Un dia amb la millor de les companyies

BarcelonaTenint en compte que ahir era un dia especial -molt especial, de fet: m’esperaven vuit hores de signatures en diversos punts de Barcelona-, vaig preparar la motxilla amb una gran quantitat de distraccions. Tal com m’havien advertit uns quants amics, es podia donar el cas que passés bona part del dia observant els vianants, sense aconseguir convèncer-los visualment que el llibre que buscaven era el meu. Vaig agafar la càmera de fotos, la nova novel·la de Michel Houellebecq, Submissió, i un quadern en blanc que podia anar omplint de dibuixos, digressions i, potser a última hora del dia, insults.

Qui em coneix una mica té notícia del meu escepticisme: per aquest motiu vaig arribar deu minuts tard a la primera parada del dia, la de la llibreria Laie. No només hi havia cua, sinó que, excepte els meus tiets -que havien complert la promesa d’arribar els primers de tots-, un petit grup de desconeguts esperaven que els signés Puja a casa. Cinquanta minuts després havia aconseguit la que seria la meva millor marca del dia: signar divuit llibres. A partir d’aquí, i per molt que a mitja tarda rebés un bany de realitat esfereïdor -la xifra més temible: el zero-, vaig anar alternant la signatura relaxada d’exemplars.

Reconec que de vegades preguntava massa als lectors. “Com és l’Eva? Què li agrada fer? O potser millor: què no li agrada fer?”, vaig demanar a última hora de la tarda a un home que volia que dediqués el llibre a una amiga. Una estona abans havia acabat parlant dels meus pares a una estudiant de farmàcia. Vaig dedicar uns quants Puja a casa a alumnes de periodisme i a un noi alemany -el Christoph- que havia arribat al llibre a través d’una ressenya per internet. Un lector de Tortosa, entusiasta de Pere Calders i de Jesús Moncada, va aparèixer a la parada de La Central, on vaig aconseguir signar tant com a Laie. Va ser allà on vaig dedicar un exemplar que volarà per correu pròximament cap a un violinista de Frankfurt.

A La Impossible, assegut a prop de Josep Maria Espinàs, vaig conèixer una noia que volia llegir Puja a casa, tot i que era fan dels Coldplay, i vaig signar un exemplar per a la germana d’una amiga que avui tindrà el llibre a Londres. Totes dues aniran a veure els Mishima dissabte. A la parada de la Documenta, una noia -la Carla- va defensar l’escatologia del relat Cinema d’autor. “És un tema que sempre surt en les primeres cites”, va assegurar.

Els pares em van acompanyar durant una de les passejades tenses per rambla Catalunya per arribar -sempre tard- a la següent signatura. Abans havien estat espiant una petita entrevista que em feien per al 3/24. Per sort, es van perdre la desfeta de la Fnac. Assegut entre James Ellroy, vestit de gàngster hawaià, i Javier Marías, que encadenava un cigarret rere l’altre -portava el seu propi cendrer-, no vaig aconseguir cap signatura. Vaig estar a punt de treure el llibre de Houellebecq i de pispar la gorra d’Ellroy per subhastar-la per eBay. Però estava de bon humor, quasi eufòric, perquè havia passat el dia amb la millor de les companyies: amics, familiars i lectors. Gràcies!