El deute històric amb Srebrenica

BarcelonaHan passat vint anys i la pregunta encara ressona: com va poder passar? El primer genocidi comès a Europa després de la Segona Guerra Mundial -reconegut pel Tribunal Penal Internacional- compleix avui 20 anys sense que el món hagi deixat de preguntar-se com és que l’Europa unida i l’ONU de la post Guerra Freda no van poder evitar que les tropes sèrbies de Ratko Mladic entressin a Srebrenica l’11 de juliol del 1995, separessin els homes i els nois i els executessin a sang freda fins a comptar 8.372 morts en pocs dies.

Però tot i les al·lusions retòriques a la responsabilitat d’Occident en la massacre, que el mateix secretari general de l’ONU de llavors, Butros Butros Gali, va mencionar en el seu informe, fins ara no s’ha sabut que la caiguda de Srebrenica no va ser tan sobtada i imprevista per les potències occidentals com s’ha dit fins ara. Al contrari, resulta que els governs dels EUA, el Regne Unit i França van cedir la ciutat a les tropes sèrbies a canvi de tancar l’acord de pau. Ho revela el llibre Le sang de la realpolitik: l’affaire Srebrenica, que aquesta setmana ha publicat online Florence Hartmann, que va cobrir la Guerra dels Balcans per a Le Monde, va ser portaveu del TPI per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII) del 2000 al 2006 i condemnada el 2011 per haver desacatat el tribunal en publicar documents confidencials en un llibre anterior.

Reconstruint què va passar

Hartmann ha passat els últims anys recopilant tota la informació publicada i els documents que s’han anat desclassificant -els últims el 2013 per la biblioteca digital de Bill Clinton-, per “reconstruir la fotografia general” que va portar a la caiguda de Srebrenica. “Els EUA, el Regne Unit i França, que aportaven el gruix dels cascos blaus, havien anunciat una primera retirada a la tardor, però els últims mesos hi havia una escalada dels combats i al maig va venir la crisi dels ostatges [400 cascos blaus segrestats i després alliberats], de manera que la primavera del 1995 els tres països volien la pau a qualsevol preu”, explica Hartmann a l’ARA. El seu llibre dóna detalls de les converses telefòniques d’alt nivell que van conduir aquests governs a “decidir donar als serbis els enclavaments de Srebrenica i Zepa (declarades zones segures per l’ONU el 1993)”, una concessió que permetria tancar l’acord de pau. I ho van fer malgrat les declaracions públiques del mateix Mladic, que el 1993 ja havia dit que volia “eliminar completament” els bosnians musulmans d’aquestes zones.

“No va ser una decisió fàcil i no hi va haver voluntat que aquella gent morís. La lliçó de Srebrenica és sobre com funciona la diplomàcia internacional: cal resoldre un problema i es fa sense tenir en compte la dimensió humana, es dibuixen línies sobre el mapa sense pensar en la gent que hi viu”, diu Hartmann. Amb tot, està convençuda que els responsables polítics occidentals “van violar la convenció internacional que els obliga a prevenir el genocidi”.

Consultada per aquest diari, la portaveu del departament d’Estat dels EUA Julia Straker es va limitar a admetre que “el món va fallar a l’hora de protegir la gent de Srebrenica” i va recordar que Obama va titllar l’episodi de “taca a la consciència col·lectiva”. Per la seva banda, l’ONU no va oferir cap resposta.

Per a Sonja Mitrovic, politòloga de la UAB experta en el conflicte, les revelacions posen negre sobre blanc uns fets que “tothom sospitava però dels quals no hi havia proves”. Mitrovic recorda que bona part dels judicis al TPII s’han fet a porta tancada, “amb una lluita molt gran entre institucions i serveis secrets occidentals, i hi ha una part de la documentació que no sortirà mai a la llum”.

Dues sentències pendents

El TPII encara té pendent les sentències més importants, a Mladic i al seu cap polític, Radovan Karadzic. S’esperen dues condemnes per genocidi, que tancaran la feina de 22 anys del tribunal, el primer experiment de justícia internacional després de Nuremberg. Però David Bondia, cap de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, tem que l’estratègia jurídica dels acusats sigui allargar els judicis per forçar la clausura, ja posposada, del TPII i apel·lar les sentències en tribunals estatals, que són “més fàcils de pressionar”. Sèrbia, de fet, ha obert aquest any el seu propi judici per Srebrenica, amb la detenció de set persones. Un gest positiu, per a Mitrovic, que no creu que aquests jutjats vulguin la “patata calenta” de revisar sentències del TPII.

Però Sèrbia, l’únic estat del món condemnat per genocidi, tot i que no per acció sinó per omissió, diu Bondia, encara nega l’acusació. Ho demostra la pressió que ha fet aquesta setmana el seu govern perquè Rússia veti la resolució de condemna de l’ONU, que, fins i tot 20 anys després, no ha pogut ser aprovada.