Un clar favorit i una batalla a tres amb els contrincants condemnats a entendre’s

MadridMés enllà de la batalla evident de les eleccions del 28-A per decidir el color del futur govern espanyol, en els comicis hi ha altres batalles obertes, com la del lideratge de la dreta, per al qual es postula el líder del PP, Pablo Casado. Les urnes serviran també per certificar l’entrada de la ultradreta de Vox en la política espanyola, tot i que caldrà veure si ho fa amb la contundència que auguren algunes enquestes. A l’esquerra, en canvi, la batalla és de menys intensitat, amb un Podem en descens i que ha assumit el rol subordinat al PSOE de Pedro Sánchez, el favorit de les enquestes

Pedro Sánchez

Poc s’hauria imaginat Pedro Sánchez després de les eleccions del 2016, quan el PSOE va foradar el seu terra històric i es va iniciar un procés de demolició intern que va acabar amb la seva sortida de la secretaria general socialista -prèvia a l’abstenció del partit en la investidura de Mariano Rajoy- que tres anys després estaria encarant uns comicis com a president del govern espanyol i com a favorit a les enquestes. El líder del PSOE té el domini orgànic garantit i fort, i encara la campanya electoral que començarà divendres amb el millor moment a les enquestes i amb més possibilitats que cap altre candidat de ser investit. Tot i així, sembla descartat que els resultats del seu partit puguin estalviar-li una negociació àrdua i a moltes bandes per bastir una majoria que, de ben segur, haurà de comptar amb més diputats que els del seu partit i els de Podem: ha tingut el seu suport els últims deu mesos, i és l’aliança prioritària per als socialistes després del viatge a la dreta d’Albert Rivera. L’objectiu que s’ha marcat el PSOE per a les eleccions és obtenir una majoria suficient per assegurar-se l’estabilitat durant quatre anys, i no haver d’empassar-se gripaus com la negociació amb els independentistes pel seu suport, que té crítics dins de la formació. Caldrà veure els resultats, però al partit no descarten demanar suport a la investidura a Ciutadans, que Rivera ni es planteja, per evitar-ho. El principal focus d’estrès del govern de Sánchez ha estat la negociació amb els independentistes, i preferiria estalviar-se el tràngol, tot i que la percepció al PSOE és que seria més fàcil tancar un acord amb ERC que amb JxCat. L’acord dels republicans amb Bildu per a les generals, però, dificulta aquesta suma, perquè donaria munició a la dreta per continuar amb la dialèctica de l’aliança dels socialistes amb els que volen acabar amb la unitat d’Espanya, que continuaria.

Pablo Casado

Al PP tenen dos reptes: mantenir el lideratge de la dreta i assegurar-se una majoria parlamentària suficient per desbancar Pedro Sánchez de la Moncloa. El primer objectiu sembla abastable, tot i que Pablo Casado no ha sigut capaç de remuntar les enquestes de manera significativa des que va arribar a la presidència del partit, i tots els sondejos apunten que el seu serà el pitjor resultat de la formació des de l’època d’Aliança Popular, tot i que la fragmentació de la dreta i els moviments de Ciutadans abraçant el bloc de Colón li han permès mantenir el primer lloc del podi en les enquestes. El segon repte es preveu més difícil de complir, també per la fragmentació. Tot i que moltes enquestes apunten a una superioritat en vots de la dreta, els efectes de la llei D’Hondt dificulten molt la traducció d’aquests sufragis en escons, sobretot per a Vox, però també per a Ciutadans. Per això el partit ha dissenyat una campanya que, en la lluita interna de la dreta, anirà destinada a demanar el vot útil, sobretot a les províncies petites, on el risc de pèrdua d’escons és més elevat. “Com més Vox, més Sánchez”, resumien aquesta setmana fonts populars. Per frenar l’amenaça de l’extrema dreta, que està restant suports al PP, Casado ha optat per abraçar alguns dels eixos del seu discurs, com el combat a la llei de l’avortament, que no formarà part preeminent del programa electoral però que els candidats conservadors van apuntant, amb alguna sortida de to que els ha costat alguna crisi. En el flanc de Ciutadans, Casado mirarà de minar la credibilitat d’Albert Rivera, que, tot i haver deixat clar que no pensa pactar amb el PSOE, ja havia protagonitzat alguns canvis d’opinió sonats, com quan va pactar amb Pedro Sánchez el 2015 i amb Mariano Rajoy el 2016 després d’haver dit que no ho faria durant la campanya.

Internament, Casado encara té crèdit, tot i que la seva estratègia de virar a la dreta i emular el discurs de Vox té molts detractors dins de la formació conservadora, especialment dels sectors més moderats, hereus del rajoyisme. La proximitat de les eleccions municipals i autonòmiques del 26 de maig fa poc probable que una debacle electoral el 28 d’abril hagi de desfermar la crisi interna, però la segona volta dels comicis del maig sí que serà definitiva per marcar el camí de Casado. Si les coses li surten rodones i aconsegueix liderar un govern de dretes, encetarà el vell programa aznarista de reunir de nou tota la dreta espanyola sota el paraigua del PP, com ja va anunciar quan va arribar a la presidència del partit l’estiu passat.

