La Comissió Europea, sota pressió dels lobis i l’escàndol polític

BarcelonaJosé Manuel Durão Barroso és avui un polític desacreditat. L’investiga el comitè ètic de la Comissió Europea i sense els privilegis d’accés que li conferia el càrrec d’expresident comunitari. El seu fitxatge pel banc d’inversions nord-americà Golmand Sachs -l’entitat enfangada per les pràctiques abusives de la crisi financera i per l’emmascarament, a principis dels 2000, dels comptes públics grecs- obliga Brussel·les a fer un pas més en el control de les portes giratòries.

La connivència de Barroso amb el tràfic d’influències ja havia permès que la meitat dels comissaris del seu primer mandat fitxessin directament per bancs, companyies aèries i d’assegurances o consultories i grups de pressió quan van plegar de la Comissió. Potser per això, de l’únic que es lamenta el portuguès en una carta enviada aquest mes al seu successor és del tracte “discriminatori” que considera que ha rebut, respecte a la llarga llista d’alts càrrecs polítics que han saltat de les institucions comunitàries als despatxos d’empreses privades i grups de pressió.

Centre d’interessos i influències

A Brussel·les s’acabarà decidint entre el 70% i el 90% de la legislació que hauran d’aplicar els estats membres de la UE, així que s’ha convertit en la segona ciutat del món -després de Washington- on promoure interessos i buscar influències.

El lobisme dóna feina a unes 30.000 persones a la capital comunitària. Només al Parlament Europeu hi ha uns 4.000 representants de grups d’interès acreditats per moure’s amb llibertat a l’Eurocambra.

En aquesta Brussel·les dels “Maquiavels” que descriu Rinus van Schendelen, autor de The art of lobbying the EU, la clau és saber “quins botons cal prémer”, especialment a la Comissió, la institució on es comença a gestar tota la legislació. Van Schendelen parla de la importància de la “triple P”: cal dominar els “procediments” -conèixer perfectament com funciona el procés de presa de decisions, per quins comitès passa una proposta legislativa i quantes oportunitats de revisió hi haurà en tot el camí- ; les “posicions” -qui té poder de decisió en tots aquests nivells de discussió?, qui forma part dels comitès?, quins think tanks o altres grups de pressió podrien estar jugant també al mateix joc?-, i, finalment, les “persones” -es tracta d’accedir a amics dels comissaris, membres del seu gabinet, funcionaris, eurodiputats o a qualsevol persona amb capacitat d’influir.

Només un 20% de la legislació comunitària genera un veritable debat polític quan arriba al Parlament Europeu o al consell de ministres. L’altre 80% s’aprova pràcticament tal com ha sortit redactada en molts d’aquests comitès de tècnics que, en realitat, són el terreny més opac del lobisme comunitari.

En aquesta cursa per guanyar influència a Brussel·les hi ha dues lligues diferents. La dels grans fitxatges: antics ministres, excomissaris o presidents sortints d’alguna institució comunitària, i un segon nivell, que, per a molts lobistes, és una inversió a llarg termini. “Les portes giratòries són limitades” a la capital comunitària, assegura David Coen, professor de la University College de Londres i un dels acadèmics que més ha estudiat els grups de pressió que operen a la UE. La seva tesi és que a Brussel·les hi ha una “burocràcia estable i ben pagada que no és tan procliu a canviar de feina” així que l’estratègia de la majoria de lobis no és tan la caça de polítics d’alt nivell sinó l’establiment de relacions a llarg termini, “invertir en confiança i reputació a llarg termini” per obrir les “portes corredisses” que et garanteixin l’accés a persones clau que, com molts lobistes, seran allà durant molts anys.

La Comissió Europea ha de presentar, aquesta tardor, una nova proposta de reforma del registre de la transparència que controla tots els grups de pressió, ONGs, representants de governs o think tanks que operen a Brussel·les, amb la intenció de fer-lo, finalment, obligatori. Seria un pas més respecte al registre voluntari actual, vigent des del 2008, i que ja va arribar tard i sota la pressió d’escàndols polítics.

L’executiu Juncker va introduir, a més, la norma que cap alt membre de la Comissió es reuniria amb el representant d’una organització que no estigués inscrita al registre oficial. Però Transparència Internacional va denunciar que més de la meitat d’entrades del registre contenen errors comprovables. ALTER-EU, que audita el poder dels grups de pressió a Brussel·les, assegura que aquesta limitació en l’agenda dels alts càrrecs de la Comissió afecta només 250 dels més de 30.000 funcionaris que hi ha a Brussel·les i que les “reunions regulars amb lobistes, inclosos alguns dels negociadors claus del TTIP”, fora de qualsevol control continuen estant a l’ordre del dia.

Escàndols sonats

Jack Straw

La premsa ho va batejar com cash for acces (diners a canvi d’accés). Una televisió va filmar amb càmera oculta dos exministres d’Exteriors, el laborista Jack Straw i el tory Malcolm Rifkind, oferint els seus serveis a una companyia xinesa fictícia a canvi de milers de lliures. En la filmació, Straw diu que va fer canviar la legislació evuropea a favor d’una firma anglesa del sector del sucre, que li pagava 70.000 euros l’any.

Gerhard Schröder

L’any 2005, només deu dies abans de les eleccions que el van defenestrar de la cancelleria alemanya, Schröder va firmar en nom del govern un contracte multimilionari amb Rússia per construir un gasoducte que uniria els dos països a través del mar Bàltic. Just després l’alemany va fitxar ràpidament com a cap del consorci, liderat per Gazprom i E.ON, que gestionaria el projecte.

Tony Blair

Al Regne Unit, l’oposició reclamava investigar les activitats de l’ex primer ministre Tony Blair un cop va deixar el poder, el 2007. Gairebé tres anys després una comissió institucional va destapar el contracte milionari de Blair amb una petroliera sud-coreana amb importants inversions a l’Iraq i els Estats Units. També es va saber que l’any 2008 va cobrar més d’un milió d’euros del govern kuwaitià.