El cinema en català no aixeca el cap

BarcelonaEl setembre del 2011, Ferran Mascarell es va apuntar el seu primer èxit com a conseller de Cultura. L’acord entre la Generalitat i les majors de Hollywood -agrupades en el gremi sectorial Fedicine- desencallava el conflicte amb els distribuïdors, que el 2010 s’havien negat a continuar doblant al català en senyal de protesta per les quotes que preveia la llei del cinema. L’acord no es limitaria a treure el cinema en català de l’UVI, assegurava Mascarell, sinó que desplegaria els objectius de la llei. D’entrada, cada any es doblarien al català un mínim de 25 films importants de Hollywood. I de la quota de mercat del 3% per al cinema en català del 2010 es passaria a un 11% el 2012 i un 25% el 2014. El tracte amb les majors ja no era un pacte de cavallers com l’anterior, del 1999, sinó un acord firmat per totes les parts que no preveia multes ni sancions. “Els hem convençut que apostar pel cinema català és un bon negoci”, assegurava Mascarell.

Quan estan a punt de complir-se els quatre anys de la firma del document, les xifres dibuixen un panorama molt diferent del que augurava el conseller. L’entrada en vigor de l’acord va provocar un repunt inicial de la quota de mercat del català al 4,43% al 2012, però a la llarga, els seus efectes en la quota del català han sigut nuls. La xifra del 2014, que les projeccions de l’acord situaven en un 25%, ha caigut a un 2,63%. És a dir, que d’un total de 15.791.528 espectadors a Catalunya, només hi va haver 488.666 espectadors de cinema en català, sumats els de versió original, doblada i subtitulada. El percentatge de públic del cinema en català és ara, doncs, inferior que el del 2010, quan el conflicte entre la Generalitat i les majors va arribar al seu punt més àlgid i les distribuïdores van fer boicot al català doblant només cinc títols.

Cal recordar que la pretensió de la llei del cinema original era arribar al 50% de la quota de mercat; el 2014, però, la modificació que Cultura va fer en la normativa va eliminar les quotes en favor d’uns “acords industrials” que asseguressin “la presència normalitzada del català” a les sales. En essència, la nova llei legitima l’acord amb les majors com a motor de la normalització lingüística del cinema, tot i els resultats magres obtinguts que, en la presentació de la modificació de la llei, el conseller va justificar per la tendència a la baixa general del mercat del cinema.

Doblatges per sota del que es va pactar

Però la quota d’espectadors del català no era l’única variable de l’acord amb les majors. En la seva presentació es va assegurar que, cada any, les distribuïdores de Fedicine estrenarien en versió doblada al català un mínim de 25 de les pel·lícules d’entre les de més repercussió en el mercat cinematogràfic. I si bé del setembre al desembre del 2011 Fedicine va estrenar nou títols doblats, en tot el 2012 van ser catorze, el 2013 nou i el 2014 onze. Les majors, doncs, porten tres anys consecutius incomplint el compromís assolit en l’acord, un fet que en part explica la pobra evolució de la quota d’espectadors.

¿De quines eines disposa la Generalitat per garantir que les distribuïdores compleixin el pacte? La llei del cinema original preveia sancions i multes per l’incompliment de les quotes, però Mascarell va descartar aquesta opció en l’acord amb Fedicine perquè l’objectiu, assegurava, era convèncer la indústria cinematogràfica que el català era un bon negoci. En la modificació de la llei del cinema del 2014 les sancions passen a un segon pla, igual que les quotes. I la implantació de la llei està subjecta a “l’evolució del mercat d’exhibició”, i es deixa la porta oberta perquè, en temps de crisi com els actuals, els criteris d’exigència es relaxin.

Val a dir que les xifres del català són tan baixes que són molt sensibles a l’aparició d’un fenomen com el de Pa negre. L’estrena del film d’Agustí Villaronga a finals del 2010 va fer que aquell any es multipliquessin per dos els espectadors de cinema en versió original catalana, fins als 419.739 espectadors, i va augmentar un punt percentual la quota global del català. De la mateixa manera, una collita pobra de cinema en llengua catalana i sense títols amb ambició comercial com la del 2014 -l’any que es van deixar sentir més els efectes de les retallades en la producció de cinema- va fer retrocedir la xifra de la versió original catalana als 77.432 espectadors. Es va poder comprovar en els últims premis Gaudí, amb tres finalistes a millor pel·lícula, Stella cadente, Born i Rastres de sàndal, que van passar amb més pena que glòria per la cartellera, i un quart, L’altra frontera, que encara s’ha d’estrenar.

La Plataforma per la Llengua ha criticat repetidament la situació del català al cinema. En un estudi recent encarregat per l’entitat s’analitzen les estrenes del 2014 a Barcelona de les sis grans majors (Warner, Disney, Fox, Sony, Universal i Paramount), i es comprova que només un 8,54% de les pel·lícules d’aquestes companyies es van estrenar en català. La més sensible al català va ser Disney, amb tres títols doblats al català, un 37,5% dels que va estrenar doblats durant l’any. Paramount i Sony, en canvi, no van doblar al català cap pel·lícula en tot l’any.

Com apunta l’informe de Plataforma per la Llengua, l’animació infantil és el gènere predominant; Màgia a la llum de la lluna, de Woody Allen, és l’únic títol no animat que una major (Warner) va doblar al català el 2014. Però ni tan sols es dobla tot el cinema dirigit al públic infantil o familiar: El tour dels Muppets, la revisió del conte de la Ventafocs Malèfica i les animades Río 2 i Les aventures de Peabody i Sherman no es van arribar a doblar. Tampoc els films de superherois de Marvel Capità Amèrica: el soldat d’hivern i Guardians de la galàxia. La conclusió que l’informe no arriba a formular és que les distribuïdores creuen que només val la pena doblar el cinema pensat per als més petits. I per confirmar la tendència només cal fer una ullada a la cartellera actual i veure que els únics títols de majors doblats al català són Del revés, Els Mínions i Campaneta i la llegenda de la bèstia, tres films d’animació.

La subtitulació, l’única bona notícia

L’única nota positiva en aquest panorama desolador és la línia ascendent del cinema subtitulat en català, que després de tocar fons el 2012 amb només 6.102 espectadors, el 2014 ha pujat a 24.123 espectadors. I tot apunta que el 2015 superarà àmpliament la xifra gràcies, principalment, a l’oferta dels Cinemes Texas de Ventura Pons, que en el primer semestre del 2015 han projectat 66 pel·lícules en versió subtitulada en català -gràcies a un acord amb Cultura- i van acumular 61.373 espectadors de cinema en versió original subtitulada al català. El bon funcionament d’aquestes sales de barri que programen reestrenes a un preu molt econòmic i sempre en versió catalana (subtitulada o doblada) podria arribar a tenir una incidència important en la quota del cinema català del 2015; un símptoma de la irrellevància i fragilitat actual del català a la cartellera, però alhora un exemple de la viabilitat del cinema en català.