155: la contradicció que va sacsejar el PSC
Les discrepàncies internes per l’aval a la intervenció van ser sonores, però el partit va esquivar la fractura
BarcelonaVuit dies. Aquest és el temps que va passar des que el PSOE va reprovar la violència policial de l’1-O fins que es va alinear amb el govern del PP en la necessitat d’aplicar el 155. “Donarem suport a la resposta de l’estat de dret davant qualsevol intent de trencament unilateral”, va confirmar Pedro Sánchez el 9 d’octubre a Barcelona. L’atenció es va centrar llavors en la persona que l’acompanyava, Miquel Iceta. Què farà el PSC? Compartirà l’“anàlisi” i les “decisions” amb Ferraz, va respondre amb la boca petita. Les seves paraules feien oficial el que ja feia dies que advertia internament: davant d’una DUI, el PSC avalaria el 155. La contradicció que això suposava en un partit que porta la defensa de l’autogovern a l’ADN va incomodar la formació, però la contestació interna no va ser prou forta per evitar l’aval ni tampoc per tornar a fracturar el PSC. Les conseqüències, això sí, es van notar a les urnes.
El plat fort de la discrepància el va servir Núria Parlon. El 21 d’octubre, hores després que Mariano Rajoy expliqués les línies bàsiques del 155, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet dimitia de l’executiva del PSOE -després de quatre mesos al càrrec- i signava un comunicat amb els alcaldes Jordi Ballart (Terrassa), Josep Mayoral (Granollers) i Ignasi Giménez (Castellar del Vallès) en què expressaven el seu “més radical desacord i rebuig” a l’aplicació del 155 i demanaven a la direcció del PSC que no hi donés suport. Una trentena de batlles del partit, a més d’altres càrrecs locals, es van sumar al manifest, que qualificava d’“irreparables” les conseqüències d’una suspensió autonòmica. Aquesta opinió era compartida per gran part del PSC, en què la paraula “desastre” era una de les més utilitzades pels dirigents quan se’ls preguntava en privat pel 155. Veus significatives del socialisme, com Raimon Obiols o Laia Bonet, es van sumar a la protesta amb un altre comunicat, però va ser Ballart el primer a posar sobre la taula una mesura més contundent: deixaria el partit i l’alcaldia de la tercera ciutat de Catalunya si la direcció no rectificava. Els batlles de Castellar del Vallès i de Blanes, Miquel Lupiáñez, també van amenaçar amb estripar el carnet.
L’efecte de la mediació d’Iceta
El fantasma de la ruptura del 2014, quan el partit va abandonar definitivament la defensa del dret a decidir, va tornar per uns moments al carrer Nicaragua. “Crec que ens hem recuperat d’aquella escissió. Espero que no torni a passar”, va admetre llavors el president del PSC, Àngel Ros. Però Iceta, que des de fa quatre anys ha estat cosint les ferides de l’etapa de Pere Navarro, va saber minimitzar les crítiques pel 155. I ho va fer negant el més evident. “Al PSC no hi ha discrepàncies”, va dir, i va assegurar que no veia “cap motiu per variar ni una coma” la posició del partit. Aquestes paraules, lluny d’encendre encara més els alcaldes, van aconseguir reduir les protestes a un incendi controlat. Iceta, de fet, es va erigir hàbilment com el més “preocupat” al partit per una eventual intervenció de Catalunya i va prometre treballar “24 hores al dia” per evitar el xoc amb l’Estat.
I així va ser. El líder del PSC -juntament amb l’expresident de la Generalitat José Montilla i l’alcaldessa de l’Hospitalet del Llobregat, Núria Marín- va ser un dels principals actors de l’intent de mediació entre els governs català i espanyol. No va aturar ni la DUI ni el 155, com ell pretenia, però el seu esforç va servir per mantenir unit el partit. “El fet que el Miquel fes de ròtula, intentant que res fos molt dramàtic, va donar molta confiança”, explica un membre de l’executiva. Hi coincideix un dels alcaldes que signava el manifest amb Parlon, que un any després posa en valor la “funció mediadora” que va fer Iceta. Tot i deixar clar que al partit es van viure “dies de molt vertigen”, explica que si les discrepàncies no van anar a més va ser perquè la realitat els va passar “per sobre”. “Va quedar demostrat que hi havia una manca de voluntat de les dues parts [Generalitat i Estat] per evitar el 155”, argumenta.
Fonts pròximes a Iceta tenen una altra teoria: “Quan finalment va aterrar el 155, va ser un alleugeriment. Si la implementació hagués sigut més traumàtica, possiblement això [la crisi interna] hauria continuat”, diuen, i recorden que el PSC va forçar que l’Estat no toqués TV3 i va aplaudir que la intervenció servís per convocar eleccions. Altres càrrecs consultats consideren que els alcaldes que van fer un pas endavant contra el 155 en van fer un altre enrere en veure que no tenien prou força i que el gruix del seu electorat veia amb bons ulls les mesures de l’Estat després de la DUI. “El 155 va servir a la nostra militància i votants per respirar”, asseguren.
La penalització a les urnes
Al final, però, l’aval acomplexat a la suspensió autonòmica -Montilla, l’únic senador del partit, no va votar l’activació de l’article- va penalitzar el PSC a les eleccions del 21-D, fortament polaritzades. La duresa més marcada de Cs amb l’independentisme va imposar els d’Inés Arrimadas al cinturó roig, i això mentre l’estigma del 155 trencava desenes de pactes del PSC amb ERC i el PDECat als ajuntaments. El consol després del tràngol, doncs, va ser intern: només Ballart i Lupiáñez van deixar el partit i l’alcaldia, mentre que Giménez va posar la seva militància en suspensió. Amb la tranquil·litat afegida de tenir Parlon centrada en Santa Coloma de Gramenet i lluny de la direcció, Iceta confia ara que l’ascens de Sánchez a la Moncloa afermi un clima de diàleg amb rèdits electorals. Un clima que el judici de l’1-O, previst per al gener, podria dinamitar. Les conseqüències podrien competir amb les del 155.
