Cuba segueix esperant el canvi

L’havanaDesprés de 54 anys d’immobilisme, la sensació a Cuba s’assembla a la dels presos que, davant la porta oberta de la cel·la, opten, incrèduls, per quedar-s’hi a dins. Entre la majoria dels cubans, la primera reacció a la notícia del restabliment de les relacions diplomàtiques amb els Estats Units -seguida de l’anunci de Barack Obama de mesures que flexibilitzarien l’actual embargament econòmic i financer- ha sigut d’escepticisme i prudència. “Aquí estem acostumats que no canviï res”, resumeix Desiré López, tècnica d’una empresa dedicada a l’exportació de recursos pesquers. Quan ella va néixer, l’embargament ja existia. No coneix cap altra realitat i els canvis sempre fan por.

Però l’experiència també compta a l’hora de valorar els anuncis actuals. No és la primera vegada que hi ha avenços en les negociacions per normalitzar les relacions entre els dos països veïns i al final sempre s’han frustrat a última hora. Una de les més sonades va ser el 1996, però llavors la força aèria cubana va tombar dues avionetes de l’organització antirevolucionària Hermanos al Rescate, amb seu a Miami, que sobrevolaven l’espai aeri cubà, i tot plegat va acabar amb l’aprovació pel Congrés dels Estats Units de la llei Helms-Burton, que enduria enormement les condicions del bloqueig econòmic.

“Aquest cop sembla que les coses s’han fet diferent -reconeix per Facebook el documentalista emigrat Julio Leal- però mai se sap”. Per començar, aquest cop les converses han sigut secretes i al màxim nivell -inclosa la via directa entre Obama i Raúl Castro- i les mesures s’han presentat com a fets consumats.

El discurs oficial és que l’embargament serà aviat una “closca buida”, un cop Obama elimini per via executiva les traves al comerç, als viatges i a les transferències, per molt que els republicans mirin d’evitar les modificacions legislatives necessàries per poder considerar l’embargament oficialment acabat. Aquest fet es considera una victòria, ja que s’ha produït “sense modificar ni un de sol dels principis revolucionaris”, tal com no es cansa de repetir la televisió pública cubana. El mateix Obama semblava donar-los la raó quan en el seu discurs va reconèixer que el bloqueig havia fracassat: “No es poden esperar resultats diferents fent el mateix”, va dir.

Resistència demostrada

El que caldrà veure és com gestiona el nou escenari el govern de l’illa. Fins ara ha quedat més que demostrada la seva capacitat de resistència davant les agressions, però l’embargament, a més de ser una llosa innegable per al desenvolupament, també servia de coartada a l’hora de justificar mancances de tot tipus, incloses les generades per la ineficiència del règim. A partir d’ara, s’espera que millori de manera evident el dia a dia de la població.

Entre les demandes més repetides hi ha una reducció dels preus, inassumibles en la majoria de productes -excepte els subvencionats i repartits mitjançant cartilla de racionament-, la construcció de noves cases per mitigar el greu problema d’habitatge i la millora del transport públic.

És cert que el país ha deixat enrere les greus penúries econòmiques que van marcar la dècada del 1990, quan es va aplicar el programa de xoc conegut com a “període especial”, per afrontar la nova situació generada per la desaparició de la Unió Soviètica.

També cal tenir en compte que, malgrat la pèrdua de qualitat, els cubans gaudeixen d’uns serveis públics únics i uns drets socials inimaginables a la resta de l’Amèrica Llatina, que en alguns casos superen fins i tot els estàndards catalans. La baixa de maternitat d’un any, l’escola bressol gratuïta o el servei odontològic inclòs a la Seguretat Social en són exemples. Alguns indicadors, com el de la mortalitat i la desnutrició infantil, estan a nivells equiparables amb el Primer Món.

Però les millores econòmiques s’han fet, en bona part, amb unes reformes que han reduït el que havia sigut una de les cartes de presentació del sistema socialista: l’igualitarisme. Una contradicció que reconeix Martín Pealta, defensor del socialisme i obligat a acceptar uns canvis que a poc a poc van introduint elements capitalistes al sistema.

Cada cop més, la distància entre la Cuba oficial i la real es va eixamplant més, amb el risc d’un col·lapse de l’estat. Per als llicenciats, un sou al sector públic és d’uns 250 pesos cubans, uns vuit euros. Un salari molt allunyat del cost de la vida i que, excepte en els sectors subvencionats, és insuficient per garantir la subsistència diària.

Aparcacotxes o professor

Un viatge en transport públic costa 40 cèntims, però els autobusos no cobreixen tots els trajectes i a l’Havana han proliferat els taxis col·lectius, que valen 10 pesos. Un viatge d’anada i tornada que comporti un transbordament força habitual s’enfila fins als 40 pesos, un 15% del sou mensual. Això obliga els cubans a combinar la seva feina pública amb una de privada, tret que tinguin un familiar a l’exterior que enviï remeses o practiquin una corrupció estesa totalment. Aquests nous ingressos ja no es distribueixen de manera equitativa o coherent, com propugna el sistema socialista. Això provoca, per exemple, que un aparcacotxes tingui més ingressos que un professor, un fet que, a la llarga, està comportant el deteriorament d’un dels sistemes educatius més eficients del continent.

L’Havana comença a alliberar “alguns” presoners polítics

El govern cubà ha començat a alliberar “alguns” dels 53 presoners polítics que es va comprometre a deixar anar en el marc de l’acord per la normalització de les relacions amb els EUA. El departament d’Estat nord-americà va assegurar ahir que alguns dels alliberaments ja s’havien fet efectius però es va negar a precisar el nombre o la identitat dels dissidents afortunats, sobre els quals vol mantenir la màxima discreció. La posada en llibertat d’aquestes 53 persones va ser un compromís que l’Havana va prendre davant dels EUA i del Vaticà, que va fer de mitjancer en les converses que van culminar amb el desgel. Justament els últims dies els republicans nord-americans havien reclamat aturar qualsevol contacte amb Cuba si no es feien efectius els alliberaments. Es calcula que a l’illa hi ha uns noranta presoners polítics, incloent-hi els 53 de la llista, segons el grup dissident Comissió Cubana de Drets Humans i Reconciliació Nacional.