Sóc molt de Josep Carner. A part del gran poeta de Barcelona, amb obres significatives com Els fruits saborosos (1906), que imposa el model de poètica noucentista, Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) va dedicar part important de la seva inventiva a les traduccions. Impulsat per l’afany noucentista d’obrir el país a Europa, va portar al català obres clàssiques de la literatura estrangera, entre les quals -un monument de la traducció- Els papers del Club Pickwick, de Dickens, editat dins A Tot Vent, d’Edicions Proa, el 1931. Un Pickwick que, com s’acostuma a dir, millora la versió original i confirma Carner com el malabarista idiomàtic que era.
Jo tinc el Pickwick del 1972, que va reeditar Edicions Proa de la mà del mecenes perfumista J.B. Cendrós (Barcelona, 1916-1986), l’empresari del popular Floïd, l’ aftershave ataronjat que picava tant; el 1964, en una demostració insòlita de personalitat i força, Cendrós va retornar l’editorial exiliada a casa (en aquest cas Barcelona), sota el franquisme!, des de Perpinyà. Amb el retorn de la col·lecció A Tot Vent, el gran clàssic novel·lístic de Proa, que el mateix pare Cendrós, com tants altres lectors, col·leccionava i llegia amb delectança als anys 30, s’unien d’una tacada dos mons que havien quedat aïllats, aquells prodigiosos i esperançats anys 30 inicials, simbolitzats per la moderna col·lecció taronja de Proa, i la generació dels 60 d’en Cendrós, igualment significada per la voluntat de renaixement cultural, protagonitzada per actors d’excepció, activistes que valien per un exèrcit sencer, Aramon, Carulla, Oliver, Riera, Rubió, Vallvé... o el mateix Cendrós, que vetllava, entre altres, per la reedició de llibres com aquest Pickwick de Carner.
L’objectiu? Frenar l’aniquilació de la cultura catalana que s’havia proposat el franquisme, una situació de prohibició i desprestigi gravíssima, que té l’expressió més cruel i desconeguda justament en Carner. Pocs coneixen el dolor que va haver de patir l’insigne poeta barceloní. Després d’haver fet la volta al món com a cònsol, al final de la Segona Guerra Mundial, ell i la seva dona, Émilie Noulet, s’havien instal·lat a Brussel·les, al barri d’Uccle, com a professors de llengua i literatura a la Universitat Lliure de la capital belga. Carner va acabar sumant un total de 38 anys d’exili. Tots els intents per refer la seva figura es van frustrar: tant la candidatura al Nobel de literatura com la visita l’any 67 a Barcelona, que no es va produir perquè alguns opinaven que no era oportú que Carner tornés, segons sembla, perquè el seu valor com a símbol es perdria si abandonava l’exili. Cendrós, que també era secretari general d’Òmnium Cultural, i un dels fundadors de l’entitat (1961), se’n va cansar i va decidir organitzar ell mateix, en nom d’Òmnium, el viatge-homenatge de Carner a Barcelona. La foto, del 3 d’abril del 1970, rebent el poeta a peu d’avió a l’aeroport del Prat, acompanyat del periodista Josep M. Cadena, és impressionant sobretot perquè poques setmanes després d’acomplir (parcialment) el somni de tornar a casa, Carner moria a Brussel·les, el 4 de juny del 1970.
Però el viacrucis va seguir. Carner havia demanat explícitament rebre sepultura a Catalunya, un cop restaurada la llibertat. Davant la desesperació de la vídua, que no volia morir sense complir el darrer desig, Cendrós va tornar a actuar, tan finament i durament com sempre: cartes, acreditacions, documents, tribulacions de tota mena i, per fi, les despulles van fer el viatge des de Brussel·les al cementiri de Montjuïc el 1978, però de manera provisional. Van haver de passar sis anys (6!) fins que Josep Carner no va rebre sepultura definitiva a la tomba on reposa ara, just quan se celebrava el centenari del naixement (1984). Quina història, amics, quin patir!