Del Port de la Selva a Viladrau, l’estiueig dels escriptors

BarcelonaHi va haver un temps en què la gent estiuejava. Els que s’ho podien permetre tancaven el pis de Barcelona o d’on fos, i tota la família se n’anava de vacances a la torre de la costa o de la muntanya per fugir de la calor. S’hi estaven tot el temps que duraven les vacances escolars, que era si fa o no fa tot l’estiu. Solien marxar pels volts de Sant Joan i tornaven per la Mercè. Eren els mesos d’estiueig, un parèntesi deliciós en què es feia vida a l’aire lliure al ritme tranquil de les bicicletes, es freqüentava el casino del poble, es ballava a l’envelat per la festa major i les hores passaven més a poc a poc.

Al començament de l’estiueig s’anava a buscar la fresca ben a prop, en pobles com ara Vallvidrera i la Floresta. També es va posar de moda la ruta dels balnearis, a Caldes de Malavella, la Garriga, Caldes de Montbui i Sant Hilari Sacalm, entre d’altres. Més endavant, però, amb la popularització del cotxe, vindria la febre de la costa i d’anar més lluny, fins i tot a l’estranger.

Alguns autors ens han deixat testimoni de la placidesa dels estius d’abans en pobles de l’interior com Viladrau, Camprodon i la Garriga, o en pobles de la costa com Sitges, Cadaqués, Palafrugell i Caldes d’Estrac. En tots encara hi ha torres amb nom de dona, com ara Villa Montserrat i Villa Enriqueta, que evoquen els vells temps.

Paisatges literaris

Hi ha escriptors lligats a determinats paisatges d’estiu. Per exemple, a Josep Maria de Sagarra, J.V. Foix, Carles Fages de Climent i Tomàs Garcés els associem al Port de la Selva. Sagarra, que hi va arribar per recomanació de Josep Pla, estiuejava a la Fonda del Comerç i anava sovint al Cafè de la Marina. En aquest últim situa una de les seves obres, El Cafè de la Marina, del 1933.

J.V. Foix va ambientar al cap de Creus alguns poemes del llibre KRTU, del 1932. El poeta ironitza sobre els canvis que comporta l’arribada del turisme: “El pagès es ven la vinya,/ i la barca el seu patró./ L’indigent fa de turista/ amb calces a retaló,/ fa l’autoestop, no en té mitja / però s’arriba al Japó…”

Als artistes sempre els ha atret Cadaqués, començant per Salvador Dalí, que va fer de Portlligat el seu paradís, on va convidar personatges com García Lorca i Paul Éluard. Josep Pla, per altra banda, hi va viure tot un any per escriure un llibre sobre el poble, i els personatges de la Gauche Divine, com ara Rosa Regàs i Oriol Bohigas, en van fer el seu quarter general als anys seixanta. Gabriel García Márquez, per cert, hi va durar ben poc, fastiguejat per la tramuntana. La imatge d’aquells anys pot ser la de Dalí sortint “a fer de Dalí” o la de Marcel Duchamp jugant a escacs al Bar Melitón. A Carles Riba, els seus admiradors li van regalar una casa a Cadaqués, i Gabriel Ferrater comença en aquesta població, “en ple melós i endormiscat mes de setembre del seixanta-u”, el seu excel·lent Poema inacabat.

De Begur ens queden uns bons poemes de Joan Vinyoli, mentre que a tot l’Empordà trobem l’empremta de Josep Pla, un escriptor que fantasiejava amb estiuejar a Barcelona. “Facin la prova -escriu-, vagin a Barcelona a l’estiu i facin la mateixa vida que els ciutadans d’aquesta vila fan en el seu lloc d’estiueig. Vinguin a Barcelona a no fer res, és a dir, a representar el paper de l’estiuejant perfecte. Ja em donaran notícies. La meva idea és, doncs, que la persona disposada a passar l’estiu a Barcelona en pla d’estiuejant -de no treballar- hi passarà un estiueig agradable, excel·lent”.

