Democràcia, ciutadania, sobirania: 10 conceptes polítics a la Grècia clàssica i al segle XXI

1. DemocràciaA LA GRÈCIA CLÀSSICA

‘Demokratia’, un exèrcit sense comandaments

Els primers a adonar-se que la democràcia és la manifestació més perfecta de la sobirania d’una comunitat van ser els atenesos. Les fonts assenyalen que Clístenes, un aristòcrata, veient la greu situació en què es trobava Atenes, es va aliar amb el demos per dissenyar la primera democràcia de la història als voltants l’any 509 aC. Un sistema tan revolucionari que el seu creador no va tenir temps de posar-li nom: es va exiliar ràpidament per evitar que els espartans (convidats pels oligarques atenesos) acabessin amb el nou sistema. Els contraris a la democràcia mai van cedir pacíficament.

L’anècdota ens sembla interessant perquè la terminologia no és únicament descriptiva, també és ideològica i, per això, els contraris al nou sistema es van afanyar a anomenar-lo pejorativament: demokratia (poder del poble). Paraules com monarquia i oligarquia feien servir el terme arché, que vol dir domini, precisament perquè el terme kratos connota igualtat. Parafrasejant el gran poeta líric Píndar, la democràcia esdevenia un exèrcit sense comandaments: un cos sense cap.

Quan els atenesos van resistir els atacs interns i externs dels oligarques, va quedar clar que el projecte democràtic no era només fruit de la bogeria de Clístenes: era un projecte comú que es va desplegar amb força i convicció. Clístenes va tornar a la ciutat i va implementar la seva reforma democràtica fins a la seva mort, l’any 507 aC. Tot i el seu prestigi, el sistema que va implantar no va ser inamovible. Les lleis van ser modificades amb freqüència i, per exemple, a finals del segle V aC, es va dur a terme una readaptació completa del que avui anomenaríem codi civil que va comportar més de deu anys de feina (410-399 aC).

AL SEGLE XXI

Creix la distància entre institucions i ciutadans

Entre la democràcia antiga i la moderna hi ha diversos punts de ruptura, entre els quals la preocupació per la separació de poders i la limitació del poder polític. Però també hi ha un salt d’escala evident: si la democràcia grega va ser la de les ciutats estat, la contemporània és la dels estats nació. Avui dia existeixen institucions democràtiques en estats tan grans com l’Índia, que, amb 1.252 milions d’habitants, és la democràcia més gran del món. A les eleccions índies del 2014, les més grans que s’han celebrat mai, hi estaven cridats a participar més de 814 milions d’electors. Seria ingenu pensar que el salt d’escala no té conseqüències per al funcionament de la democràcia. La visió clàssica, que ja trobem al llibre VII de la Política d’Aristòtil, és que un estat massa gran no pot ser governat democràticament, per bé que si és massa petit no serà autosuficient. Els teòrics contemporanis de la democràcia, com Robert Dahl, també han identificat aquesta tensió, per les dificultats de democràcies massa grans per respondre a les preferències, sovint heterogènies, dels ciutadans.

La història de la democràcia contemporània és, entre altres coses, una història d’enginyeria institucional per adaptar-se a les dimensions dels estats nació. Les institucions de representació política constitueixen el nucli d’aquesta adaptació, i han permès que institucions escollides per la ciutadania governin territoris de grans dimensions. Aquest pas de la democràcia directa a la democràcia representativa té costos en termes de la qualitat de la representació política. Però la distància entre les decisions i les preferències ciutadanes no pot ser massa gran sense amenaçar l’estabilitat i continuïtat dels sistemes democràtics.

----------------

2. Ciutadania

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

Ser ciutadà és molt més que tenir dret a vot

La ciutadania constituïa el nucli a partir del qual es van articular els estats (democràtics o no) a Grècia. Formar-ne part significava ser reconegut com un membre de ple dret d’una comunitat política. Això suposava molt més que tenir dret de vot. Els atenesos, per exemple, respectaven tant la condició de ciutadà que preferien que els esclaus s’encarreguessin de dur a terme les tasques policials perquè consideraven poc adequat que un ciutadà pogués tenir un grau de poder superior a qualsevol altre.

