Conquerir el dret a asil: una fita plena d’obstacles

BarcelonaOrganitzacions i líders europeus ho repeteixen un cop i un altre: estem davant la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Segons les últimes dades de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), prop de 350.000 persones s’han jugat la vida per arribar a Europa el 2015, i les xifres no paren d’augmentar. Però tot i que la principal porta d’entrada és Grècia o Itàlia, la meta de la majoria dels refugiats és el nord d’Europa. Aquesta situació reflecteix un desequilibri en la predisposició i criteris dels països a l’hora d’acollir, la complexitat dels processos d’asil i la manca d’una política comuna per a la protecció internacional dels que fugen del seu país. Conquerir el dret a asil a Europa és una fita plena d’obstacles.

Qui té dret a protecció?

El motiu per marxar del país distingeix refugiats i immigrants

Segons la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats del 1951, un refugiat és aquella persona que, “a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, és fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció del seu país”. Un immigrant, en canvi, és aquell que marxa del seu país per millorar les seves condicions de vida mitjançant la recerca de treball, educació o reunió familiar, però que no fuig de cap guerra, amenaces o persecució. “La diferència està en la voluntarietat de la persona a l’hora d’abandonar el seu país”, apunta Rosa Otero, portaveu a Espanya de l’ACNUR, i afegeix que “la vida del refugiat corre perill si torna al seu país”, mentre que un immigrant té garantida la protecció al seu.

Amb tot, Otero deixa clar que la crisi actual és “majoritàriament de refugiats”. I és que el gruix de persones que han arribat a Europa en els últims anys prové de països com Síria (en guerra des de fa més de 4 anys), l’Afganistan (immers en una espiral de violència des de la caiguda del règim talibà el 2001) i Eritrea (governat per una dictadura ferotge que tortura i imposa un servei militar indefinit). “Fa uns anys hi havia molta immigració econòmica, però ara la majoria són refugiats”, insisteix la portaveu de l’ACNUR.

La magnitud de la tragèdia que es viu al Mediterrani -amb més de 2.700 morts o desapareguts al mar- i les dures condicions en què viuen els que arriben a Europa, porta organitzacions com la Creu Roja a demanar un tracte humanitari a les persones migrades “sigui quina sigui la seva condició jurídica”. Ho explicava aquesta setmana el delegat de comunicació de la Creu Roja Òscar Velasco, en una entrevista a l’ARA: “Fugin de conflictes armats, d’extrema inestabilitat política o d’una situació econòmica paupèrrima, calen mesures per preservar els seus drets i donar-los dignitat”.

Legalment, però, només el refugiat té dret a asil, i només els estats signants de la Convenció de Ginebra -tots els de la Unió Europea l’han signada- tenen l’obligació de concedir-lo. Els estats “han de garantir tant l’accés al seu territori al refugiat com la seva protecció i unes condicions d’asil dignes”, detalla Otero. Segons l’ACNUR, els refugiats han de tenir els mateixos drets que qualsevol altre estranger que sigui resident legal. “I també cal donar un tracte especial si es tracta de col·lectius vulnerables”, diu la portaveu de l’organisme.

La preferència pel nord

El procés d’asil és més ràpid i garantista a Alemanya o Suècia

Abans, però, cal que s’accepti la petició d’asil. I tot i que les bases del procediment d’asil les marquen diverses directives europees, són les lleis estatals les que en regulen les especificitats. És per això que hi ha tantes diferències entre països [vegeu el gràfic] pel que fa a la rapidesa en la resolució de les peticions, els criteris de protecció o les característiques de l’acollida -allotjament, prestacions, període abans de poder treballar...- No és d’estranyar, doncs, que els països amb més tradició, capacitat i agilitat a l’hora d’acollir refugiats siguin els preferits per als que busquen protecció internacional a la Unió Europea.

