Rendits al nou espectacle d’Anna Roig

Vic“Sobre un nou decorat comença un nou viatge”, canta Anna Roig a Gare de Metz, la cançó que obre el nou disc Un pas i neu i un pas. Sembla pensat per a un espai dedicat a les estrenes com el Mercat de Música Viva de Vic. També diu molt del concert que Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien van oferir dissabte a l’auditori de L’Atlàntida. El nou decorat és una escenografia senzilla i delicada: llum, ombra i la interpretació de Roig, descalça, primer amb una gavardina i els ulls buscant l’infinit, transmetent la inestabilitat del desamor, ben bé com si tingués el senderi raptat en un esvoranc emocional. Després, alliberada de la gavardina i d’alguna manera del personatge, mirant el públic i recuperant el somriure. Quatre elements, una banda precisa i una interpretació que enlaira la sensibilitat gens tòpica de les lletres de les cançons. Això és tot i és molt.

La chanson francesa, el magma primordial de la proposta de la cantant del Penedès, té un innegable toc teatral que aquesta vegada esdevé el vehicle per engegar un viatge que supera totes les expectatives. Tant, que a partir d’ara serà difícil escoltar el disc sense pensar en aquesta posada en escena tan ben treballada, tot i tractar-se d’un primer concert.

Roig va excel·lir jugant amb les dinàmiques de la veu; agenollada i arrapada al drama quan toca trencar-se en l’anhel dels versos d’ Em creuràs -“Creu-me, m’has de creure”, es lamenta-; a pèl, sense amplificació, quan despulla la buidor; dolça quan remena la tornada més pop d’ Així és la vida ; entre irònica i fatalista a Tocar fusta i menjar ferro, “amb aquella pau de quan ja ho dónes per perdut”, i delicada quan, arraulida entre els músics en un refinat recurs escènic, sublima la sordidesa de l’amor en un pàrquing a Petons entre camions. També va superar les expectatives la resposta del públic, que va fer exhaurir les entrades i que va reclamar insistentment un bis que no va arribar. En la cara de molts espectadors s’hi reflectia una recomanació: no es perdin el següent concert d’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, que, per cert, serà dimecres al Teatre-Auditori Sant Cugat.

Superar l’autoconsum

Una de les conclusions més reveladores de l’apartat estrictament professional del mercat es va verbalitzar dissabte durant la presentació de l’Euskal Herria Sona. Els responsables del festival de cultura basca que se celebrarà a Barcelona aquesta tardor van advertir d’una triple necessitat: donar suport a la música de proximitat, superar l’autoconsum i fomentar la hibridació. Ells ho porten fent des de fa una dècada consolidant nous territoris per a artistes bascos com ara Mursego, una dona que a Vic va oferir un petit tast de la seva creativitat: veu, violoncel i programacions per bastir un discurs d’empoderament feminista i social, combinant tradició -una estremidora versió de Mikel Laboa- amb, sí, hibridacions rítmiques com la de la Cumbia villera de la ciudad armera.

Oriol Roca, de l’equip de direcció artística del Mercat, coincideix en la necessitat de trencar el cercle de l’autoconsum, i creu que el sector té “assumida la importància d’exportar, de treballar a l’exterior”. N’hi ha que estan més ben posicionats per fer-ho. Per exemple, Los Mambo Jambo, el grup del saxofonista Dani Nel·lo, que va entusiasmar programadors europeus i nord-americans a la Jazz Cava, la barra de la qual s’està convertint en espai de reunió extraoficial per a molts programadors. O el projecte Celeste canta Antonio Machín, en què Celeste Alías, David Soler, Santi Careta i l’ubic Oriol Roca (el bateria, no el director artístic del Mercat) remenen el llegat de Machín amb sentit i llibertat, a vegades com si inventessin un cabaret per a un western crepuscular.

De les propostes que van passar per l’última jornada del mercat, en va destacar el magnetisme de Kepa Junkera, el mestre de la trikitixa, que va actuar al teatre de L’Atlàntida acompanyat de les set percussionistes de Sorginak, bàsicament panderos, panderetes i, tot i la joventut, veus mil·lenàries. Plegats van captivar amb un vibrant exercici de revisió de la música tradicional, aire fresc i polirítmic per al folk basc.

Amb menys públic però igualment entregat, el sevillà Raúl Rodríguez va presentar Razón de son. Es tracta d’un projecte d’investigació sobre els lligams entre la música andalusa i la cubana, amb el so del tres flamenc com a mèdium entre el passat remot i el present. Rodríguez, fill de la cantant Martirio, compta amb l’ajuda d’un quintet inquiet i flexible amb el qual fa propostes de nous pals, com ara el resultat de la hibridació de buleries i son cubà, unes vegades amb el toc guajiro més evident, i altres d’inequívocament flamencs. Razón de son també té un element de reivindicació antropològica, reflectit sobretot a la cançó El negro curro, que il·lustra la història dels esclaus africans, però també homes lliures, que vivien a Sevilla des del segle XV, molts dels quals van acabar a Cuba al segle XVI. Rodríguez, que va recordar la cantautora cubana Marta Valdés fent una versió de Romance de tus nombres, no va tenir prou temps per ensenyar tot el que persegueix, però sí que va poder homenatjar el llegat de Pata Negra tocant una blueslería.