Albert Rivera

Ciutadans va prendre una decisió arriscada al principi de la precampanya: votar en l’executiva que no pactarien ni amb Pedro Sánchez ni amb el PSOE una investidura després de les eleccions. El moviment anava destinat a guanyar terreny en el combat pel lideratge de la dreta, que les enquestes de fa un any asseguraven que podien disputar. Aquella decisió, però, no només no ha aconseguit remuntar les enquestes per a la formació d’Albert Rivera sinó que els ha enfonsat encara més per l’escapada de vots centristes cap al PSOE, que des d’aquell moment va fer un esforç per moderar el discurs i allunyar-se dels independentistes. Rivera va ser contundent amb l’aposta, conscient del risc de quedar diluït entre una sopa de lletres dretana, i definitivament visibilitzat com a crossa del PP. Però ensenyar totes les cartes abans de l’arrencada de la campanya el va deixar sense trumfos amagats, i la precampanya de Ciutadans està sent erràtica i incoherent. El partit passa de voler mostrar una imatge moderada, amb propostes liberals en el terreny social, o fins i tot amb aspectes ecologistes, a intentar competir amb Vox i el PP per un vot tradicionalista de l’Espanya interior, on es juguen un bon grapat de diputats. El lideratge de Rivera, com en el cas de Casado, no sembla discutit, però l’estrena d’Arrimadas en la política estatal podria marcar el camí del recanvi si la candidata per Barcelona consolida la tendència marcada en les eleccions catalanes del 21-D (tot i que les enquestes no apunten en aquesta direcció). Malgrat la falta d’efectivitat de l’estratègia de veto a Sánchez, Rivera de moment no es mou i continua reivindicant-se com l’alternativa al president espanyol. Tot el que sigui no desbancar-lo serà un mal resultat per a Cs, que tanmateix millorarà en escons, segons les enquestes.

Pablo Iglesias

Unides Podem, el nou nom de la candidatura que lidera Pablo Iglesias, inicia el camí amb el llast d’haver perdut aliances que tenia el 2016, a Galícia i el País Valencià, amb Anova i Compromís. I la formació lila és la principal damnificada de l’auge de Pedro Sánchez a les enquestes. El candidat socialista ha sabut tornar a reunir al seu voltant bona part dels que en les eleccions anteriors van marxar al partit d’Iglesias, que en els deu mesos de govern ha consolidat la imatge de subordinació al PSOE. El pacte no escrit entre els socialistes i els liles és que durant la campanya no hi haurà atacs directes dels líders, tot i les crítiques d’Unides Podem als col·laboradors de Sánchez. Mentrestant, el PSOE concentrarà els dards en la dreta i en l’independentisme. L’objectiu és que Iglesias recuperi i mobilitzi els votants més escorats a l’esquerra, desmotivats per les lluites de poder internes i la caiguda en picat en les perspectives electorals, mentre que Sánchez es concentra en el votant moderat i en seguir foradant el túnel obert a Ciutadans. És en aquest context que s’explica el discurs de tornada a les essències de Podem des que Iglesias va complir el permís de paternitat, quan ha centrat les crítiques en els grans poders econòmics i mediàtics, en un intent d’apel·lar al desencant, als exclosos dels consensos, i als que fins i tot podrien tenir temptacions de votar Vox, que, en certa manera, també ha adoptat postulats antisistema. La dificultat per a Iglesias serà mostrar un discurs diferenciat del del PSOE i fer promeses creïbles que escoraran un eventual futur govern a l’esquerra. De moment, està explotant, com Casado, la possibilitat que Sánchez i Rivera acabin pactant per fer un govern més còmode per als poders fàctics, i insisteix en la idea que un executiu socialista amb els taronges és també un govern “de dretes”.

Santiago Abascal

El resultat de Vox a les eleccions del 28 d’abril serà bo per a ells. Aquesta és gairebé una certesa, perquè el partit d’ultradreta parteix d’un suport irrisori en els comicis anteriors, i tots els sondejos els donen una entrada contundent al Congrés espanyol, com a mínim a l’altura de la que va protagonitzar Ciutadans fa quatre anys. En aquest sentit, Santiago Abascal, el líder de la formació ultra, té molt a guanyar i molt poc a perdre, perquè les dues opcions que hi ha sobre el tauler (més enllà de la possibilitat de bloqueig i repetició electoral, gens menyspreable), que passen per un govern de dretes amb la seva participació directa o indirecta i un executiu socialista amb el suport de Podem i altres partits petits, li són favorables. En el primer cas, podrà tenir incidència directa en el govern espanyol, intentant portar a l’agenda política temes que fins ara havien estat arraconats, com la lluita contra les polítiques d’igualtat, la involució en els drets socials de diversos col·lectius com les dones o els homosexuals i, especialment, la immigració. En cas d’un govern de Pedro Sánchez, Abascal competirà en peu d’igualtat amb Albert Rivera i Pablo Casado per erigir-se en oposició ferotge al president del govern espanyol. I aquí té molt camp per córrer, perquè no haurà de fer cap equilibri en qüestions d’estat i podrà entrar a totes en absolutament tots els debats. A Vox se li premia la contundència, i no ha de tenir cura de mantenir un vot moderat com han de fer els altres dos líders de dretes, així que ho tindria fàcil per aconseguir titulars i minuts als mitjans de comunicació i posar les bases per a un futur enfortiment dels resultats electorals en comicis posteriors.