Però això no significava que tinguessin una vida plena de comoditats: també tenien deures. Els principals passaven per respectar les lleis de la comunitat i defensar-la militarment dels enemics. Fugir d’una batalla o enganyar els conciutadans podia ocasionar la pèrdua, temporal o permanent, de la condició de ciutadà. Fins i tot més. L’any 406 aC els atenesos van derrotar els espartans a la coneguda batalla naval de les Arginuses. Quan el xoc va acabar, va esclatar una forta tempesta. La flota atenesa es va retirar sense recollir del mar els remers supervivents de les naus destruïdes durant la batalla i centenars d’homes es van ofegar. El demos considerava un acte de traïció a la comunitat l’abandonament de tants conciutadans i van condemnar a mort vuit dels deu generals que van aconseguir, contra tot pronòstic, la victòria en aquell xoc. Com hem dit, els estats es van articular al voltant de la ciutadania, però només els democràtics la van fer extensiva als que, complint els requisits inicials (haver nascut a Atenes, ser home i fill de ciutadans), no posseïen els diners necessaris per defensar la comunitat, raó per la qual va caldre un canvi profund de la relació públic/privat dins l’estat.

AL SEGLE XXI

Drets civils i polítics, però també una vida digna

La història dels últims tres segles és la de l’extensió de la ciutadania, en dos sentits: d’una banda, ha anat ampliant-se el contingut de la condició de ciutadà, i d’una altra, ha anat ampliant-se la part de la població que té accés a la plena ciutadania.

Una de les caracteritzacions més conegudes de l’evolució de la ciutadania des del segle XVIII és la del sociòleg britànic T.H. Marshall, que va caracteritzar el segle XVIII com el de l’extensió dels drets civils, el XIX com el de l’extensió dels drets polítics (i, fonamentalment, el dret a vot) i el XX com el segle de l’extensió, inacabada, dels drets socials. En aquest sentit, el desenvolupament dels estats del benestar es posa en la perspectiva de l’aprofundiment de la idea de ciutadania: el ciutadà ja no és només qui té drets civils i polítics, sinó també qui té garantida la possibilitat d’una vida digna, ajustada als estàndards de la societat.

Tanmateix, una de les crítiques fonamentals a Marshall és que el seu model de desenvolupament de la ciutadania s’aplica només als homes blancs. En efecte, la lluita pels drets civils i polítics de les dones i, sovint, de la població no blanca s’allarga fins ben entrat el segle XX en moltes democràcies de llarga tradició.

I aquesta és la segona línia de desenvolupament de la ciutadania: la seva extensió a cada cop segments més amplis de la societat. Les últimes onades migratòries, però, tornen a posar la qüestió sobre la taula. Convivim, de nou, amb segments importants de gent que, en funció de la seva situació administrativa, no té reconeguts els drets civils i polítics. És difícil, doncs, entendre la història com un procés lineal de progrés.

------------------

3. Estat

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

Els grecs prefereixen la llibertat a ser una autonomia

AGrècia hi van coexistir diferents tipus d’estat: clànics o tribals, ciutats estat, confederacions i lligues. El primer tipus estava molt condicionat per les relacions d’amistat ritualitzada (en grec, xenia ) entre grans famílies aristocràtiques de tota la Mediterrània, per la qual cosa és considerada una forma d’estat heterònoma. En canvi, la polis o ciutat estat es va associar a l’autonomia: en grec, que es governa per les seves pròpies lleis. Almenys aquest era el significat d’aquest terme quan Sòfocles el va utilitzar per primer cop a la història en atribuir al tirà Creont l’opinió que Antígona era una mala ciutadana perquè actuava de manera autònoma i, per tant, es governava segons les seves pròpies lleis i no les de l’estat on vivia.

L’arribada de les confederacions i lligues (normalment definides anacrònicament amb el llatinisme imperi ) va modificar el significat d’autonomia: ja només seria una concessió del líder o potència hegemònica ( hegemón ) de la lliga o confederació a què es pertanyia, generalment per la força. Per exemple, quan Atenes, refugiada a l’illa de Salamina, resistia l’atac persa l’any 480 aC, un emissari del gran rei Xerxes va oferir autonomia als atenesos a canvi de la seva rendició. Davant d’aquesta proposta, els demòcrates atenesos van agrair el gest del gran rei, però van replicar que s’estimaven més viure en llibertat ( eleutheria ) que ser una autonomia persa. Fins a l’arribada de la conquesta macedònia a mitjans del segle IV aC, tots els conflictes a Grècia es van produir perquè les ciutats estat petites volien gaudir d’ eleutheria i no de l’autonomia que grans estats com Atenes, Esparta o Tebes els atorgaven.

