Albert Camus, un 'étranger' molt familiar

BarcelonaPocs dubten que Albert Camus (1913-1960), de qui avui fa cent anys del seu naixement a Dréan, l'Algèria francesa, és un dels escriptors i intel·lectuals més influents del segle XX. La seva polièdrica obra -novel·la, teatre, periodisme, assaig- encara és profusament llegida. I la seva imatge més icònica -gavardina de solapes aixecades, cigarret als llavis, mirada de paio dur però sensible- segueix sent un emblema imperible de la modernitat, "barreja de Bogart, Fernandel i samurai", tal com va descriure's ell mateix.

En la literatura catalana, l'empremta de Camus, que tenia antecedents familiars menorquins (ben estudiats per Josefina Salord), sobretot és detectable entre finals dels quaranta i principis dels setanta. Encara que el seu influx de vegades sembla més petit que el d'altres representants il·lustres de l'existencialisme francès -Sartre, Beauvoir…-, van ser molts els autors catalans que es van sentir atrets per l'autor de L'estrany i Calígula . Les tensions que conformen la seva obra -entre la certesa de l'absurd i la necessitat de trobar un sentit moral al món, entre la tragèdia i l'esperança, entre la consciència de la fatalitat i la voluntat de revolta- reflectien l'estat d'ànim de l'Europa de la postguerra i de l'Espanya de Franco.

Segons Joaquim Molas, "l'existencialisme representava aleshores la modernitat literària, igual com la generació perduda americana dels Faulkner i Hemingway l'havia representada abans i el neorealisme italià dels Pavese i Levi la representaria després". I afegeix: "Als cinquanta i seixanta, Sartre ens va arribar per la via marxista i Camus, per la humanista". Maria Aurèlia Capmany va ser, segons Vicent Simbor, pionera a l'hora d'adaptar les tècniques, idees i atmosferes camusianes -i sartrianes, i beauvoirianes- a les seves obres. Gràcies a una beca, Capmany havia fet una estada a París, on va entrar en contacte amb el cercle existencialista. A la contracoberta de Necessitem morir , la seva novel·la de debut, del 1952, cita Camus com un dels seus referents.

Manuel de Pedrolo va ser un altre gran importador de l'existencialisme. En el llibre de converses que li va fer Jordi Coca, Pedrolo perillós? , es declarava un entusiasta de Camus i Sartre, més enllà de les querelles que els enfrontaven. I, significativament, el protagonista d'Avui es parla de mi (escrita el 1953), és descrit com "un estrany". Des de la crítica literària, Josep M. Castellet i Joan Triadú també van dedicar atenció a Camus: Castellet per l'e ngagement (l'antitotalitarisme, la defensa dels humils…) i Triadú pels dilemes morals.

Admiradors i detractors

Fins als seixanta, els autors i lectors catalans només podien llegir Camus en l'original francès o en les edicions en castellà que arribaven de Llatinoamèrica. Tot va canviar a partir del 1962, quan Joan Fuster va posar-se a traduir, de vegades en col·laboració amb Josep Palàcios, els seus millors títols per a l'editorial Vergara: La pesta , L'estrany , El mite de Sísif , L'home revoltat ... Tot i que més tard Fuster va marcar distàncies amb Camus explicant que l'havia traduït sobretot per raons professionals, i que ja en la introducció a La pesta diu que "no era un filòsof gaire consistent", també li reconeixia "la irradiació poderosa i penetrant" de la seva obra. L'any 1964 també va estrenar-se el primer Camus als escenaris catalans. El TEC (Teatre Experimental Català) va representar Els justos .

Potser perquè compartien una visió feréstega de la mediterraneïtat, la presència de Camus és palpable en l'obra de dos autors mallorquins. Les novel·les Haceldama (1959), de Blai Bonet, i Solnegre (1961), de Baltasar Porcel, tenen en comú amb l'obra camusiana, a més d'un aire de tragèdia solar i de desubicació existencial violenta, el fet que l'existencialisme hi és entès com un humanisme desesperat. Més cerebral, però amb una consciència de l'absurd similar, Salvador Espriu va retre homenatge a Camus a Les roques i el mar, el blau (1981). En el text sobre Sísif, el descriu com "el noble, sever i compassiu escriptor".

No tot van ser elogis. Josep Pla considerava Camus "enormement retòric". Als últims versos del seu poema In memoriam , Gabriel Ferrater el desdenya: "Com que no sóc un oranès de Saint-Germain, la por no em sembla pas que sigui cap gran tema per literar o filosofar"… I al famós pròleg a Mirall trencat , Mercè Rodoreda reivindica els personatges que tenen somnis perquè, "sense el somni, ens agermanem a L'étranger de Camus". A pesar de tot, Camus ha seguit sent important per a diversos autors catalans. Jordi Coca l'ha tingut en compte en la seva tasca com a novel·lista, i Carme Riera el va convertir en el protagonista -absent, evocat, mitificat- de La meitat de l'ànima (2004).

Carismàtic, torturat, compromès, escèptic, Camus va expressar com ningú el desfici de veure la raó i les passions humanes xocant incansablement contra la inexpugnable indiferència del món. Fa 100 anys del seu naixement, 56 del seu premi Nobel i 53 de la seva mort. Però la seva actitud heretada del porter de futbol que va ser en la joventut -"Solitari a la porteria però solidari amb la resta de l'equip", segons Jean Daniel- segueix sent admirable i vigent.

