DEMOCRÀCIA: Massa aviat per renunciar al somni
Open Society Initiative For EuropeJean Monnet, un dels pares de la integració Europea, deia que “Europa es forjarà en crisis i serà la suma de les solucions que hi donem”. En la darrera dècada, l’equació s’està invertint: amb cada crisi la Unió s’esberla per un lloc nou i, lluny de sumar, les mitges solucions resten al futur en comú. Ja no és impensable una Unió amb menys països, menys drets en comú, menys llibertats compartides i amb més fronteres, controls, i diferències. Cada cop són més els qui dubten que la dissolució sigui menys perjudicial per a la democràcia que la UE que ens està quedant. És un dubte raonable, però no sembla que el replegament cap a velles fronteres hagi de portar una democràcia millor.
La crisi de la democràcia representativa no és patrimoni exclusiu de les institucions europees, també la pateixen els estats. Les alternatives a la democràcia liberal ja no són marginals: les proposen partits amb cada cop més èxit, i les practiquen autòcrates no només a Moscou i Ankara, sinó fins i tot a Budapest i Varsòvia. Viktor Orbán, primer ministre hongarès, cita explícitament Singapur, la Xina, l’Índia, Rússia i Turquia com a models. Els líders de l’extrema dreta europea, de Marine Le Pen a Nigel Farage, hi estan d’acord. Irònicament, la crítica de les mancances de la UE en transparència, participació i rendició de comptes bufa sobretot a les veles dels qui, tan bon punt governen, violen aquests mateixos principis.
Creix la pulsió populista: la política entesa com a lluita entre un poble traït i una elit que se n’aprofita. És un esquema que canalitza la frustració amb una manera de fer tecnocràtica, temorosa de la participació popular. A base d’afirmar que no hi ha alternativa i d’intentar despolititzar la construcció europea, els seus arquitectes han carregat de raons aquest populisme. El problema més preocupant és que, en molts casos, es posen també en qüestió valors d’igualtat, solidaritat, drets humans i justícia social dels quals la UE havia semblat garant.
La resposta a la crisi existencial del projecte d’una Europa unida no és tecnocràtica, ni institucional, sinó política. La UE ha de trobar la manera de repartir més equitativament costos i beneficis d’una globalització desigual i ecològicament insostenible. Si els desencantats perquè no ho ha fet tirem la tovallola i renunciem a la batalla per Europa, el que queda és un combat entre immobilisme tecnocràtic i nacionalpopulisme reaccionari.
El fatalisme cap a Europa és el camí fàcil: és temptador limitar-se al més proper. Però és massa d’hora per girar l’esquena a un projecte d’integració que és la millor esperança per fer d’Europa un espai de drets i llibertats per a les persones, no només per als estats. I és massa tard per seguir ignorant el perills d’un replegament identitari sobre les velles nacions europees.