AL SEGLE XXI

Els estats independents es multipliquen

En el món contemporani, la forma política dominant és la de l’estat nació. Tot i els límits creixents a la seva sobirania, seguim vivint fonamentalment en un món d’estats. I, de fet, en les darreres dècades el nombre d’estats independents no ha fet més que créixer al món, fins a arribar als 195 estats actuals. Processos com la desintegració dels imperis colonials i de grans estats multinacionals a l’est d’Europa han resultat en una multiplicació dels estats al món.

L’estat nació, però, no deixa de ser una realitat profundament heterogènia. Sota la mateixa categoria s’hi amaguen realitats tan diferents com la Xina, Andorra o el Sudan del Sud. La legislació i les institucions internacionals tendeixen a tractar-los de manera semblant, però és obvi que la mida, el nivell de consolidació o la capacitat efectiva de govern del seu territori determinen en bona mesura el grau de sobirania dels estats.

Ara bé, fins i tot les experiències d’integració supranacional, com la Unió Europea, s’han mostrat, al capdavall, completament determinades per la lògica dels estats. Fa uns anys s’especulava amb una Europa en què ens locals, regionals, estatals i europeus es combinarien de formes asimètriques i canviants conformant un nou model de governança. Aquesta mena de transformacions estan en camí en molts àmbits, en què les competències de gestió s’han transferit des dels estats a altres nivells de govern. Fins i tot algunes de les àrees que es consideraven tradicionalment el nucli de les funcions d’un estat, com la moneda o aspectes de la política de defensa i seguretat, s’han transferit o estan compartides. Però és una exageració inferir, a partir d’aquestes tendències, el final de l’estat nació com a forma política predominant.

------------------

4. Sobirania

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

Un sistema a favor de la majoria de la societat

El debat sobre la sobirania dels estats és una qüestió delicada que encara avui provoca agres debats entre dues escoles teòriques irreconciliables: els constructivistes i els realistes.

Per als constructivistes, la sobirania és una construcció social útil de l’Època Moderna i la seva principal característica és que pot ser reconstruïda quan la societat que conforma un estat ho consideri necessari. Per contra, els realistes creuen que és un fet natural previ al naixement de l’Estat. Per tant, no és fruit de cap pacte o construcció social.

¿Eren o no sobiranes les ciutats estat gregues? La resposta sols pot ser afirmativa des de l’òptica realista. Creiem que una comunitat és sobirana quan s’atorga el dret d’explotació i gestió (és a dir, de control) dels recursos d’un territori i s’organitza per racionalitzar-ne la gestió: l’estat seria una conseqüència de la sobirania. Però, qui i com escollia els governants i els controlava? La comunitat política, els ciutadans. I qui era ciutadà? Els estats grecs van elaborar criteris per restringir l’accés a la ciutadania, l’últim dels quals era econòmic: disposar dels recursos per comprar les armes per defensar la comunitat. Així, mentre l’estat oligàrquic augmentava el nivell de riquesa que un individu havia de posseir per accedir a la ciutadania; l’estat democràtic establia justament el contrari: eliminar-lo i estendre els drets de ciutadania al màxim possible.

En resum, l’estat democràtic va ser a tots els efectes la forma més perfecta de sobirania que els grecs van crear: un sistema que es va articular en favor de la majoria de la societat i els legítims interessos de milers de persones durant gairebé dos cents anys.

AL SEGLE XXI

La lluita per la sobirania mou el món

El 1846, amb el tractat de pau de Westfàlia, va néixer l’ordre d’estats nació sobirans. La idea de sobirania absoluta dels estats que en deriva legitima principis com els de l’autogovern i la no ingerència, i ha donat forma política al món contemporani. La lluita per la sobirania és, de fet, una de les forces que mouen el nostre món. Fins i tot el conflicte de classes, que té una dimensió transnacional natural, va haver d’adaptar-se a les realitats nacionals i entrellaçar-se, sovint, amb les lluites per la sobirania.

