Corbes sinuoses a Budapest

Rocco Siffredi, el cèlebre actor porno italià, té un pis a Budapest. No és perque li agradi molt el Danubi, sinó per estar més a prop de la feina. La capital hongaresa és també la capital europea del porno. L’any 2000 s’hi van rodar més de tres-centes pel·lícules d’aquest gènere, gairebé una per dia. Eren anys d’una gran eufòria que es va acabar amb la crisi. L’any 2009, en plena recessió, només se’n van fer unes dues-centes. Hi vaig anar durant l’època d’eufòria i vaig poder constatar al carrer la vitalitat d’aquesta indústria. Les hongareses són guapes però passejant per Budapest era exagerat veure tantes dones exuberants, vestides de manera extremada i amb cara d’haver trencat uns quants plats. Ara no sé com està, però llavors, si sorties de nit pel carrer Váci, que és com aquí les Rambles, et trobaves noies que et paraven a cada pas, com també passa a les Rambles. Allà, però, eren més subtils que a Barcelona. Es feien passar per turistes perdudes i amb un mapa a la mà et deien que estaven buscant un local de moda que no trobaven. Si decidies ajudar-les et portaven despistadament al bar que ja tenien concertat i llavors pagaves les copes i el que calia. Es veu que hi havia tanta competència en el món del porno que havien de buscar-se la vida per completar el sou. Vaig resistir les temptacions perquè tinc molta vista per a aquestes coses. O potser va ser perquè hi havia la meva dona al costat, ara no recordo bé el detall. El que sí que recordo és que hi havia dos portuguesos al mateix bar que nosaltres que no es podien creure la sort que havien tingut de trobar-se aquell parell de rosses espaterrants perdudes pel carrer.

Hi ha tres coses que em vénen immediatament al cap quan penso en Budapest. Les dones és una, per què ens hem d’enganyar. Una altra és el Parlament. És un dels edificis més bonics que he vist mai. Molt més que bonic; és preciós, majestuós, imponent, formidable... I de nit, il·luminat, quan es reflecteix sobre el Danubi, és tot això i encara més. És el tercer Parlament més gran del món; el superen en mida el de Romania i el de l’Argentina, però si féssim el rànquing per bellesa seria amb tota seguretat el número u.

La tercera cosa que associo amb la capital hongaresa són els balnearis. Els romans ja es van establir en aquestes terres l’any 89 abans de Crist atrets per les seves aigües termals i, des de llavors, tots els imperis que hi han anat passant s’hi han remullat amb delit. A Budapest hi ha cent divuit fonts termals d’on brolla aigua a una temperatura d’entre vint i vuitanta graus. En un balneari a la banda de Pest em vaig atrevir a entrar en una piscineta que tenia l’aigua a quaranta-tres graus. No recordo haver-me banyat mai a una temperatura tan alta. Als hongaresos se’ls veia tan tranquils, fins i tot n’hi havia que jugaven una partida d’escacs dins l’aigua. Jo només vaig aguantar-hi cinc minuts. Quan vaig començar a sentir el que deu sentir una patata dins d’una olla quan arrenca el bull vaig sortir disparat. Fins a quaranta graus vaig trobar que el cos ho aguantava bé. Més temperatura ja no era un plaer, sinó més aviat una tortura. Era primavera, no hi havia gaire gent, i tot plegat era molt agradable, tot i que deu ser encara millor en ple hivern, quan la ciutat arriba als vint graus sota zero. Llavors la sensació de contrast deu ampliar el plaer.

Quan ets allà qualsevol problema queda molt lluny. Només pateixes per una cosa: que Rocco Siffredi decideixi venir a fer un bany i hagis de competir amb ell en alguna cosa.