Actes commemoratius del centenari

França és un país que ha tractat bé els seus escriptors. Per això no sorprèn que s'hi estigui vivint una febre Camus espectacular per celebrar-ne el centenari. Nous títols o reedicions, conferències, debats, lectures… L'acte central és l'exposició d'Ais de Provença Albert Camus, citoyen du monde , que ha estat polèmica pel tractament de la relació de l'autor amb Algèria. A Menorca, les institucions polítiques i culturals han preparat Primavera d'hivern 2013 amb Albert Camus , que inclou taules rodones, conferències i lectures dramatitzades a partir de l'obra d'aquest algerià d'arrels menorquines. En canvi, al seu país natal, Algèria, no hi ha previst ni un sol acte oficial.

Francesc Orella, sota la pell dels personatges camusians

Des de principis de segle, Camus ha estat força present als escenaris catalans. I Francesc Orella ha estat l'actor que més cops s'ha posat en la pell d'algun dels seus personatges. Es va estrenar el 2002, quan va interpretar "el jutge penitent" Jean Baptiste Clamence en un muntatge de La caiguda dirigit per Carles Alfaro al TNC. Fa uns mesos, Orella va reincidir en Camus, altre cop sota la batuta d'Alfaro, posant-se en la pell de Mersault, en la dramatització de L'estrany que s'ha vist a Salt i al Lliure de Gràcia. "Els textos de Camus -explica- t'assalten intel·lectualment però també vitalment. Per això t'obliguen a implicar-t'hi a fons. A compartir els dilemes dels personatges". Orella reconeix que li ha estat útil, a l'hora de preparar els papers, conèixer la figura de Camus. "Les seves inquietuds, la necessitat d'interrogar-se i saber, és compartida pels seus personatges", afirma.

Víctor Alba, el col·laborador (i amic català) de Camus

La revista cultural Pont Blau va publicar-se mensualment a Mèxic entre el 1952 i 1963. Al número 62, aparegut el desembre del 1957, va sortir-hi un article de Víctor Alba sobre Camus. Alba hi explica com, exiliat a París després de fugir de l'Espanya vençuda pel franquisme i de passar trenta dies tancat a la presó de Perpinyà per haver travessat la frontera sense visat, va assistir a un còctel de l'Editorial Gallimard. Allà va participar en una intensa discussió sobre la pena de mort. Interessat per les seves opinions, un home li va proposar de quedar l'endemà per parlar-ne amb més calma. Era Camus, a qui Alba no coneixia de res. Va ser el principi d'una bona amistat. Alba aviat va començar a treballar a Combat , la revista de la resistència que dirigia Camus. A més, junts van traduir diversos poemes de Joan Maragall, entre ells el Cant espiritual . Primer Alba en feia una versió francesa a l'engròs i després Camus la polia. De Maragall, a Camus li va interessar que fos tan pagà sent tan cristià.

Carod-Rovira, col·leccionista de versions de 'L'estrany'

L'exlíder d'ERC i exvicepresident del govern de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira, és camusià des que, de jove, va llegir La pesta . El seu interès l'ha portat a col·leccionar edicions de L'estrany . Actualment en té 180 exemplars en 53 idiomes: rus, serbocroat, xinès, àrab, japonès… Les edicions franceses i anglosaxones són les més nombroses. Té també, naturalment, les quatre edicions que se n'han fet en català -totes en versió de Joan Fuster-. La versió més curiosa de la col·lecció és en malgaix, la llengua de Madagascar. Com a fet interessant, Carod remarca que "el títol es tradueix com L'estranger en totes les llengües excepte en català, polonès i anglès britànic, que es tradueix com L'estrany ". La col·lecció -a la fotografia es pot veure la llibreria que hi té dedicada- inclou un parell de versions del llibre en braille, la pel·lícula de Visconti, una postal amb segell i mata-segells de Camus i una gravació de la novel·la íntegra llegida per l'autor.

Guillem Frontera a l'Algèria revolucionària

A principis dels 70 l'escriptor mallorquí Guillem Frontera va viatjar amb freqüència a Algèria. "Tant per la gent com pels paisatges, encara era l'Algèria de Camus", evoca. Políticament, però, tot havia canviat. Feia una dècada, el 1962, que havia aconseguit la independència de França. I el president Houari Boumediene portava a terme reformes econòmiques segons un socialisme amarat d'islamisme. Explica Frontera: "Algèria era aleshores un país que acollia moviments d'alliberament d'arreu del món, des dels Black Panthers fins a Al-Fatah". Recorda que "era una societat enfervorida, diversa, optimista". "Antonio Cubillo feia discursos incendiaris per Ràdio Alger. Els morts de la guerra, però, encara estaven calents. Per això la figura de Camus ens despertava contradiccions… El consideràvem un gran escriptor, però crèiem que no havia adoptat una actitud adequada davant la descolonització". Aquesta "esquizofrènia sentimental" és una mostra més de la complexitat fascinant, polèmica i contradictòria de Camus, que es definia com un "francès d'Algèria".