I, tanmateix, aquesta concepció de la sobirania viu, en les darreres dècades, una crisi profunda. La globalització econòmica, la integració supranacional a Europa, o la diversitat interna als estats, que es resisteix a desaparèixer, l’han posat en crisi. No podem pensar el món contemporani com un ordre d’estats nació plenament sobirans i autònoms. Els estats actuals veuen restringida la seva sobirania per les forces econòmiques transnacionals, que posen límits molt forts a l’autonomia dels estats en política econòmica. I, en part com a resposta a aquestes forces, molts estats cedeixen, sovint a desgrat, sobirania cap a dalt -en el cas de la Unió Europea- o cap a baix, a institucions subestatals.

La sobirania és, a l’entrada del segle XXI, un concepte fragmentari i relatiu, i sovint es troba limitada i compartida. Especialment a Europa. I, tanmateix, tot i les transformacions, la idea nuclear de la sobirania, que és la d’una comunitat política que s’autogoverna, és encara necessària per a la democràcia. Potser en algun moment emergirà un ordre democràtic supranacional, una mena de democràcia cosmopolita. Però, de moment, no sembla que sigui el cas.

-----------------

5. Corrupció

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

El sicofanta, la importància de la figura del delator

Segons el tòpic, mentre hi hagi éssers humans sempre hi haurà corrupció. Per als grecs, la corrupció era, en termes generals, posar els interessos privats per davant dels públics. A Grècia existia corrupció. Tanta, que les formes que es buscaven per controlar-la, com l’ostracisme, van ser corrompudes des del primer moment. Ni tan sols societats amb cossos ciutadans molt restringits, com Esparta, se’n van escapar: els espartans eren coneguts com els més corruptes de tot Grècia.

En el terreny polític, el nepotisme es vivia com un fet habitual, mentre que, en l’àmbit econòmic, la prohibició d’encunyar moneda d’or i plata feia que els espartans esdevinguessin autèntics saquejadors durant les campanyes militars. Alguna vegada, fins i tot havien arribat a saquejar territoris d’aliats durant alguna campanya exterior. A Atenes, la corrupció política estava molt ben controlada, ja que tots els magistrats havien de defensar la seva gestió en un judici quan acabaven el seu mandat. Tot i així, n’hi havia: Pèricles va atorgar la ciutadania a un fill seu engendrat amb una esclava estrangera malgrat que la llei ho prohibia.

En l’àmbit econòmic, la llei afavoria l’existència de la figura del sicofanta (delator), que vivia de denunciar evasors fiscals al Pireu, el port d’Atenes: a canvi de delatar un infractor, el sicofanta s’enduia la meitat de la multa que el condemnat havia de pagar. Així doncs, evadir taxes era molt arriscat, ja que qualsevol podia denunciar-ho i treure’n benefici econòmic.

Per tant, malgrat que en estats democràtics com Atenes la corrupció política i econòmica estava molt ben regulada, el fet més destacable era que comptava amb la conveniència dels ciutadans.

AL SEGLE XXI

Sense mecanismes eficients per controlar els corruptes

La corrupció, entesa com l’ús il·legítim dels recursos públics per al benefici privat, és una amenaça consubstancial amb l’exercici del poder. En això la democràcia moderna no és gaire diferent de la clàssica, per això totes dues s’han dotat de mecanismes institucionals per combatre-la. Tanmateix, les dues experiències mostren la dificultat de la lluita perquè sovint les mateixes institucions concebudes per controlar la corrupció acaben sent, elles mateixes, corrompudes. D’exemples no en falten: inspectors d’hisenda subornats per clubs esportius, unitats policials d’investigació de delictes fiscals instrumentalitzades políticament, jutges parcials o funcionaris que, malgrat la protecció de què gaudeixen, no s’interposen per aturar els mecanismes corruptes.

Una de les paradoxes que intriguen els investigadors contemporanis és per què la democràcia, per ella mateixa, no actua com a mecanisme eficaç de control de la corrupció. Si els ciutadans són conscients -que sembla que sí- que la corrupció té conseqüències negatives per al benestar col·lectiu, com és que quan en tenen l’oportunitat no en castiguen els responsables amb prou força per fer-los fora del govern? Entre les respostes que s’hi han donat n’hi ha de relacionades amb el clientelisme, amb la qualitat i credibilitat de la informació, amb els efectes distorsionadors del partidisme o amb la percepció -que s’ha demostrat errònia- que determinades pràctiques corruptes també tenen efectes positius per a la col·lectivitat perquè faciliten l’activitat econòmica. Aquesta visió positiva de la corrupció, coneguda com la hipòtesi del greix a les rodes, la van mantenir amb insistència alguns economistes als anys 70 i 80 del segle XX, per bé que actualment la realitat apunta en sentit contrari.

