Descansa en pau, Evita

Hi ha un tipus de turisme que sempre m’ha desconcertat. És el turisme necrològic o turisme de cementiri. Consisteix a anar pel món de cementiri en cementiri. El cementiri és un lloc on s’acostuma a anar per força i, per tant, es fa estrany anar-hi per gust. Ara bé, també és veritat que la mort ens fascina perquè no sabem com és ni què passarà quan ens vingui a buscar, i potser per això n’hi ha que busquen respostes allà on és més present. No hi ha constància que ningú hagi trobat mai cap d’aquestes respostes i, per tant, en el fons, l’únic que devem buscar enmig dels morts és sentir-nos vius.

Hi ha un altre motiu per visitar cementiris, que és veure les tombes de personatge cèlebres. Suposo que ens fa la sensació que així els hem conegut. Jo no sóc gaire d’anar a cementiris, però repassant viatges m’adono que també n’he visitat uns quants.

Em va impressionar el Cementiri Jueu de Praga, on les làpides s’acumulen les unes sobre les altres sense ordre ni concert i gairebé no es veu la terra. O el cementiri militar d’Arlington, a Washington, on els soldats morts descansen sota un estol de creus blanques perfectament alineades sobre una gespa verdíssima. I reconec que vaig buscar les tombes de Chopin i Oscar Wilde al cementiri del Père-Lachaise de París.

A Buenos Aires també vaig visitar un d’aquests cementiris singulars: el cementiri de La Recoleta.

La capital argentina té un aire melodramàtic. Suposo que és en gran part per la manera de parlar dels argentins, que t’expliquen amb el mateix apassionament que han deixat la dona com que el Boca Juniors ha guanyat l’últim partit del Torneo de Clausura. També hi fa molt el tango, amb les seves lletres ferides sonant per tot arreu a totes hores.

Devia ser aquest ambient el que ens va arrossegar a visitar el cementiri monumental de La Recoleta. És al barri més ric de la ciutat, i es nota. Els panteons i les escultures competeixen en grandiositat. Dins d’alguna d’aquestes tombes hi ha prou espai perquè hi visqui una família sencera. Tots els cognoms més il·lustres de la història de la ciutat descansen aquí. Entre ells, uns quants amb accent català: Alsina, Martí, Soler, Seguí, Pujol...

Però el panteó més visitat amb diferència és el de María Eva Duarte de Perón, la famosa Evita. Eva Duarte va morir el 1952, als 33 anys, d’un càncer d’úter, però abans de ser enterrada a La Recoleta va passar per tota una odissea. El seu cos embalsamat va estar exposat permanentment durant tres anys a la seu de la CGT fins que el van segrestar. Va ser durant el cop d’estat del general Pedro Eugenio Aramburu, del 1955, que va derrocar el govern del seu marit, Juan Perón. El mateix Aramburu va ordenar fer desaparèixer el cadàver d’Evita perquè el poble deixés de mitificar-la. Va estar un temps amagat a Buenos Aires fins que el van transportar en secret a Itàlia, on el van enterrar amb un altre nom al Cimitero Maggiore de Milà. Hi va ser fins al 1971, quan un altre dictador va ordenar que el cos fos desenterrat i entregat al seu marit, que llavors vivia exiliat a Madrid. El cos d’Evita va ser a la capital espanyola tres anys, fins a la mort de Perón, el 1974. Va ser llavors quan va ser retornat a Buenos Aires i, dos anys més tard, enterrat a La Recoleta, on reposa actualment, i mai més ben dit, això de reposar. A la porta del seu panteó no hi caben més flors, cartes i fotografies que hi posen els seus admiradors. Curiosament, uns metres més enllà hi ha la tomba del general Aramburu. A la seva porta, almenys el dia que hi vaig anar jo, no hi havia absolutament res.