Estampes de la vida de mossèn Cinto

BarcelonaLes novel·les historiobiogràfiques de més volada que, a primer pensament, em vénen al cap –la reconstrucció de la ruïna de Francis Scott Fitzgerald que va fer Budd Schulberg a 'El desencantado'; les 'Memòries d’Adrià' i 'Opus nigrum', de Marguerite Yourcenaur; el 'Lenz', de Georg Büchner– centren el seu dramatisme en un episodi central de la vida del protagonista, a partir del qual irradia la seva biografia i personalitat. I les ficcions biogràfiques que més recordem solen ser aquelles en què el personatge és més ambigu, problemàtic i en col·lisió amb el seu temps.

'El poeta del poble', la novel·la sobre Jacint Verdaguer amb la qual Andreu Carranza va guanyar el Premi Josep Pla 2015, comença el 1868, quan el poeta, encara un jovenet tímid, queda consagrat definitivament durant els Jocs Florals. Víctor Balaguer està fent el discurs de benvinguda als poetes convidats, i el focus de les seves paraules es projecta especialment sobre mossèn Cinto, “vestit humilment de pagès català, amb la seva barretina” –protecció capil·lar protagonista d’un poema amb el qual guanyaria els Jocs Florals del 1881–. Després d’una petita al·locució patriòtica, Verdaguer s’acosta a l’orador, on posteriorment és saludat per Frederic Mistral com “el nou Virgili”. A partir d’aquí s’inicia el relat de la seva vida, des del naixement a Folgueroles, passant aviat a la seva època d’estudiant del seminari, quan dins seu “hi havia una lluita interior, una dualitat”: ell era “el més salvatge, el cap de colla”, però també posseïa una part lírica, melancòlica, de lector i escriptor primerenc, una passió que combinarà amb un seu fervor missioner que, per desgràcia, quedarà frustrat.

De l'èxit a la polèmica

Aquell noi de la plana a poc a poc va guanyant fama com a escriptor, amb ganes d’anar a Barcelona a conèixer Manuel Milà i Fontanals. Fins que arriba el gran èxit –Carranza fa tota una disquisició lírica del que significa l’èxit per a un poeta–, el triomf de l’'Atlàntida', que el converteix en el poeta més famós de Catalunya, i gaudeix també de la plaça de confessor de la casa Comillas i de l’amistat personal del marquès. El seu amic Jaume Collell li diu que ja és “el poeta del poble”, però Verdaguer se sent perdut al Palau Moja, a les mansions, entre les tedioses recepcions de gent principal. Ah, com s’hauria estimat més ser monjo franciscà! Precisament sent confessor del marquès, sembla que hagi d’arribar un dels grans conflictes de la novel·la: la relació de Verdaguer amb la dona del marquès, Maria Gayón, que, a causa de la impotència –o això se’ns diu– del seu marit, recorria repetidament al “pecat d’Onan”. Verdaguer, sensat ell, li desaconsella l’ús del cilici. Però no hem de patir pel mossèn, ja que de seguida se’ns explica que “tot i que sentia tota la força viril a les seves venes... era capaç de vèncer la temptació sense acudir a l’onanisme”. Durant aquest temps tindrà amistat amb Antoni Gaudí, lector de l’inquietant Nietzsche, trobarà consol en la misèria de Barcelona, la pobresa, que “era com un bàlsam per al seu esperit delerós d’una vida mística, d’un anhel de santedat i d’humilitat franciscana” –una bona explicació de per què serveixen els pobres–, i farà un viatge gairebé místic a Terra Santa. I així, entre poemes i almoines arribem a l’episodi més polèmic en la vida de Verdaguer: quan la jerarquia eclesiàstica l’exilia de Barcelona i pretén internar-lo en un manicomi. Probablement en aquell temps Verdaguer era un personatge incòmode: ens diu Carranza que cada tarda llargues fileres de pobres anaven al Palau Moja, davant la irritació del marquès; a més, mossèn Cinto tenia molts deutes, ja que havia comprat una finca i una capella que el van endeutar; per no parlar de la seva afició als exorcismes.

Josep Carner, ressenyant el llibre 'Mossèn Cinto', de Joan Moles, l’advocat que acompanyà Verdaguer en els darrers anys i un dels seus marmessors, critica el catolicisme barcelonès, sobretot els jesuïtes, pel seu paper en aquest afer, i destaca la intervenció del diplomàtic Spotorno i dels agustins de l’Escorial a l’hora de socórrer Verdaguer, insinuant una línia argumental molt més interessant que la successió d’estampes patrioticosentimentals que componen aquesta novel·la de prosa ensopida i massa explicativa.