-------------------

6. Govern

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

El govern és en mans de la ciutadania

Les formes de govern més importants a Grècia eren l’oligarquia i la democràcia, i totes dues es presentaven com una alternativa a la monarquia (el govern d’un de sol). De fet, tots dos sistemes pretenien el mateix: expandir el govern de la polis a la ciutadania. Per aquest motiu trobem institucions similars dins els estats hel·lens.

Esparta i Atenes posseïen assemblees ciutadanes, anomenades Apel·la i Ekklesia, respectivament, però amb diferències substancials: mentre que a Esparta només es feia servir com a cos social d’on s’escollien els magistrats, a Atenes també actuava com a última instància del procés legislatiu. Cap llei no entrava en vigor si l’Ekklesia no l’aprovava. En paraules d’Aristòtil, la principal diferència era que l’assemblea atenesa esdevenia realment sobirana. A més, també tenia funcions reguladores i controlava la gestió dels membres de la Bulé.

La Bulé era l’òrgan principal de govern de la ciutat i estava formada per 500 ciutadans escollits per sorteig: 50 homes per tribu. Clístenes va dividir els demos en deu grups anomenats tribus i cada tribu estava formada per la població de tres territoris diferents: un de la ciutat, un altre de la plana i, finalment, un altre de la costa. Així s’eliminava l’arbitrarietat del sorteig, ja que sempre tots els interessos socials quedarien representats a la Bulé. Per llei, només es podia ser buleuta dues vegades en tota la vida i mai de manera consecutiva.

Contrastant els dos sistemes, els oligarques van considerar que la seva forma de govern era la més moderada de Grècia, ja que, per a ells, la categoria uns quants (oligarquia) s’ubicava en el punt intermedi entre un de sol (monarquia) i tothom (democràcia).

AL SEGLE XXI

Limitar el poder per evitar la tirania

Una de les idees centrals que han donat forma a les democràcies actuals és la convicció que el poder té tendència a la tirania i que, per tant, necessita ser limitat i controlat. L’elecció democràtica d’un govern, i la possibilitat de revocar-lo en un termini determinat, no és garantia suficient contra els abusos de poder. És en aquest punt on es veu clarament que les democràcies actuals són més filles del liberalisme que de la democràcia antiga.

El liberalisme polític, preocupat per evitar la tirania -fins i tot si és de la majoria-, fa èmfasi en la necessitat de regular jurídicament el poder i sotmetre’l a les lleis, i en la protecció de l’anomenada llibertat negativa dels ciutadans: una esfera en què el poder polític no pot regular els nostres moviments.

La concreció institucional d’aquests límits al que pot fer el govern és ben visible en totes les Constitucions democràtiques en l’existència de cartes de drets dels ciutadans constitucionalment protegides, i en la separació entre els diversos poders de l’estat.

Com que no totes les democràcies són iguals, la separació de poders s’organitza de diverses maneres, sobretot pel que fa a la relació entre el legislatiu i l’executiu. Els sistemes presidencialistes, habituals a Amèrica, es basen en l’elecció directa i separada del president i del Parlament. Així, ni l’executiu pot dissoldre el Parlament, ni el legislatiu pot destituir el president, tret de casos molt excepcionals. En els sistemes parlamentaris, per contra, el cap de govern és escollit pel Parlament, que té la potestat de destituir-lo i canviar-lo per un altre alhora que el govern pot dissoldre el legislatiu i convocar eleccions. Ja sigui per separació estricta o per equilibri de forces, l’objectiu és compensar i limitar el poder.

-----------------

7. Justícia

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

La llei diu el més convenient per als poderosos

En un diàleg de Plató, el sofista Trasímac etziba a Sòcrates un argument difícil de combatre: la llei diu simplement el més convenient per als poderosos i, per tant, la justícia no existeix com a fet objectiu. Qui eren els poderosos en democràcia? Els ciutadans.

