Virginia Woolf, una atracció que no caduca

BarcelonaA principis de juliol del 1972, Marta Pessarrodona va arribar a Londres sense data de retorn. "Tenia una intenció molt clara: aprendre en la mesura possible la llengua anglesa d'una vegada per totes", escriu al seu últim llibre, que dedica a dues de les seves fascinacions més persistents, Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury. Poc abans de marxar de Barcelona, Pessarrodona -que treballava a l'editorial Seix Barral- va demanar un exemplar de lectura del primer volum de la biografia de Quentin Bell sobre l'autora de La senyora Dalloway i Tres guinees .

Devoraria el llibre en anglès aquell mateix any 1972 durant els moments lliures dels "deures pedagògics": acabava de començar a fer de lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingham. "Naturalment no recordo quants dies hi vaig esmerçar -escriu-. Sí que recordo, però, que sense proposar-m'ho vaig nomenar Virginia Woolf la meva professora de llengua i literatura anglesa". Quatre dècades després d'aquesta descoberta, Pessarrodona publica Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (Ara Llibres), en què repassa les fites i les particularitats de cadascun dels seus membres.

Els vespres dels dijous

Una colla d'aristòcrates intel·lectuals amb molt de talent

"A més d'estudiosa sóc bibliòpata -admet Pessarrodona, amb un cafè americà entre les mans i la seva petita gossa, la Queta, a la falda-. Per a mi, la Woolf i els bloomsburites han sigut la felicitat". La història del grup arrenca el 16 de febrer del 1905, quan Thoby Stephen, germà de Virginia, organitza el seu primer Thursday evening . Entre els intel·lectuals que van anar seguint les reunions setmanals hi havia escriptors com E.M. Forster i Lytton Strachey, l'economista John Maynard Keynes, els pintors Duncan Grant i Roger Fry i, evidentment, els quatre germans Stephen: Virginia, Vanessa, Adrian i Thoby (que moriria prematurament el 1906). "En l'època de la post Revolució Industrial, a Anglaterra es va donar una mena de burgesia que més endavant seria anomenada aristocràcia intel·lectual . La majoria de membres del Grup de Bloomsbury en van formar part -diu Pessarrodona-. T.S. Eliot va escriure el 1941, després del suïcidi de Woolf, que la seva obra havia estat possible gràcies a la combinació de les condicions de la societat anglesa del moment i de les qualitats personals de l'autora. Acabava dient que era molt probable que fos un fenomen únic en la literatura anglesa".

Un grup de salut fràgil

Les polèmiques -sexe, mort i bogeria- els van donar notorietat

"Les morts, la bogeria i els escàndols van perseguir el Grup de Bloomsbury durant anys", reconeix Pessarrodona. Al llibre es pot llegir com Roger Fry, ajudat per Vanessa Bell, començaria "la mala fama moral, que volia dir sexual, del grup", mantenint-hi una relació adúltera mentre ella estava casada amb Clive Bell. Durant la Primera Guerra Mundial, Lytton Strachey també va protagonitzar una anècdota que va córrer com la pólvora: un jutge militar li va demanar què faria si un soldat alemany intentava violar una de les seves nombroses germanes, i ell va respondre que es ficaria entremig d'ells. John Maynard Keynes es va entendre sentimentalment amb Duncan Grant. A la dècada dels 20, es va reconvertir en heterosexual i es va casar amb una ballarina russa famosa, Lydia Lopokova.

Virginia Woolf, casada des del 1912 amb Leonard, es va sentir atreta per una companya de grup, l'aristòcrata Vita Sackville-West. "¿N'estic enamorada?", es preguntava l'escriptora al seu diari, el dia 20 de maig del 1926. "Sí, respondríem nosaltres, sense precisar quina mena d'amor va ser -escriu Pessarrodona-. És més, per part de Virginia diríem que va ser el cim de l'amor: una passió". Woolf dedicaria a Sackville-West una de les seves novel·les més divertides, Orlando , publicada el 1928.

L'estabilitat mental de l'escriptora va ser precària des que era molt jove. L'any 1904, després de la mort del seu pare -Leslie Stephen-, va intentar suïcidar-se llançant-se per la finestra. Al llarg de la dècada dels 20 i dels 30 el trastorn maniacodepressiu que patia va tornar a treure el cap en diverses ocasions. Woolf, que quan estava bé va ser capaç d'escriure algunes de les novel·les més importants de la primera meitat del segle XX ( La senyora Dalloway , Les ones, Al far ), patia tant que periòdicament intentava acabar amb la seva vida, fins que el 28 de març del 1941 se'n va sortir. Van caldre tres setmanes perquè un grup de joves trobés el seu cadàver al riu Ouse. "S'havia carregat les butxaques amb pedres. Cal dir que uns dies abans havia tornat del seu passeig diari completament xopa, cosa que, en retrospectiva, va fer pensar a Leonard que ja havia intentat morir dies abans", escriu.

Dos bons editors

El catàleg arriscat i exemplar de la Hogarth Press

Virginia i Leonard van fundar l'editorial Hogarth Press l'any 1917. Pessarrodona hi dedica un capítol. "El catàleg és impressionant. Van ser els primers a publicar The waste land , de T.S. Eliot, al Regne Unit. També es van encarregar de les obres completes de Sigmund Freud. I van publicar llibres de contes de Katherine Mansfield -explica-. I, esclar, també van anar donant a conèixer l'obra de Virginia". La primera que va aparèixer a Hogarth va ser Jacob's room (1922). La tirada era de 1.200 exemplars. Una dècada més tard, quan va publicar Les ones , ja van ser més de 7.000 exemplars els que formaven la primera edició. "Amb les primeres novel·les va viure un succès d'estime , però a partir de La senyora Dalloway es vaencaminar cap a l'èxit de veritat. Els anys ja va ser un bestseller ".

Per Pessarrodona, Woolf és un dels quatre pilars de la modernitat literària: "Hi ha James Joyce, ella, en certa manera D.H. Lawrence i William Faulkner".