L’estiueig, al cap i a la fi, era això: el dolce far niente. Eugeni d’Ors, que va escriure Oceonografia del tedi al balneari Blancafort de la Garriga, ho resumeix així: “Prescric, com a única salvació, el tedi, el tedi al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís: el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi… Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament”.

Gaziel evoca a Sant Feliu de Guíxols, a la Costa Brava, la calma que es vivia fa cent anys als poblets de mar que van treure dues grans rifes: la del suro i la del turisme. Amb el temps, però, es lamentaria que, amb la irrupció de la modernitat, “aquella pau tan ampla, tan espessa, que venia del fons de les centúries i amarava tota la vida, es va acabar per sempre més”.

Als peus del Montseny

A Viladrau, als peus del Montseny, hi passaven els estius els Bofill. Jaume Bofill i Mates, que signava amb l’àlies Guerau de Liost, hi va escriure La muntanya d’ametistes, del 1908. La seva família estiuejava a Can Soliguer, una elegant casa noucentista, però l’apartat Mas Rusquelles transmet millor l’ambient dels estiuejos d’abans. El poeta Josep Carner, que hi anava convidat per Guerau de Liost, ens va deixar el preciós poema Recança : “Ja no et veuré aquest any, oh casa bruna/ del vell Montseny, d’antigues gràcies:/ no faré cap de sobte, al clar de lluna/ entre el camí de les acàcies…”

Marià Manent, amic dels Bofill, va passar la Guerra Civil a Ca l’Herbolari, una preciosa casa de Viladrau. Aquelles van ser unes llargues vacances no volgudes durant les quals va escriure un dietari excel·lent: El vel de Maia (1975). Els boscos i les fonts de Viladrau, com la de l’Oreneta, permeten evocar aquells estiueigs d’abans, on les berenades a les fonts i a les ermites eren gairebé obligades.

Tornant a la costa, Santiago Rusiñol va deixar empremta a Sitges. Més endavant, Josep Carner escriuria aquests versos: “Oh Sitges, cel i calitges,/ mar al peu, clavells al niu,/ blanc d’Espanya que enlluerna/ les espurnes de l’estiu…”

El Calafell de Carlos Barral

Tossa es va convertir als anys trenta en “la Babel de les Arts”, mentre que Carlos Barral faria de Calafell una mena de centre cultural d’estiu, i Palau i Fabre centraria en Caldes d’Estrac el seu món picassià. Parlant de Caldetes, Joaquim M. de Nadal escriu al llibre Un tros de Barcelona. Caldetes 1800 : “Les generacions dels temps de l’automòbil no poden arribar a comprendre el que era la vida dels pobles d’estiueig abans que aquest existís. L’automòbil és una porta oberta al món exterior; amb ell, els pobles s’eixamplen, de tal manera que ja gairebé no és lícit dir: «Estiuejo a tal lloc, o a tal altre». Seria molt més apropiat dir: «Estiuejo a la carretera»”. Si això ho escrivia l’any 1951, què no diria ara?

Els amants de Mallorca

I si passem a l’illa de Mallorca, ara gairebé desbordada pel turisme, destaquen dos escriptors estrangers del passat: George Sand i Robert Graves. Sand va arribar a l’illa el novembre del 1838 i s’hi va estar, amb els seus fills i el músic Chopin, fins al febrer del 1839. La cartoixa de Valldemossa encara avui li ret homenatge, tot i que el seu llibre Un hivern a Mallorca és més aviat la història d’un desencís.

En la mateixa costa, que ja va enamorar s’Arxiduc, Deià té ressò internacional gràcies a Robert Graves, que hi va arribar el 1929 i va decidir fer-s’hi una casa, Ca n’Alluny. S’hi va passar tota la vida, i quan va morir, el 1985, va voler ser enterrat en el seu bonic cementiri. Allà, al capdamunt del poble, s’ha convertit, com diria el cantant Georges Brassens, en un estiuejant etern que rep sovint la visita dels admiradors.