Cal tenir en compte que la divisió de poders dins de l’estat és una teoria contemporània. En les democràcies antigues, demokratia significava que era la ciutadania qui tenia potestat per decidir-ho tot: des del tipus de govern fins a les qüestions legals, entre les quals es comptava fer de jurat. El comediògraf Aristòfanes va denunciar els riscos que aquest sistema comportava, ja que, parafrasejant-lo, qualsevol que comencés un al·legat en termes laudatoris del demos tenia moltes opcions de ser declarat innocent. Sòcrates, per exemple, va fer el contrari i, en ser trobat culpable d’estendre el pensament antidemocràtic entre els joves atenesos, va dir al jurat que, en realitat, ell feia un favor a la comunitat i que per això la ciutat li havia de pagar el menjar amb diners públics (reconeixement públic que es feia a grans personalitats que havien contribuït a la democràcia). Va ser condemnat a mort.

El jurat de Sòcrates (és el cas més ben conegut) estava compost per 500 ciutadans escollits per sorteig. Després d’escoltar els al·legats de cadascuna de les parts, el jurat emetia sentència. Si era considerat culpable, les parts gaudien d’un altre torn de paraula en què tant l’acusació com la defensa proposaven la condemna que consideraven justa per al crim de què l’acusat havia sigut considerat culpable. Llavors, el jurat escollia una de les penes proposades o bé en proposava una de nova agafant les propostes com a referent.

AL SEGLE XXI

La independència de la justícia no està garantida

Un dels pilars de la democràcia liberal és, òbviament, la independència del poder judicial. És la garantia d’una aplicació imparcial de les lleis i un dels garants enfront de l’abús de poder que poden cometre l’executiu i l’administració pública. De mecanismes per garantir la independència de la justícia n’hi ha molts, però possiblement no n’hi ha cap de perfecte. Hi ha força debats oberts sobre aquesta qüestió. Als Estats Units, per exemple, és habitual que determinats càrrecs judicial de rellevància, com els tribunals suprems d’alguns estats, s’escullin per elecció directa dels ciutadans. Això ha acabat generant tota una política judicial, amb candidats i campanyes electorals semblants a les que se celebren per ocupar càrrecs executius o de representació política. Fa poc, l’American Constitution Society for Law and Policy, un think tank progressista, va publicar un estudi en què mostrava com les donacions rebudes pels candidats a jutges tenen un impacte directe en les seves sentències, favorables als grups d’interès que els financen les campanyes.

Un altre debat important, i més proper, és el dels jurats populars. En principi, la intenció és que siguin representatius dels valors de la societat i més difícils de corrompre que els jutges professionals. Tanmateix, els crítics del sistema del jurat sovint argumenten que els ciutadans escollits a l’atzar poden no tenir les competències tècniques per jutjar casos complexos, i que les decisions dels jurats són susceptibles de veure’s influïdes per la pressió del grup, per les estratègies retòriques d’advocats brillants o per prejudicis estesos en la societat.

-----------------

8. Repressió

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

Combatre els enemics per defensar l’imperi

Els grecs antics tenien una àmplia i sovint elaborada manera d’amonestar els transgressors de la llei. La fórmula més habitual consistia a aplicar la llei de manera inflexible. Pel que fa a individus, la condemna a l’ostracisme (pèrdua dels drets de ciutadania durant deu anys) en seria un bon exemple.

Atenes, però, també reprimia aliats. L’any 428 aC els oligarques de la ciutat de Mitilene es van revoltar contra el domini atenès conxorxats amb els espartans i les altres oligarquies de l’illa de Lesbos. La revolta finalment va fracassar, però l’assemblea atenesa va decretar que tots els homes de la ciutat havien de ser executats i les dones i els nens venuts com a esclaus. Finalment, l’assemblea es va fer enrere amb Mitilene, però l’any 416 aC la ciutat de Melos va patir aquest mateix càstig.

De vegades, la repressió es dirigia cap a l’interior de la ciutat. En aquests casos, el més habitual era combatre aquests enemics interiors enviant-los a una perillosa campanya militar lluny de la ciutat amb la intenció que tots els soldats perdessin la vida, com va passar l’any 399 amb 800 cavallers atenesos, una acció que abans ja havien fet els demòcrates siracusans quan l’any 412 aC Hermòcrates (i el seu grup oligàrquic) va ser enviat a l’Àsia Menor per lluitar contra els atenesos: així, aprofitant l’absència d’aquest grup de pressió, els demòcrates radicals van poder aprovar una sèrie de decrets que aprofundien el sistema democràtic a Siracusa.

Tanmateix, el cas més flagrant de repressió es va produir durant el govern dels Trenta Tirans a Atenes: en només un sol any (404-403 aC) els oligarques van assassinar la meitat de la ciutadania (unes 30.000 persones).

