Bernardo Atxaga: 'Quan estudiava em va fascinar una noia que muntava a cavall'

BarcelonaBernardo Atxaga és el pseudònim amb què José Irazu Garmendia (Asteasu, 1951) s’ha fet un lloc en el panorama literari internacional gràcies a les narracions d’ Obabakoak (1988) i a novel·les com L’home solitari (1993), El fill de l’acordionista (2003) i Set cases a França (2009). A diferència d’altres llibres, Nevadako egunak (Pamiela, 2013) no ha estat traduïda al català. Així i tot, Alfaguara ha publicat la versió castellana del llibre, Días de Nevada, que fica diversos gèneres literaris dins el barret màgic de l’escriptor i en treu un text magnètic, revelador i emotiu.

El lector comença Días de Nevada amb l’arribada d’un narrador, la seva dona i dues filles a la ciutat nord-americana de Reno. Ben aviat afirma: “ No alcanzaba a ver la trama con claridad, pero no me importó ”. L’argument del llibre, l’estada de l’escriptor i la família als Estats Units, ¿ha estat un pretext per jugar amb els gèneres?

És un llibre escrit peça rere peça, amb molt poques idees prèvies. El punt de partida va ser l’estada de deu mesos a Reno. El viatge em va portar a un determinat estat mental: Días de Nevada és ple de petits suggeriments que em permeten anar d’un tema a l’altre.

Per exemple, la menció de King Kong és represa molt més endavant quan la jove Brianna Denison és segrestada.

Quan vaig endreçar el llibre per primera vegada, el segrest de la Brianna l’obria. Això marcava una línia literària molt concreta. Com que no era una novel·la com Set cases a França, en què hi havia un fil argumental que reclamava una progressió determinada, vaig acabar decidint que a Días de Nevada les peces anessin més deslligades. Em vaig adonar que era més convenient començar amb més suavitat. I també vaig eliminar algunes peces que no connectaven amb els temes del llibre, com per exemple una història en què un home s’obsessiona amb l’ós que vol caçar, i quan ho aconsegueix mor a causa de l’impacte emocional.

La mort recorre el sotabosc de Días de Nevada i va traient el cap.

La mort i també quina imatge deixem un cop hem desaparegut. Quin sentit té una vida, si no deixem cap mena d’emblema? D’altra banda, hi ha una altra mena de mort que fa acte de presència, i és aquella que té a veure amb la irrupció del que és monstruós, que jo en dic “violència sense teoria”. En un determinat moment, a l’escola diuen als alumnes que si apareixen óssos han d’apagar els llums i amagar-se sota els pupitres, i que han de fer el mateix si un franctirador els comença a disparar. La presència d’aquesta violència sense teoria es comença a materialitzar la nit de Halloween, durant la qual hi ha tres assassinats.

¿Aquesta violència sense teoria és equivalent al mal en estat pur?

No s’acompanya de pamflets ni llibres de cap mena, com podria donar-se en la violència política del País Basc. Potser una i altra no són tan diferents, però la justificació teòrica es desplaça del centre en el cas d’un segrest com el de la Brianna.

Hi haurà lectors que pensaran que el narrador dels fets és equivalent a l’escriptor.

És que Bernardo Atxaga ja és un pseudònim! [Riu.] Si hagués d’escriure com José Irazu Garmendia, em seria molt difícil ser del tot exacte. El punt fantasmagòric que m’acompanya acabaria infiltrant-s’hi. Comparteixo aquella idea de Paul Valéry: “De tots els paisatges que hi ha al món no n’hi ha cap de tan vast com el mental”. De vegades, el que vull explicar arriba en forma d’anotació dietarística, d’altres en forma de conte o fins i tot com a narració disfressada de somni. Això passa en alguns fragments en què recordo una estada del meu pare a l’hospital.

Días de Nevada, per tant, ¿no ha de ser entès com un conjunt de retalls autobiogràfics?

Em sembla que era Antonin Artaud qui deia que calia no oblidar les coincidències entre el teatre i la novel·la. Quan un escriptor parla en primera o tercera persona aquesta teatralitat s’ha de tenir en compte: hi ha una duplicitat que és en l’essència de la narrativitat. Recordo una vegada, fa molts anys, que era a París i vaig anar a veure un muntatge d’ Ubú rei, d’Alfred Jarry. Els personatges eren figuretes de mecano. Quinze segons després que comencés l’obra, el públic havia deixat de veure peces mecàniques a l’escenari: les havia transformat en personatges de ficció. A Días de Nevada, si no partís d’una experiència personal, molts detalls no hi serien. Ara bé, m’emporto el jo cap als terrenys que més em convé.

Encara que escrigui sobre persones que s’ha estimat i que ja no hi són, no ho fa amb nostàlgia.

Des de fa un temps he entrat en l’edat de l’acceptació. En el que escric hi ha serenitat i experiència. Els assumptes greus són “el que hi ha”, com dirien alguns músics que conec. De jove corria cap als grans temes; des de fa un temps són ells que corren cap a mi.

Hi ha una història impressionant en què combina la malaltia d’un cosí amb un dels primers amors d’adolescència. Un dels atractius de la noia és que munta molt bé a cavall.

Potser tinc afició pels elements arquetípics... És veritat que quan estudiava em va fascinar una noia que muntava a cavall. Encara que no la vaig arribar a conèixer, potser vaig viure mentalment la mateixa experiència. Investigo afectivament i poèticament tot el que no he resolt en persona. La meva literatura està governada pel que em demana el cos, incloent-hi tot el que és caòtic i fins i tot el fang íntim dels somnis.

La vida del boxejador Paulino Uzcudun està explicada partint de com es va enfrontar amb el seu pare quan aquest últim tornava a casa i va aconseguir derrotar-lo.

Coneixia perfectament l’entorn dels Uzcudun. Jo no vaig poder ser al bosc de Mugats on el pare es va barallar amb el fill, però reconstrueixo la trobada per narrar després la imatge llegendària del Paulino. Al llibre no li dic boxejador, sinó lluitador : és una imatge que em remet a unes vaixelles romanes que vaig veure fa temps. Tot el que té més de 2.000 anys d’antiguitat és en les capes més fondes de l’ésser humà, i, per tant, m’interessa.