Declaració de pseudo-principis

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsUn destí, que comencem a creure incoercible, ens ha fet, de mica en mica, periodistes. Allò que va semblar un entreteniment per a les tardes de diumenge (la bèstia més difícil de matar) s’ha convertit, amb el temps, en una professió. Cal dir que no ens en sabríem queixar, en mirar-ho fredament i no en moments passatgers d’humor. [...] Ho havíem dit per broma entre nosaltres, que fèiem el periòdic atents al nostre gust més que a les exigències, ni massa fixades ni massa dignes de ser ateses, d’una gran part del públic. I en la broma, si no tota, gran part de la veritat hi era. Escriure per obligació: quin treball forçat, si aquella no va acompanyada de fer la feina amb gust! En vigílies d’un canvi de pell (ni això tan solament: un canvi de vestit i prou) [l’article es publicava en el darrer número de “ L’Esport Català ”, que passava a integrar-se a “ La Nau ”], volem parlar en confiança als lectors, amb el mínim de séc de professional de la ressenya esportiva. (Ja veieu que això no té res de ressenya, sinó més aviat de conversa de cafè). [...] -Per què fa esport, vostè? ¿Que es creu fer una obra patriòtica, cultural, etcètera, o en fa perquè hi troba diversió? -Caldria fer una enquesta en aquest sentit i estem segurs que tothom voldria dar tons transcendentals i elevats a la seva resposta. Si féssim la mateixa pregunta als que escriuen d’esport, ens passaria gairebé igual. Quants tindrien l’audàcia (?) de contestar: -Faig esport (o n’escric) perquè m’agrada. Escric perquè m’agrada escriure i perquè m’agrada fer una mica d’agitació: indignar alguns i provocar la satisfacció d’altres. Doncs, bé, francament, a cau d’orella (passi la metàfora), vaig a fer una confessió gairebé pública. En confiança m’atreveixo a fer meva la darrera resposta, per immoral que es trobi, i, si cal, a no abjurar d’ella sinó mantenir-la. I ja és massa tard per canviar de tarannà.