AL SEGLE XXI

Tots els poders practiquen abusos contra els ciutadans

Tot i que les democràcies, amb tots els seus sistemes de control del poder i de garantia dels drets individuals, són molt menys repressives que els règims autoritaris, no falten, en la història de la democràcia, abundants exemples de repressió de la dissidència política. Especialment quan els grups dissidents tenen capacitat per afectar l’estabilitat de l’estat, les democràcies tenen capacitat per posar en marxa les seves clavegueres. Terrorisme d’estat, tortures, il·legalització de partits polítics, tancament de mitjans de comunicació, detencions il·legals, espionatge i violació de la intimitat, assassinats selectius o repressió violenta de protestes pacífiques són tot instruments de repressió que les democràcies contemporànies, fins i tot les més consolidades, han utilitzat i utilitzen amb una certa freqüència. Cap disseny institucional, sense una vigilància activa per part de la societat civil, pot per ell mateix garantir que el poder s’autolimitarà i no practicarà abusos contra els seus ciutadans.

Menys habitual és que les democràcies es facin la guerra entre elles. De fet, l’anomenada teoria de la pau democràtica diu que dues democràcies no lluiten entre elles. L’argument té el seu origen en les reflexions de Kant, que pensava que una majoria de ciutadans només votarien anar a la guerra per motius d’autodefensa, així que quan només hi hagués repúbliques constitucionals s’acabarien les guerres perquè ningú les iniciaria. Hi ha algunes excepcions parcials a aquesta norma. La principal és el conflicte del Caixmir entre l’Índia i el Pakistan. Però en tot cas, de moment, la intuïció kantiana sembla una regularitat empírica bastant consolidada.

-----------------

9. Públic/Privat

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

El ‘bon govern’ se sacrifica en benefici de la societat

Política és tot el que afecta la polis. Per això, la línia que separa la cosa pública de la privada és molt fina. Ja els grans autors tràgics, sobretot Èsquil i Eurípides, van tractar la qüestió, especialment en les obres protagonitzades pel rei de Micenes Agamèmnon. Abans de salpar cap a Troia, la resta de líders grecs van obligar Agamèmnon a sacrificar als déus la seva filla Ifigènia per obtenir bons vents durant el viatge. Agamèmnon va pagar el preu que la seva vida pública exigia a la seva vida privada, i la poderosa Troia va ser finalment destruïda: el bon governant se sacrifica perquè entén que el predomini de la cosa pública sobre la privada és beneficiós per a la societat. I així va ser amb el monopoli de la guerra marítima.

La guerra marítima va començar a Atenes sent una còpia de la terrestre: aristocràtica i privada. Subjecta a la llei del màxim benefici / mínim cost, les campanyes es van desenvolupar no gaire lluny de les ciutats amb el mínim nombre d’homes possible: en la pràctica significava abonar menys dies de sou a menys homes per campanya. L’estat, però, tenia més capacitat i podia arriscar-se, finançant campanyes més llunyanes pagant sous a un nombre més gran de soldats, així que podien obtenir més beneficis dels saquejos i estendre més lluny la seva influència política (recaptant més tributs). La gent sense recursos, per pagar-se les armes, remaven a la flota i això els oferia una eina de pressió a l’hora de demanar drets polítics: sense remers no hi ha naus, ni saquejos ni beneficis. La defensa de la comunitat escapava així de les mans de l’aristocràcia en favor del demos : la guerra va esdevenir un assumpte públic.

AL SEGLE XXI

El que és privat passa a ser objecte de discussió pública

Si el liberalisme polític, que ha donat forma a les democràcies contemporànies, estava preocupat fonamentalment per limitar el poder, és, entre altres coses, per la convicció profunda que cal establir una distinció clara entre l’esfera pública i la privada. Una de les funcions bàsiques de les institucions és, precisament, protegir l’esfera privada dels ciutadans. En aquest punt es distancia molt de la concepció de la democràcia clàssica, en què no es tenia en compte aquesta distinció.