“La gran majoria de refugiats volen anar a Alemanya -que preveu rebre fins a 750.000 peticions d’asil el 2015- o Suècia, on hi ha més facilitats i una llarga tradició d’acollida”, assenyala Xavier Aragall, especialista en immigració de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). “Les polítiques actives d’Olof Palme [primer ministre suec entre el 1969 i el 1976 i entre el 1982 i el 1986] s’han mantingut fins avui, i l’acollida ha comptat amb un gran suport social a Alemanya, que també atreu pel fet de ser la primera potència a Europa”, afegeix Aragall. Holanda és un altre dels països preferits pels refugiats, ja que, segons Otero, ofereix més facilitats en els processos de reunificació familiar.

A l’altra banda hi ha casos com el d’Espanya, que en els primers cinc mesos de l’any ha rebut 3.775 peticions. Malgrat que la llei 12/2009, reguladora del dret d’asil, estableix que el procés per resoldre les sol·licituds d’asil ha de ser d’un màxim de sis mesos, s’acaba allargant en la majoria dels casos. “Les peticions dels refugiats sirians, que tenen prioritat sobre les altres -per la gravetat de la situació al país- no es resolen fins al cap d’un any o més”, assegura l’advocada de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), María Álvarez de Juan. El Col·legi de Procuradors i el d’Advocacia de Barcelona, de fet, han denunciat demores de tres anys en el reconeixement del dret a asil a l’Estat.

A més de llarg, el procés de protecció internacional a Espanya és, com en molts altres països, complex. Els aspirants passen una entrevista per explicar la seva història i presentar proves que demostrin que no poden tornar al seu país. “És difícil presentar proves en cas de rebre amenaces o extorsions”, diu Álvarez. I aquest no és l’únic obstacle: la sol·licitud s’envia després a Madrid, on ha de ser estudiada per una comissió interministerial abans de rebre una resposta.

Harmonització i quotes

Creixen les veus a favor d’una política comuna d’asil a Europa

“Si tenim una convenció de refugiats, tots els països l’hauríem d’aplicar igual. No pot haver-hi tanta diferència entre acceptats i denegats segons el país”, considera l’advocada del CEAR. Hi coincideix l’ACNUR, que demana que s’avanci en la definició de criteris comuns perquè “qualsevol persona tingui la possibilitat d’accedir al mateix grau de protecció independentment del país on demani asil”. L’harmonització de les normes per reforçar el sistema d’asil europeu és, precisament, un dels punts inclosos en l’estratègia presentada dijous per Alemanya i França com a resposta a la crisi humanitària que es viu al continent.

La proposta de Merkel i Hollande també insistia en un dels temes que més reticències ha generat entre els socis europeus: les quotes d’acollida de refugiats. I així com fa dos dies la Comissió Europea demanava als estats que acullin 120.000 refugiats més, l’ONU va alertar ahir de la necessitat de crear fins a 200.000 places per reubicar les persones que arriben a Europa. Per a Otero, l’única solució a la crisi actual passa per una resposta solidària que inclogui una “distribució equitativa de refugiats”. Però el fracàs fins ara en aquest terreny ha sigut evident. Els ministres de l’Interior de la Unió Europea no van ni aconseguir arribar a un acord al juliol per donar asil a 40.000 persones arribades a Grècia i Itàlia.

Aragall té poques esperances en un augment extraordinari de la solidaritat europea. L’expert en immigració diferencia el context actual del que es va viure a principis dels noranta amb l’acollida de refugiats dels Balcans: “Llavors es tractava de països europeus, ens tocava de més a prop i s’havia acabat la Guerra Freda. Per tant, portàvem un temps sense conflictes. Hi havia esperança. Vint anys després, som més egoistes i el discurs xenòfob ha crescut molt”, sobretot amb la crisi de l’estat del benestar, explica.

Per a Aragall, la Unió Europea i les Nacions Unides intentaran donar una imatge de solidaritat amb accions com habilitar i dignificar camps de refugiats en països com Turquia, el Líban i Jordània. De cara a augmentar significativament les quotes, considera que caldria més pressió de la ciutadania, amb protestes massives a les principals capitals europees. En les últimes setmanes algunes protestes ja s’han fet sentir en diversos punts d’Europa, però l’ACNUR avisa que la situació requereix una resposta de manera urgent. “D’altra banda, estem potenciant el patiment dels refugiats”, sentencia Otero.