Cinc anys d’inacció política
Mentre la societat avança cap a la reconciliació, els partits no han abordat les causes i les conseqüències del conflicte
VitòriaSense dia D ni hora H. Passats cinc anys se li ha de donar la raó al criticat expresident del Partit Socialista d’Euskadi, Jesús Eguiguren, quan deia que arribaria un moment en què la violència d’ETA desapareixia i ningú sabria ni com ni quan s’hauria produït. Després del gir estratègic abertzale liderat per Arnaldo Otegi i els empresonats pel procés Bateragune (Rafa Díaz Usabiaga encara és a la presó), va arribar un dia en què ETA va deixar l’activitat armada. Senzillament, havia passat.
Tants tombs sobre com seria el final d’ETA i es resol de la manera menys previsible: no hi ha derrota com a tal; no hi ha vencedors ni vençuts; no hi ha negociació entre les parts; per tant, no existeix cap contrapartida política. Aquest final explica bona part del que ha passat aquest lustre en la política basca: mentre que la societat ha fet passos cap a la convivència i el respecte de totes les víctimes, de totes les violències -sense treure pes a la tragèdia-, els partits bascos no han sigut capaços de gestionar adequadament la nova situació.
Passos pendents
En cinc anys, no hi ha hagut acords entorn a les conseqüències del conflicte (víctimes, presos), ni se n’han abordat les causes. Només cal veure el fracàs amb què han conclòs les dues ponències obertes al Parlament basc: la primera sobre pau i convivència (conseqüències); i la segona al voltant del nou estatus polític d’Euskadi (causes). El fracàs subjau en l’intent de fer pivotar els acords de futur sobre el passat.
¿I en què ha estat ocupada la classe política basca en aquests anys? Doncs a activar el mode pau (hi ha qui no ho ha aconseguit encara) i a disputar la batalla del relat: elaborar un text únic que expliqui tot el que ha passat els últims anys a Euskadi. Una qüestió sobre la qual s’haurà d’esperar, i caldrà donar la veu a historiadors, i no a polítics.
El final d’ETA va enxampar a contrapeu els partits. El PNB ha recuperat el poder i ha basat el seu model en la gestió i la moderació, allunyant-se de la radicalitat de l’època de Juan José Ibarretxe. En la discussió sobre les conseqüències de la violència els jeltzales han aconseguit mantenir-se en la centralitat, equidistant entre els dos bàndols.
L’esquerra abertzale va anar de més a menys: preocupada i ansiosa per accelerar la seva entrada al club dels demòcrates, va deixar pel camí la seva coherència política i va pagar una factura interna i electoral: avui comença a repuntar gràcies al lideratge d’Otegi i a una autocrítica més necessària que mai.
Elkarrekin Podem no existia fa cinc anys, i no ha participat en els principals debats sobre el final d’ETA. En la seva curta vida ha tingut postures ambigües: més enllà de combinar l’espanyolisme amb la defensa del dret a decidir, també ha denunciat la guerra bruta al mateix temps que elogiava la Guàrdia Civil. En qualsevol cas, no serà el mateix veure a la Ponència de Pau i Convivència una víctima dels GAL com Pili Zabala que el representant del PSOE, l’exconseller d’Interior Rodolfo Ares. Fins ara, Podem no hi era, i ara que hi és és una incògnita.
El PP i el PSE, sense oxigen
L’obstinació del govern de José Luis Rodríguez Zapatero i després de Mariano Rajoy a tancar els ulls a la nova situació ha deixat sense oxigen el PSE i el PP. Han passat de tenir la majoria absoluta amb Patxi López com a lehendakaria sumar-ne 18 en les últimes eleccions, els mateixos que té EH Bildu.
El final de la violència d’ETA -l’única de les violències que reconeix el govern espanyol- ha fet que el problema basc, que va ser una de les grans qüestions de l’Estat, hagi passat a un segon pla. Tot el contrari del que ha passat a Catalunya.