Això és amor: Itàlia com a musa

THE NEW YORK TIMES"El que més desitjava era ser un cineasta estranger", diu Woody Allen. "Esclar que era de Brooklyn, que no és un país estranger, però un incident afortunat m'ha acabat convertint en un director estranger, perquè és l'única manera que tinc de guanyar-me la vida", afegeix.

Allen fa temps que està de gira per Europa. El cineasta fa quasi una dècada que fa pel·lícules a la Gran Bretanya ( Match point , Scoop , El somni de Cassandra i Coneixeràs l'home dels teus somnis ), Espanya ( Vicky Cristina Barcelon a) i França (Midnight in Paris , que va guanyar un Oscar al millor guió original). Ara l'inquiet escriptor i director ha aterrat a Itàlia amb seu nou film, A Roma amb amor , que s'ha estrenat aquest cap de setmana.

Abans de decidir-se per A Roma amb amor , Allen va estar jugant amb altres títols: The bop Decameron i Nero fiddled . Finalment, però, el director es va decidir per un nom que no tan sols reflectia el seu amor per Itàlia, sinó també l'orgull italià del seu cinema. Allen ret també un homenatge als cineastes inconformistes del país de Fellini que l'han inspirat.

Quan era adolescent, recorda Allen, que acaba de fer els 76, els amics del barri distaven força de ser intel·lectuals: "Els meus amics no eren intel·lectuals, eren una colla de capbuits". Tot i així, afegeix: "Les pel·lícules italianes formaven part de la nostra dieta cultural. Ens van influir moltíssim, perquè ens van mostrar que es podien fer pel·lícules tractant amb profunditat temes adults".

Allen elogia els cineastes italians: "Van inventar un mètode d'explicar històries i, de sobte, per als altres mortals, fer-ho d'aquella manera era el més normal del món". I afegeix: "Nosaltres en fem versions, mai podrem ser tan innovadors i brillants com ells". El cineasta ha escollit els films que més admira.

'El lladre de bicicletes': Vittorio De Sica (1948)

"És la millor pel·lícula italiana i una de les grans pel·lícules de la història. La van estrenar quan jo era un adolescent. A la mateixa època van estrenar Stromboli i Arròs amarg . Quan la veus, sembla una pel·lícula simple, fàcil de fer. Vull dir, què hi pot haver més simple? Un home que necessita la bicicleta per guanyar-se el pa, l'hi roben i ell l'ha de buscar amb el seu fill. La relació del nen amb el seu pare a estones és de ràbia i a estones d'amor desesperat.

No hi pots fer res, t'impressiona en el més primitiu. No has de pensar en res, tan sols has d'observar els personatges i com actuen. És impecable, funciona perfectament".

'El netejabotes': Vittorio De Sica (1946)

"La vaig veure quan ja era una mica més gran, estava a la trentena, i va ser com una obra mestra que m'havia passat per alt. Crec que és poc coneguda, perquè no he trobat mai ningú que l'hagi vist. Comença com una història d'amistat entre dos nens, que compren un cavall a mitges. L'efecte dòmino és terrible, les coses empitjoren cada vegada més. Crec que hi ha persones que s'angoixen perquè se les acusa de manera injusta, són incapaces de relacionar-se amb el món exterior, i quan el seu món s'enfonsa s'aïllen de la civilització i de la llei. La poesia, però, d'aquesta peça és la relació entre els dos nois. Comença com una cosa simple, d'excitació mútua i d'afecte, i acaba amb una oposició violenta".

'Blow up': Michelangelo Antonioni (1966)

"No és la millor pel·lícula d'Antonioni. No es pot comparar amb les altres pel·lícules que he escollit, però va ser una experiència encantadora. La fotografia, de Carlo Di Palma, és impressionant, i la història és molt interessant, encara que en certs moments és una mica embolicada. És molt vital, plena de música, de dones boniques, el sexe és lliure i Londres està en el seu clímax. Però si t'atures un moment, el que veus és mort. I ets amb David Hemmings [el protagonista] quan ell descobreix això. Estàs al seu estudi quan fa les fotografies i les penja a la paret i se n'adona. Si apartes el soroll, el color i el glamur, i mires de, molt, molt a prop, arribes a entendre que la mort és omnipresent. I aquesta idea, per a mi, és molt important".

'Amarcord': Federico Fellini (1973)

"M'havien fascinat El xeic blanc , Els inútils, La strada i, naturalment, Fellini 8 1/2 . Però Amarcord la podria veure cada any. Ell recrea clarament la seva infància a Rimini, i et pots traslladar al seu món, amb la seva mare, el seu pare, els seus familiars, la gent del seu poble, les seves botigues, el seu ritual de passejar a l'entorn de la plaça del poble i fer el que fa tothom: mirar els estranys i pensar que tots semblen estrelles de cinema. Et pots passejar i menjar-te amb els ulls les dones més seductores del poble. Ets al món que ell va recrear. No el recrea literalment, fotogràficament: ho exagera, com si fes una caricatura. Però tot i així, tu ets allà. I entens tots els seus records i experiències".