Ha tocat fons, la monarquia?

BARCELONAFa 18 anys, la mofa a la monarquia se situava fora dels límits de la llibertat d'expressió. Ho va patir Miquel Calçada -llavors, Mikimoto- quan conduïa el programa Persones humanes a TV3, que el 1994 va rebre una recriminació per un monòleg de l'escriptor Quim Monzó sobre les ocupacions laborals de la casa reial, a qui Jordi Pujol va demanar perdó. La institució era intocable i gaudia d'un ampli suport social, amb una confiança mitjana del 7,45. Des de llavors, però, ha plogut molt i un seguit de fets, juntament amb el pes creixent d'una majoria de ciutadans que no va viure el paper del rei en la Transició, està posant en dubte la seva utilitat i necessitat i, com a conseqüència, els humoristes han perdut la por a satiritzar-lo. El divorci de la infanta Elena va humanitzar la institució i la imputació d'Iñaki Urdangarin en qüestiona l'honorabilitat.

I això que El Jueves ha patit recentment la censura reial i el programa de Catalunya Ràdio Tot és molt confús no va poder emetre una conversa amb el rei (cosa que sí que van fer altres emissores). La censura oficial, però, ja no dóna l'abast i les xarxes socials van plenes de crítiques i sorna cap a la institució. Han bullit recentment amb el tret al peu de Froilà, el nét del rei, tot i que el cop més dur és la implicació del duc de Palma, Iñaki Urdangarin, en el cas Nóos per haver-se valgut dels vincles familiars. La imputació copa les pàgines dels diaris i contamina la institució fins al punt que l'octubre del 2011 va suspendre per primer cop en la valoració del CIS amb un ajustat però simptomàtic 4,9.

Aquesta popularitat descendent va forçar Joan Carles I a fer públics de manera parcial els seus comptes. Tot i això, el grau de transparència és encara molt més baix que la d'altres monarquies europees que, tanmateix, gestionen pressupostos més inflats. Les preguntes anuals d'ERC sobre els comptes del rei al Congrés, però, s'han tornat a censurar majoritàriament en l'actual cicle de sessions. Un fet que, unit a la tímida retallada pressupostària de la seva partida en els comptes de Mariano Rajoy (un esquifit 2%), lesiona el suport a la monarquia i provoca que els indignats situïn com una de les demandes l'elecció democràtica d'un cap d'estat que la majoria mai ha votat ni de manera directa ni indirecta amb la Constitució.

Només ataca la dreta mediàtica

Malgrat tot, el creixent qüestionament social no té una translació política especialment pel paper del PSOE, el principal partit d'esquerres, que blinda la monarquia. Les principals crítiques, de fet, arriben dels mitjans de dretes i El País en va publicar una fèrria defensa un diumenge de març que va provocar crítiques d'una part dels lectors. L'historiador Jaume Sobrequés justifica l'oblit socialista perquè, mentre als anys 30 la república "era un element de modernitat i democràcia", durant la Transició aquesta etiqueta la tenia la monarquia. "El PSOE va deixar orfe l'alternativa republicana en abraçar la monarquia", explica Sobrequés, tot i que alerta que l'alternativa pot ser pitjor: "Em fa pànic una república amb Aznar de president". A diferència dels grans, les joventuts del PSC sí que reclamen un canvi de règim. El seu portaveu, Javier López, defensa renovar el pacte constitucional i poder votar el cap d'estat, però també veu riscos de fer-ho ara perquè "la correlació de forces és la que és".

Censures polèmiques

El Jueves que mostrava els prínceps en un coit va ser censurat, i els autors, multats amb 3.000 euros per cap. Per contra, l'Audiència Nacional va absoldre per un fotomuntatge del rei ebri els humoristes del basc Deia .

Més diners per al rei que per al dèficit de Rodalies

Els pressupostos de l'Estat per al 2012 preveuen més diners per a la Casa del Rei (8,2 milions) que per a eixugar el dèficit tarifari de Rodalies de Barcelona (8 milions el 2012, davant els 59 del 2011 per a aquesta partida pactada amb el traspàs del servei). Aquesta comparació va motivar ahir a Twitter l'etiqueta #EspanyaEnsFaFora, que recollia un element més del malestar creixent amb la despesa que suposa la institució monàrquica, més encara en un moment de severs ajustaments pressupostaris que, en el cas de la Casa del Rei es limita al 2%.