Ressuscitar els anys més negres de les lletres catalanes

Barcelona¿Què se n’ha fet, de bona part de la literatura catalana que publicaven editorials com Aymà i Selecta a la dècada dels 40, durant els anys de persecució més forta contra la llengua catalana? Si no tenim en compte la realitat paral·lela de les llibreries de vell, són títols que s’han esfumat sense deixar pràcticament cap rastre. Quan Adesiara va engegar la col·lecció De Cor a Pensa, ho va fer amb la vocació de recuperar textos totalment o parcialment oblidats d’autors catalans. Fins ara, l’exercici d’arqueologia ha passat per llibres de Josep Pous i Pagès (Revolta, 1905), Jaume Piquet ( La monja enterrada en vida, 1886), Joaquim Miret i Sans ( Sempre han tingut bec les oques, 1905), Santiago Rusiñol (Tots els monòlegs, de principis del segle XX) i Rafael Caria ( Poesia completa, un tresor bell i delicat escrit des de l’Alguer entre 1986 i 1998).

Amb Primera part, de Cèlia Suñol (1899-1986) es fixen en la negra dècada dels 40. L’editor Jordi Raventós considera que és “una gran novel·la del segle XX”. Tot i que té el mèrit d’haver estat l’obra que inauguraria el palmarès del premi Joanot Martorell l’any 1947, que 13 anys després es convertiria en el Sant Jordi -encara ara un dels guardons més importants de les lletres catalanes-, de Primera part només n’hi ha hagut dues edicions: la d’Aymà i la d’Adesiara.

Entre l'una i l’altra han passat 66 anys. Mireia Sopena, que ja va reivindicar la feina de Josep Pedreira al capdavant de l’editorial de poesia Els Llibres de l’Óssa Menor, fundada el 1949, s’ha ocupat de la introducció del llibre: “L’ opera prima de Cèlia Suñol és d’una maduresa absolutament sorprenent -assegura-. Filla d’Anton Suñol, home de perfil catalanista, antimilitarista i laic que va actuar com a delegat a les Bases de Manresa, la Cèlia va créixer llegint voraçment al costat de les seves tres germanes, aprenent llengües i envoltada d’una cultura refinada. Malauradament, el confort familiar va quedar terriblement estroncat: la mare, Antònia Pla Manent, va morir quan ella tenia 13 anys, el 1912, i el pare també desapareixeria sis anys després, el 1918”. La vida de Cèlia Suñol faria un nou tomb el 1921, quan es va haver d’instal·lar temporalment a Davos a causa d’un brot tuberculós. Al centre sanitari de la ciutat suïssa, “la Meca de les persones tocades per la malaltia romàntica per excel·lència”, recorda Sopena, Suñol es va enamorar d’un jove danès, Kaj Hansen, amb qui es casaria a Copenhagen.

De tornada a Catalunya el 1923, la parella es va instal·lar a Tiana i no van trigar a fer-se amics de Joan Oliver, Francesc Trabal i els seus germans, que formaven part de la Colla de Sabadell. El 1929, tres anys després de tenir un fill, l’Anton, Kaj Hansen va tenir una recaiguda en la tuberculosi i va morir. El mateix any del traspàs del marit, la Cèlia es va casar amb Joaquim Figuerola, company de la colla d’amics sabadellenca, i van tenir una filla.

Vocacions literàries

Anton Hansen, de 87 anys, recorda encara que la vocació literària de la mare va néixer enmig d’una gran precarietat. Quan va escriure Primera part tornava a ser vídua i tenia a càrrec els dos fills enmig dels primers anys de postguerra. “La mare es considerava una persona a qui li agradava escriure, però no es creia escriptora -afirma-. Va escriure la novel·la perquè la meva germana i jo coneguéssim com de feliç havia sigut al costat del meu pare, de qui sempre va estar enamorada”. Amb les 10.000 pessetes del premi Joanot Martorell a la butxaca per Primera part, Suñol va escriure un segon llibre, L’home de les fires i altres contes, que Selecta va publicar el 1950, i encara va acabar una segona novel·la, Sílvia, basada en el segon matrimoni. Sopena encoratja Adesiara a fer un cop d’ull a El Nadal de Pablo Nogales, una nouvelle inclosa a L’home de les fires : “És una mirada sòrdida a la postguerra catalana -diu-, un bon contrapunt a l’atmosfera amable de l’amor tendre que abunda a Primera part ”.

El 2003, poc després del centenari del naixement de Carles Fages de Climent (1902-1968), Quaderns Crema va publicar quatre dels seus llibres de poemes més significatius, entre els quals hi havia Somni de Cap de Creus i La balada del sabater d’Ordis. Jordi Pla i Planas ha continuat la feina de reivindicar l’obra de l’escriptor figuerenc i n’ha editat alguns d’inèdits a Brau, com ara Zoo i Trena de set aigües. Paral·lelament, Narcís Garolera -també per a Brau-s’ha ocupat de confegir les Memòries de l’escriptor a partir de textos “majoritàriament redactats a finals de la dècada dels 50 i durant la dècada dels 60”, segons explica el filòleg. “La seva prosa m’interessa molt -reconeix-: es nota que la llengua que fa servir ha passat per Eugeni d’Ors i té un estil que em recorda Josep Maria de Sagarra”. Garolera parla amb coneixement de causa: és l’editor de l’obra completa de l’autor de Vida privada. “A diferència de Sagarra i de Pla, Fages mai no va viure del que escrivia. Era un hereu rural que s’anava hipotecant. Va escriure per vocació, perquè és el que ell volia i sabia fer”, afirma.

Dos dels punts que han fet que Fages no hagi entrat en el cànon de la literatura catalana han sigut “que no era escriptor professional” i que “va quedar fora de l’antologia poètica que Joan Triadú va publicar el 1951”. Com que “no connectava amb el grup de resistents -entre els quals hi havia Riba, Manent i Benet-, Fages va acabar relegat a la consideració d’autor local, sobretot des que es va tornar a instal·lar a l’Alt Empordà”, recorda Garolera. És possible que amb el temps i la tenacitat de les noves edicions -Pla i Planas prepara un nou volum d’ Epigrames per a Brau- l’obra de Carles Fages de Climent torni a ser coneguda en tot el territori català.