Però també en aquest punt la doctrina liberal ha rebut crítiques. Una de les principals prové del feminisme de segona onada, el que es desenvolupa a partir dels anys 60 del segle XX que, sota el lema “El que és personal és polític” insisteix que en l’esfera privada s’hi reprodueixen relacions de poder i, sovint, de dominació que no es poden separar de l’evolució de la societat. Les relacions de gènere en serien el cas paradigmàtic, però també es fa referència a les relacions intergeneracionals. Per això, el que passa en l’esfera privada passa a ser objecte de discussió política. Aquesta nova concepció justifica, doncs, que es difuminin les barreres, i que el que passa a dins de les llars torni a ser objecte de debat polític i, eventualment, de regulació.

Una tendència interessant que s’inscriu en aquesta transformació contemporània de la divisió entre esfera pública i àmbit privat són les noves formes de participació política que, com l’anomenat consum polític, fan ús de mecanismes de la vida familiar, com la compra o no de determinats productes, per assolir objectius polítics. El consum responsable o les diverses campanyes de boicot s’inscriurien en aquest marc.

-------------------

10. Llibertat d'expressió

A LA GRÈCIA CLÀSSICA

Punyents i pedagògiques sàtires polítiques

Aplicar el concepte de llibertat d’expressió a la societat atenesa del segle V aC pot semblar un anacronisme, però no ho és en absolut. De fet, podem dir que aquest debat en el si de les societats democràtiques va començar justament a Grècia fa 2.500 anys. És a dir, va arribar conjuntament amb la democràcia i, per tant, és un debat congènit a ella mateixa.

Sens dubte, l’àmbit on més podia patir la llibertat d’expressió era al teatre: amb les tragèdies i les comèdies. Les obres teatrals es representaven a la ciutat d’Atenes dos cops a l’any, durant les festes consagrades al déu Dionís: les festes Lenees i les Grans Dionísies. En aquestes festivitats de caràcter religiós, els dramaturgs presentaven a concurs les seves obres: en el cas de la tragèdia, interpretacions personals de mites (avui dia hi posaríem l’etiqueta d’autor per definir aquestes interpretacions); en canvi, la comèdia en aquells moments estava centrada únicament a portar a escena una punyent, per no dir sagnant, sàtira política. Cal pensar en el teatre com el principal mitja de comunicació del moment.

Així, que el poeta tràgic Eurípides portés a escena el controvertit mite de Medea, presentant-la com una víctima del sistema patriarcal grec, podia resultar certament escandalós; però que el comediògraf Aristòfanes es burlés dels sistemes judicial i polític, ridiculitzés grollerament Cleó, el líder dels demòcrates atenesos, i, fins i tot, parodiés Sòcrates convertint-lo en un corruptor de nens, podria haver resultat massa agosarat per a qualsevol societat antiga.

Tot i així, el demos, els polítics i els filòsofs ho van acceptar. De mal grat, certament, però sense conseqüències legals ni censures per a ningú.

AL SEGLE XXI

Els límits difusos entre el que es pot dir en públic i el que no

El de la llibertat d’expressió i els seus límits és un dels debats inacabats de la democràcia contemporània. Totes les Constitucions democràtiques consagren el principi de la llibertat d’expressió, però en la majoria de legislacions hi ha restriccions d’algun tipus al que es pot dir públicament. Les condemnes per delictes d’opinió no són estranyes en països que considerem plenament democràtics. Un dels límits més acceptats té a veure amb la incitació a la violència. Tanmateix, n’hi ha que demanen límits més estrictes a la llibertat d’expressió i proposen prohibir els insults i les faltes de respecte a persones o col·lectius i, en general, tot el que pugui ferir la sensibilitat d’altres persones.

Ara fa uns mesos a França el debat es va tensionar quan, després de la matança del setmanari satíric Charlie Hebdo, i les crides a la defensa de la llibertat d’expressió, l’humorista Dieudonné M’bala M’bala va ser detingut i processat per comentaris ofensius cap a les víctimes de l’atac al supermercat kosher de París. A Itàlia, l’escriptor i alpinista Erri De Luca està processat per, segons la fiscalia, incitar al sabotatge contra la línia de tren d’alta velocitat que ha de travessar els Alps per unir Torí i Lió. A casa nostra no falta qui demana, sovint, accions legals contra els autors de comentaris catalanòfobs a les xarxes socials. Però és obvi que, quan entrem en les excepcions i matisos, aviat anem a parar a un terreny força relliscós i a un debat que possiblement és impossible de tancar. On han d’estar els límits? Com els determinem? ¿Pot ser neutral la decisió sobre el que es pot dir i el que no, o reflecteix, i per tant reforça, les relacions de poder en una societat?