Els desafiaments d’una OTAN en crisi
Seixanta-cinc anys després, l’OTAN es troba, altre cop, cara a cara amb el desafiament rus. La crisi ucraïnesa centrarà la cimera de l’Aliança Atlàntica que comença demà a Gal·les i on els aliats es juguen el futur més immediat d’una organització que, fins fa pocs mesos, es debatia entre la irrellevància i la desunió. L’agressió russa contra Ucraïna ha evidenciat la paràlisi d’uns Estats Units sense estratègia global i la profunda divisió europea entre els partidaris de sancionar durament Moscou i els que temen enfrontar-se al Kremlin. Paradoxalment, però, aquest nou duel entre l’Europa oriental i l’occidental ha revifat de cop una Aliança desorientada per la falta d’un enemic potent (l’URSS es va ensorrar dins les seves fronteres) i minvada per les retallades en defensa d’uns aliats en crisi.
L’OTAN s’aferra al conflicte ucraïnès per esvair l’amenaça de jubilació i procurar-se una nova raó de ser. I Vladímir Putin -el tsar que somia a restablir els vells contorns de la influència soviètica- l’hi ha servit en safata. El secretari general de l’Aliança, Anders Fogh Rasmussen, va anunciar dilluns la creació d’una força de reacció ràpida per poder desplegar 4.000 soldats en 48 hores. La mesura pretén donar garanties de seguretat a les Repúbliques bàltiques i Polònia, membres de l’OTAN que reclamen més contundència amb Moscou i recorden que l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord obliga tots els membres de l’organització a defensar un altre aliat que se senti atacat. La resposta immediata de Putin: amenaçar amb una revisió de la seva doctrina militar.
La cimera de l’OTAN arriba en un moment crucial. Els aliats necessiten garantir una sortida plàcida d’un Afganistan inestable, decidir quin grau d’implicació militar volen tenir en la guerra contra el jihadisme que s’estén per l’Iraq i Síria i consensuar una resposta creïble a l’amenaça russa. Tot i les retallades pressupostàries, el poder militar de l’Aliança continua sent molt superior al de Rússia però la seva capacitat dissuasiva ha quedat diluïda per lideratges cacofònics i un temor profund a l’ús de la força. L’OTAN ha de resoldre el dubte existencial de quin és el rol d’una aliança militar que no vol fer la guerra.
