Patrick Rothfuss: "La fantasia ens dóna perspectiva per veure millor el món"

Barbut, panxacontent i amb una veu profunda ideal per explicar històries a la vora d'una llar de foc, Patrick Rothfuss (Madison, 1973) és el nou fenomen de la literatura fantàstica gràcies a El nom del vent i El temor d'un home savi , publicats per Rosa dels Vents. Però a la universitat on impartia classes de llengua i literatura fins fa poc el coneixien més per les seves diatribes contra George Bush al diari del campus.

Afirma que la fantasia necessita superar els dracs, els nans i els elfs. Tolkien va fer molt de mal?

Tolkien va escriure El senyor dels anells i és un llibre meravellós. Els lectors l'adoren i no han parat de demanar més del mateix. I molts autors de fantasia que han succeït Tolkien s'han dedicat a copiar-lo per alimentar aquesta necessitat. El problema és que els lectors que van créixer amb aquests llibres es van pensar que la fantasia es limitava a Tolkien i els seus imitadors. Avui, quatre o cinc generacions després, tot segueix igual. Els elfs i els nans d'ara són la fotocòpia que es fa de la fotocòpia d'una fotocòpia: la qualitat va empitjorant.

George R.R. Martin, l'autor de Joc de trons , també prescindeix dels elfs i els nans, però no dels dracs.

No passa res, jo també n'hi he posat un al llibre. Martin és un escriptor amb un ofici extraordinari, increïblement dotat. La gent veu els seus llibres per tot arreu i es pensa que és per la sèrie de televisió, però Martin ja era molt popular abans de la sèrie.

A El nom del vent el principal narrador és el protagonista, que explica la seva vida a un cronista. Per què tria una fórmula narrativa oral i explica la història en primera persona?

La pregunta hauria de ser: per què hauria de triar qualsevol altra forma narrativa? Si em fas un pregunta, jo responc en primera persona. "Quan era jove..." És la forma més natural de comunicar-se i explicar una història. La convenció de la tercera persona és absolutament artificial.

M'imagino que està tip que li preguntin per què escriu fantasia. No crec que a Philip Roth li preguntin tant per què escriu ficció realista.

Segur que no. Al creador de Buffy, cazavampiros , Josh Whedon, sempre li pregunten per què escriu personatges femenins forts. La seva resposta invariable és: "Perquè vosaltres em continueu fent la pregunta". Jo em sento igual. El que volen dir amb "Per què escriu fantasia?" és "Per què escriu fantasia quan podria escriure literatura de veritat?" I jo em pregunto: per què alguns autors de ficció que escriuen meravellosament es limiten a escriure sobre la realitat mundana? Per què no introduir l'element meravellós? L'editor espanyol de Joc de trons , Alejo Cuervo, diu que el realisme és perniciós i que la fantasia, en termes educatius, és molt superior.

Hi estic d'acord. Chesterton deia que l'objectiu dels contes de fades no és ensenyar-nos que els dracs existeixen, sinó que els podem derrotar. I és així. La distància que proporciona la fantasia permet discutir grans idees. Perquè de vegades les idees són tan grans que, quan les tenim al davant, no les veiem. I la fantasia ens dóna perspectiva per veure millor el món.