Diccionari de religions: definir la diversitat

BarcelonaExisteix un entorn natural fet de sons i conceptes, un bosc anomenat parla. Els diccionaris ens serveixen de mapa per endinsar-nos-hi, cartografiant rutes i indrets, i assenyalant-nos espais desconeguts, en desús o que s’han incorporat recentment. En l’imaginari, sovint el que no surt als mapes, i als diccionaris, no existeix. Per això l’afany científic a anotar, acotar, definir. Tota paraula que aterra en un nou paratge, com una espècie migratòria més, mereix l’honor d’integrar-s’hi i, per descomptat, de ser reconeguda. L’efervescència de la diversitat confessional és avui un fet evident a casa nostra, i, per tant, també en la llengua. Calia, doncs, un esforç per incloure tots els termes que viatgen per les ones sonores i que no sempre troben un acolliment adient sobre el paper: prejudicis, confusió i ignorància envolten moltes paraules que ens serveixen per omplir de sentit el fet religiós.

Una eina pionera

Aquests dies es presenta una obra pionera que actualitza i amplia un primer intent, del 2004, del que en aquell moment es va titular Vocabulari de religions per a mitjans de comunicació. A càrrec de l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós i del Termcat, Centre de Terminologia, empesos per la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat, l’obra es titula ara Diccionari de religions, per mostrar des del principi la seva voluntat divulgativa dirigida no només als periodistes sinó a professionals diversos (serveis socials, salut, educació, empresa), estudiants i qualsevol persona interessada en el fenomen religiós. Hi trobem més de 1.600 entrades que fan referència a diversos camps: bahaisme, budisme, catolicisme, ciències de la religió, cristianisme ortodox, esglésies lliures, hinduisme, islam, jainisme, judaisme, noves religions, protestantisme, religions de la Xina i el Japó, religions indígenes, sikhisme i zoroastrisme i termes seculars, en què no només es defineixen conceptes sinó que també s’hi inclouen llocs o personatges claus. El més notori és que aquesta obra cabdal no es limita a oferir-nos una definició de la manera més objectiva possible, sinó que la majoria de termes inclouen llargues notes explicatives que ens ajuden a contextualitzar la paraula i aporten una valuosa informació. Tot plegat, un preciós recull interreligiós que, a més del format clàssic en paper, també es presenta en una versió digital de lliure accés a la web Termcat.cat.

Desmuntar tòpics

En la introducció llegim que l’obra s’ha fet, principalment, per “prevenir i transformar estereotips i prejudicis, de manera que l’alteritat pugui ser descoberta en tota la seva dignitat i grandesa sense reduccions ni caricatures”. Un d’aquests tòpics generalitzats que envolta les religions és el seu caràcter immobilista, conservador i que anul·la les voluntats de les persones, però un passeig pel diccionari (o pels nostres carrers) ens ensenya que precisament les creences immaterials, de voluntat transcendent, són un motor de canvi constant en les societats: corrents, escissions, grups, escoles, interpretacions... La pluralitat religiosa, també dins de cada comunitat, és la tònica dominant de la qual no podem fugir. Aquest Homo religiosus que va encunyar Mircea Eliade, i que en el diccionari se’l defineix com “una persona per a qui existeix una realitat absoluta, el sagrat, que transcendeix aquest món però que s’hi manifesta i, al mateix temps, el santifica i el fa real” és, inevitablement, una persona inquieta, plena de dubtes i de seguretats alhora, necessitada de comunitat i de comunicació, inconformista. I d’aquest neguit, combinat amb la gratitud i la temença, en surten preceptes i maneres de viure que no s’emmotllen fàcilment. No hi ha un judaisme, un islam, un cristianisme, un budisme... Llegir el Diccionari de religions, com qui mira un àlbum familiar, és descobrir aquest dinamisme innat.

Tant de bo aquest encaix de la pluralitat pogués donar-se sempre, cadascú amb la seva cosmovisió sense necessitat d’agredir les altres. Que poguéssim viure com conviuen els termes en una mateixa pàgina, ni millors ni pitjors. Com en l’entrada de la d, on alfabèticament trobem: doukhobor (“Membre de la Comunitat Cristiana de la Fraternitat Universal”); dreamtime (“Període mític en què els éssers creadors es van moure per la Terra i van donar forma i vida al món entre els aborígens australians”); dret canònic (“Conjunt de normes jurídiques dictades per l’autoritat eclesiàstica que regulen l’organització de l’Església catòlica i qüestions de fe i moral”); drilbu (“Campana ritual característica del budisme tibetà, que representa la saviesa, l’aspecte femení del camí vers la il·luminació”); drus/drusa (“Seguidor del drusisme, corrent de l’islam xiïta impulsat pel califa d’Egipte al-Hakim, que va portar a l’extrem el xiisme ismaïlita i va pretendre ser una encarnació divina de l’Un últim”).

El perill de la convivència, com sempre, prové de definir l’altre sense deixar espai perquè es defineixi per ell mateix. Imposar criteris, manipular-ne el sentit i apropiar-se’l. Per això hi ha entrades tan suggeridores i necessàries com ego (“L’obstacle a través del qual l’ésser humà ha d’anar cap a la transcendència o rebre la dimensió més profunda de la realitat, alliberant-se de les seves limitacions”) o el terme dels termes, que és indefinible per naturalesa: Déu (“La seva naturalesa i essència escapa a tot concepte i a tota paraula. És inefable. No hi ha llenguatge propi per parlar de Déu. L’ésser humà se serveix solament de categories humanes. D’aquí la seva constant formulació i les diferents expressions culturals... Déu és el totalment diferent”).