Ahir i abans-d’ahir Canal+ va emetre l’excel·lent minisèrie de la HBO Olive Kitteridge. Quatre capítols basats en la novel·la homònima (i premi Pulitzer) d’Elizabeth Strout. És el relat de vint-i-cinc anys de la vida de l’Olive, una mestra molt estricta de matemàtiques d’un petit poble de Nova Anglaterra. Més enllà de les sobtades tragèdies, misèries humanes i comptades alegries que s’esdevenen a la localitat, Olive Kitteridge és una ruta extraordinària per una galeria de personatges treballats amb delicadesa i profunditat. La protagonitza (de manera sublim) l’actriu Frances McDormand. Però no només n’ha assumit el rol principal, sinó que és la inductora d’aquesta sèrie. Captivada per la novel·la, va decidir insistir a la HBO perquè en fes una adaptació televisiva. També com a productora executiva va triar la guionista i la realitzadora i va completar el repartiment. Absteniu-vos fanàtics de sèries que necessiteu acció, trames trepidants i ritme frenètic. Però llanceu-vos-hi de ple aquells que us agradi endinsar-vos en la psicologia dels personatges i deixar-vos atrapar per les petites històries i els secrets de comunitats asfixiants.
La potència d’aquesta minisèrie rau en la complexitat de la protagonista i en com ella observa el seu entorn. L’Olive Kitteridge és la mala pècora del poble. Una dona eixuta, estricta, inflexible i desagradable. Els que més la pateixen són el seu bondadós marit i el seu fill, que constantment reben les humiliacions verbals que els llança sense compassió. Però sota la mala llet hi ha una dona que amaga un bon cor en una cuirassa plena d’amargor i ràbia. Com més afecte rep més cruel es torna la seva relació amb els altres. Kitteridge és un cúmul de frustracions, oportunitats perdudes i inseguretats personals, i arrossega les seqüeles d’una infantesa depriment. De fet, la sèrie va plantejant a l’espectador el dilema sobre si els éssers humans estem predestinats per l’entorn o som capaços de decidir sobre la pròpia felicitat. Ens fa dubtar si som capaços de canviar o modificar allò que la genètica i l’educació ens han imposat. El que és magistral és com, en una simbiosi perfecta de la interpretació, el guió i la realització, tot això aconsegueix explicar-se no amb paraules sinó amb gestos, imatges fugaces, enquadraments i silencis. Olive Kitteridge no es queda en l’estereotip dels traumes i el mal caràcter, sinó que amb un bisturí implacable fa aflorar matisos, emocions, repressions i pors amb una sensibilitat exquisida.