podrides, persones irresponsables les accions de les quals agreugen la crisi sanitària en detriment de la gestió de l’executiu, com en el cas de la mort del metge Li: Pequín ha enviat una comissió anticorrupció per depurar responsabilitats. L’objectiu és unir la població al voltant d’un enemic comú -ja sigui el virus o els funcionaris imprudents- i dissipar així el malestar intern cap a un règim que no va saber ni va poder evitar l’epidèmia, víctima dels seus usos totalitaris.