Sitges beneeix 'Lo imposible'
ENVIAT ESPECIAL A SITGESAl Festival de Sitges no hi ha casualitats. El mateix dia en què es projectava una còpia restaurada d'E.T., l'extraterrestre amb motiu del 30è aniversari del clàssic de la ciència-ficció de Spielberg, J.A. Bayona portava a Sitges el seu segon llarg, Lo imposible . El cinema del barceloní traça una línia directa amb el de Spielberg, un autor que Bayona ha reconegut sempre com un dels seus mestres. Sitges fomenta aquestes connexions perquè formen part de l'essència del festival. Aquí es va forjar la cinefília de Bayona i de molts altres directors catalans. "Sitges és un motor evident de generació de cineastes -afirmava el director ahir-. No és anecdòtic: sense el Festival de Sitges no existiria tota una generació de cineastes".
La devoció no es queda només en paraules. Quan Bayona va saber ahir que en la projecció matinal de premsa de Lo imposible també hi hauria públic va sortir just abans amb Tom Holland, un dels protagonistes, a dir unes paraules. El director s'estima el festival, i el sentiment és mutu. El públic el reconeix com un dels seus i ho celebra, com va quedar patent en els aplaudiments al final del film. I amb raó: de programar el cinema nacional gairebé d'amagatotis, el festival ha passat a tenir un dels seus ganxos principals en la pel·lícula d'un jove director català. La nit i el dia, vaja.
Fa una setmana les dues projeccions de Lo imposible al Festival de Sant Sebastià van provocar desmais i atacs d'ansietat. Sitges no va preparar cap dispositiu especial en previsió que aquí es repetís l'incident. Qualsevol altre festival s'hauria preocupat per aquesta circumstància, però l'espectador de Sitges és d'una fusta especial, i les quatre pinzellades gore que té la pel·lícula no són res comparat amb el budellam que sovinteja en la programació d'aquest festival.
Bayona afirma que no va anar a Tailàndia a "fer un espectacle", que el que pretenia amb Lo imposible era acostar-se a "l'horror" del tsunami que va arrasar la costa del país el 2004, però reflectint també la solidaritat i les coses positives que sorgeixen en les circumstàncies més terribles. Algunes veus han qualificat la seva mirada de sentimental, però, a Sitges, un públic en general al·lèrgic al sentimentalisme va donar ahir la seva benedicció a la pel·lícula.
Metaterror apocalíptic
Després de les quatre entregues de la saga Scream , semblava que el metaterror estava esgotat com a corrent cinematogràfic. Però no. The cabin in the woods al·ludeix ja des del títol al gènere de pel·lícules ambientades en una cabana enmig del bosc on un grup d'amics passa un cap de setmana i són assassinats per alguna mena de psicòpata/criatura en caure la nit. És a dir, el que en l'argot del terror es coneix com a slasher . Però en un gir conceptual que només pot qualificar-se de brillant i que podria haver firmat perfectament Charlie Kauffman, la pel·lícula situa aquesta trama en un context argumental diametralment oposat que permet reflexionar sobre els codis del gènere de terror i explorar en clau festiva i irònica per què ens excita tant veure morir la gent en pantalla gran.
Al darrere de The cabin in the woods hi ha un dels noms més de moda en el cinema nord-americà: Joss Whedon, responsable de l'èxit de taquilla del 2012 Los vengadores . Però Whedon només produeix la pel·lícula i participa en el guió: qui es planta darrere la càmera és Drew Goddard, guionista de Cloverfield i col·laborador de Whedon des dels temps de Buffy la caçavampirs . És evident que tant Whedon com Godard han passat moltes hores veient cinema de terror, d'una manera lúdica i joiosa, i això fa que The cabin in the woods sembli feta a mida per al públic de Sitges. Ni tan sols falta el toc apocalíptic, el gran fil argumental d'aquesta edició al festival. Ni fet expressament.
